divendres, 20 de novembre de 2020

Time on quaaludees and red wine

El 28 d’octubre tornava a casa amb el cotxe mentre va començar el programa de l’Albert Om a Rac1. Entrevistava a l’Anna Galí, una fotògrafa gironina que exposava la seva obra a Granollers. Em va captivar, a l’hora que em va esgarrifar. Vaig aparcar el cotxe en el pàrquing d’un supermercat i vaig escoltar el programa fins al final. El seu relat era punyent. Em va fer pensar molt.

Era l’entrevista d’una mare que després de perdre el seu fill de 18 anys d’una sobredosi, havia decidit rastrejar el que havia deixat els seu fill escrit en les xarxes on explicava a gent que no coneixia el que li passava, el que sentia, el seu dia a dia que no volia o no s’atrevia a explicar a casa. L’Anna va descobrir així un fill que no coneixia i, després de poder fer el seu dol, va decidir engegar un projecte d’una banda perquè sentia que li devia al Tomeu, el seu fill, i d’una altra per si això podia ajudar a altres joves que es trobessin en una situació similar. 

Ai, els fills!

És dur, trist, injust i segur que mil coses més, l’haver de passar per situacions com aquesta. Tot i que tinc un fill que m’ha donat molta guerra i que em puc sentir molt empàtica amb l’Anna, la situació extrema d’aquesta història fa mal i tot.

Què difícil és haver de descobrir que les coses que tu has creat, el que amb més o menys encert has construït, aquells que has estimat.... tot el que tens es converteixi en un forat negre, en un món desconegut, i que tot de cop s’enfonsi.

Al dia següent vaig anar a veure l'exposició. 

El muntatge audiovisual de l'Anna compartia espai amb una exposició de fotollibres amb imatges d'espais, persones i situacions força deprimides i depriments, gairebé en tots els casos fruit de diferents dependències (drogues, alcohol,...) o de malalties mentals.

Vaig sortir MOLT remoguda. Tant que vaig pensar que potser hauria sigut millor no anar-hi. Però ja no hi havia marxa enrere.

Sempre m’han impressionat molt aquestes coses, veure com una persona pot arribat a estats tant greus de degradació o d’abandonament. I al mateix temps em fan sentir por perquè mai saps si tu pots caure en una situació així per qualsevol circumstància de la vida.

A l’altre costat de la moneda de la nostra vida feliç sempre hi ha coses d’aquestes, davant les quals solem fer ulls cecs i oïdes sordes.

I jo a vegades no puc dormir tranquil·la!



https://www.youtube.com/watch?v=Ra_wX2uMD18

 

4 comentaris:

  1. La vida familiar a vegades tambe té la seva cara crua

    ResponSuprimeix
  2. Segur que si mirem més a prop, hi trobarem persones que no han sabut conduir la seva vida cap un bon fi. Tots estem enmig, només cal que en un instant tot es torci...

    Petonets, nina.🌠

    ResponSuprimeix
  3. Fan por i fan mal aquestes coses... potser sí que a vegades volem estar massa tranquils i tanquem els ulls, però també passa que podem fer tan poc!

    De tota manera, jo penso com sa lluna que força a prop també trobem persones que es malmeten la vida... tots hi estem exposats.

    ResponSuprimeix
  4. Si em permets la frivolitat, perquè aquest és un post seriós i sentit, et diré que la història d'aquesta fotògrafa em sembla un argument excel·lent per una novel·la. Potser per una novel·la juvenil, depenent de com s'enfoqui.

    ResponSuprimeix