dijous, 17 de desembre del 2015

º Centigrads



I les temperatures amunt!
Estem a una setmana d’entrar a l’hivern i les temperatures són primaverals. Al matí, mentre prenc el cafè, encara sento cants d’ocells als arbres del carrer. I els fils de la llum ben poblats. I el meu gessamí encara treu flors.
Però amb tot i això, els radiadors de l’escola estan a tope. I n’hi ha que tenen fred. I jo vaig tancant radiadors, els de la meva aula per descomptat i els que puc dels espais comuns, també. I m’he guanyat un sermó de la “jefa” dient-me que faci el favor de deixar els radiadors oberts. Què hem perdut l’enteniment, o què?
A l’estiu es queixen que a les aules no es pot treballar amb tants graus i que es volen queixar al Departament perquè treballar així és inhumà i bla, bla, bla. I ara, resulta que tenen les aules a més graus que a l’estiu i ja els està bé. I no s'adonen que la temperatura ambiental també fa pujar altres temperatures i a final de trimestres s'està que s'explota.
I no parlem del malbaratament d’energia...
És que no anem bé. No anem bé. I no sé perquè jo sempre he d’estar  a l’oposició.
I per si el clima no estés prou caldejat, el diumenge eleccions. Això també fa pujar la temperatura, i tant! 
Calentament global!

dimarts, 15 de desembre del 2015

The other readers, last oportunity!

La meva darrera aportació al concurs del blog Tumateix Llibres ve de la mà del llibre: "Perdón, imposible" de José Antonio Millán.

Es tracta d'una interessant guia per puntuar amb més consciència i així omplir també de sentit les lletres. Per a lletraferits com nosaltres pot ser una lectura imprescindible.
El pròleg comença amb aquesta significativa anècdota:
"De mis años escolares recuerdo una anécdota atribuida a Carlos V. Al emperador se le pasó a la firma una sentencia que decía así:
Perdón imposible, que cumpla su condena. 
Al monarca le ganó su magnanimidad y antes de firmarla movió la coma de sitio:
Perdón, imposible que cumpla su condena.
Y de ese modo, una coma cambió la suerte de algún desgraciado..."

Les fotos són fetes des del balcó de l'escola Arc Iris de Barcelona, on tinc la sort d'anar de tant en tant a fer certes activitats que no tenen res a veure amb el món educatiu. L'edifici d'aquesta escola és una antiga torre particular constuida en un terreny de 100.000pams² que D. Victor Valls, el propietari, va cedir a l'ajuntament al 1940 com a vitalici per una filla disminuida que tenia. La història de com es va convertir en escola municipal és llarga i potser ara no ve al cas, però cal dir que el lloc és magnífic, amb unes vistes sobre la ciutat de Barcelona espectaculars

Ser mestre o estudiant en aquesta escola té un gran valor afegit perquè aprendre en un entorn tant fantàstic segur que ha de fer-ho més fàcil i més agradable tot.

divendres, 4 de desembre del 2015

Des de La Pedra de l'Encant

Una nova proposta meva per al concurs "The other readers":

Diu la llegenda que una riuada va arrosegar aquesta gran pedra fins a la plaça de la Porxada i com que va quedar tant estratègicament situada va ser el púlpit des d'on es feien subhastes (o encants públics i d'aquí el nom de La Pedra de l'Encant) al mercat de productes d'agricultura i ramaderia.
És per això que com si fos també un "speak corner" per a fer recomanacions hi pujaria per a donar-vos a conèixer aquest: Entrena'l per a la vida.
Aquest llibre recull una de reflexions sobre com ajudar als nostres fills o alumnes per a donar-los eines i fer-ne éssers amb criteri i amb idees clares de cap on han d'anar. No és poca cosa, oi?
També és suggerent el conèixer tota la tasca que porten a terme a La Granja, a Santa Maria de Palautordera i el seu projecte sobre Educació Emocional.

divendres, 27 de novembre del 2015

Sempre en el meu cor i sovint en el meu cap

De tant en tant em tornes
sense fer res, sense voler, sense saber per què.
Són impulsos, són espurnes que cueixen,
són desitjos incomplerts?
Visualitzar-te em fa somriure, em relaxa, em gratifica
i em fa pena el no tenir-te,
em fa pena que tot és ja passat.
Però em negiteja encara la incertesa
del no saber que van ser aquells petons furtius inconscients
i em fan encara molt més mal
tots els que conscientment no ens vam fer.

dilluns, 16 de novembre del 2015

Gràcies Alex

M'algrat tot, m'algrat els fets del passat divendres vulguin enterbolir la veritable i bona essència de l'ésser humà, i salvant les distàncies perquè res és comparable a la barbàrie, ens arriben mostres de gent bona.
La setmana passada el meu fill va perdre la cartera. Se'n va adonar quan anava a agafar el tren al matí següent i no ho va poder fer. Diners no en portava perquè mai té un cèntim, però tenia la targeta per estudiants de la Renfe (200€), el DNI i el carnet de l'escola, documents valuosos i imprescindibles pel seu dia a dia.
A la tarda tot van ser maldecaps, anar a la policia a veure què podia fer per a recuperar-lo i demés.
Al dia següent al vespre, en arribar a casa hi ha via la cartera a la bústia amb aquesta nota:

Quin gest! Quina alegria vam tenir! Doble alegria: la de recuperar allò perdut amb el consegüent estalvi de maldecaps i la constatació de que encara hi ha bones persones.
Com que no va deixar cap telèfon per a poder-li agrair i com no sé  cap altra manera de fer-ho li dedico aquesta entrada i li desitjo el millor.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Què és ser intgel·ligent?

A vegades arriben missatges en moments MOLT oportuns, com bufats per un àngel de la guarda que t'ajuden a actuar.

Avui, per casualitat, abans de sortir de casa, no sé què buscava i he obert un armari on hi he trobat el meu "Oráculo de las Hadas". (Ja us en he parlat alguna vegada). L'he agafat, l'he girat nou cops segons el ritual i he obert a l'atzar per una pàgina que deia això:

"El hada de la inteligencia te dice: trabaja con firmeza y constancia, pero sin hacer demasiado ruido. No dejes que la envidia de los demás entorpezca tu camino. No cuentes el dinero delante de los pobres ni alabes tu inteligencia delante de los tontos. Apuesta por la discreción.

La inteligencia no es el faro que  brilla entre los faros, sino la discreta luz que rompre las profundas tinieblas de la noche. El orgullo  y la individualidad a ultranza no son nada inteligentes".

Avui tenia una reunió en la que ja hi anava encesa abans de començar, però gràcies a aquest petit joc, he respirat profundament abans d'obrir la porta de la sala de reunions i des del començament fins al final he sigut discreta, molt discreta, i he intentat no fer-me gens de mala sang. M'ha anat d'allò més bé.

divendres, 9 d’octubre del 2015

La insoportable levedad del ser



Fa dies, què dic dies..., setmanes, mesos... que no em trobo bé. Potser són nervis, no ho descarto. Això dels nervis és un gran recurs. I a més, amb el ritme de vida que portem, sempre hi cap aquest factor i amb gran percentatge d’encert.
Finalment vaig anar al metge. Amb recança. I amb por. Amb molta por. Perquè avui en dia es va al metge amb por. I vius entre el sentiment de no anar-hi perquè tens por de que et trobin alguna cosa que no vols o el neguitnde no demorar-te gaire perquè no sigui cas de no anar-hi massa tard.
Doncs bé, com us deia, vaig anar al metge.
- Fa temps que tinc mals de panxa. I quan vaig al lavabo hi ha episodis de diarrea i de restrenyiment sense més ni més.

Fins aquí van escoltant amb cara de pòquer però llavors bé la paraula màgica que ho activa tot.
- El meu pare va morir l’any passat d’un càncer de colon.

I ja veus com agafen el boli i el receptari i sentencien:
- Farem una colonoscòpia per a descartar coses. Cal tenir present el factor hereditari

I au, a preparar-se per la prova de la qual no cal donar detalls. En despertar-te de l’anestèsia, encara mig grogui, em donen la notícia de que han trobat un pòlip i que s’ha de portar a analitzar.
- Com? Un pòlip? I això?
- Res, té bona pinta. Demana hora al teu metge en tres setmanes.

I te’n vas cap a casa, amb el cap emboirat, mig de l’anestèsia encara i mig de la notícia que t’han donat. Un pòlip? I que és exactament un pòlip? Tres setmanes! Uff, així va començar el meu pare....la màquina dels horrors ja s’ha posat a donar voltes!
Finalment reculls els resultats i et donen la boníssima notícia, sense gaires més explicacions, de que és un pòlip dels millors que hi ha, dels que rarament evolucionen en càncer. I respires profundament.
Als pocs dies i aprofitant les vacances vas a fer-te la revisió ginecològica de rigor.
- Tinc molèsties al pit.
Mira, toca. No diu res. Et col·loques en posició, i allà mateix, amb les cames obertes et diu: “Tens un pòlip que et vaig a treure ara mateix” I clar, s’encén una altra vegada el pilot vermell. “Ui, quin mal!” mentre el ginecòleg va burxant pel teu interior, i diu: “Relaxa’t, estàs molt tensa”. Aquest comentari és empàtic??? Com vol que estigui si m’acaben de dir que tinc un pòlip, que me’l treu ja, allà, en viu i en directe, i quan a sobre ja és el segon en un mes?
Tres setmanes més i nous resultats. Les molèsties del pit van desaparèixer del tot i van passar a ser pura anècdota. La mamografia va sortir bé i tampoc el pòlip va tenir més transcendència. Però jo encara no em trobo bé.

Paral·lelament a això tant personal, aquest setembre hi ha hagut dos casos de càncer de colon sonats, per ser personatges públics, molt joves i que han encarat molt obertament el tema amb escrits als medis que et fan posar la pell de gallina: en Carles Capdevila i en Pau  Donés.

Quan m’han fet reflexionar! Com m’he vist reflectida en moltes de les seves reflexions, tot i amb les diferències! Perquè avui són ells però el pitjor de tot és que no sabem si demà serem qualsevol de nosaltres. I la seva por és la meva por, la seva pena és la meva pena, les seves ganes de que tot passi són les meves ganes de que tot passi.
Mai ha pogut estar tant de moda allò de “la insoportable levedad del ser”.
Déu ni do els temps que ens toquen viure!
Potser algú pot pensar que estic en fase pessimista, però crec que toco molt de peus a terra i això és el que hi ha al meu voltant i tristament al voltat de tots.


Llegiu:
http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/mal-dir-que-tens-cancer-carles-capdevila_0_1422457760.html
http://ultimahora.es/noticias/cultura/2015/10/02/163121/pau-dones-hoy-estoy-triste-triste-porque-tengo-cancer.html

dijous, 24 de setembre del 2015

Una bona menja



Sabeu què és això?
Doncs com dic al titol, una bona menja (un manjar, dirien els del país veí): Flors de carabassó.

A casa sempre hi ha hagut hort però mai se li havia acudit a ningú menjar-se les flors de carabassó. Ni als de casa ni a ningú del poble. Però ves per on que amb les tècniques culinàries que tantes novetats i tant coneixement van aportant en els darrers anys, vaig descobrir ja fa un temps com fer-ho i realment són molt bones.
Fins no fa gaire, ningú menjava flors. Potser perquè les flors són tan maques que fa com pena menjar-se-les. Però ben mirat, i sigui per una raó o per una altra, ja que la seva bellesa és força efímera, tant se val de poder-les aprofitar al màxim. I degustar-les amb el paladar, a més a més de amb la vista i amb l'olfacte, és una bona opció. Ara el seu ús cada vegada és més comú a la cuina. Si en teniu ocasió proveu-les i gaudiu-ne.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Maleïda anyada!

Maleïda anyada! Sempre m’havia marcat ser del 69. L’erotisme d’aquest número anava amb mi del matí al vespre. I per si no n’hi hagués prou també era cranc. Això encara em marcava amb més força. La conjunció del 6 i el 9 també eren el símbol del meu signe zodiacal. El millor no es veia, però, a primera vista. Arribada l’hora H em convertia en una autèntica lleona.


Aquesta és la meva primera aportació al concurs que ha posat en marxa en Joan Gasull. Si us animeu a participar-hi podeu passar càlids moments. Ah, i a més a més hi ha un temptador premi!

dimecres, 16 de setembre del 2015

Banc amb vistes


Cada vegada que passo per aquest lloc penso amb en Fra Miquel i amb el seu blog Banc amb vistes.


Està clar que aquest és un banc clarament amb vistes, amb poques vistes vull dir. I amb poca vista del qui el va posar aquí.


No vull perdre el temps investigant el perquè, però si no recordo malament el van col·locar en aquest lloc poc abans d'algunes eleccions municipals. Potser algú del partit volia afavorir a algun avi que vivia per allà i era l'únic lloc on les cames el deixaven anar per a prendre una mica l'aire. O potser els havia sobrat en alguna partida a l'ajuntament i per no fer nosa al magatzem van posar-lo aquí que passava desapercebut. O donant-li voltes encara se m'acut que és un banc amb vistes de futur, perquè al mur que hi ha al davant també hi ha penjat un rètol que diu no sé que d'un enderrocament. Igual l'han posat per quan facin obres els supervisors les puguin anar seguint ben asseguts... No vull ser incisiva però després es queixen que en aquest país els arquitectes viuen com a peons...


diumenge, 13 de setembre del 2015

Les urnes

El proper dia 27S estic cridada a les urnes. Però aquest cop, precisament com a presidenta d'una taula. Serà el tercer cop que em toca fer aquesta feina. En aquest tipus de sorteigs sempre sóc molt afortunada, llàstima que no tingui la mateixa sort en altres. Com a mínim, aquesta vegada em fa una certa il·lusió, ja que seran unes eleccions molt importants per Catalunya, serà un moment històric. A veure si tinc la sort de que canviï el rumb!

dimecres, 9 de setembre del 2015

Adéu campió!


El segon duríssim adéu ha estat per un dels meus cunyats, el més jove de tots, 39 anys. 
El mal son va començar al gener del 2012. Un tumor al cap. Però ell va lluitar com un jabato i va vèncer la primera batalla. Pensàvem que tot s'havia quedat allà però la guerra no havia acabat. El bitxo, com ell deia, va tornar. Els metges van dir molt clar que no hi havia solució, que li donaven de 3 a 8 mesos, que s'aniria apagant conforme el tumor anés creixent fins a quedar en estat vegetatiu i li sobrevingués la mort.
Llac de Ratera, on t'hauria agradat descansar
 
Sempre hi ha esperança, en que trobin algun medicament que faci efecte, en que hi hagi algun error mèdic en el diagnòstic, en que amb la força que hi poses tu i els teus siguis tu el qui guanyis,...Però al final tot ha sigut com havien pronosticat, o si cap, pitjor, perquè el viure això és molt dur i dolorós.
Paral·lelament a aquest diagnòstic els metges van oferir suport psicològic, primer per la parella, "pel que us anirà venint" van dir, i després pels fills, dos criatures que s'han quedat sense un pare que es desfeia per ells i que van acabar sense ni voler-lo anar a veure perquè aquell que jeia a l'hospital, amb la mirada perduda i molt fora ja d'aquest món encara que el cor li bategués, ja no era el seu pare.
 
El petit, quan li van explicar que el papa estava molt malalt i que es moriria i aniria al cel i tot això que se'ls explica als nens, preguntava mirant al cel de nit que volia saber quina estrella seria el seu pare perquè cada nit el miraria una estona abans d'anar a dormir.
Ara que ja no hi és, quan troba a la mare plorant li tapa els ulls amb les mans i li diu que ho fa perquè el papa no vegi que ella plora.
Amb aquesta innocència que li tocarà deixar potser abans que a d'altres i amb aquesta dolçor ens trenca a tots el cor.
 
I al final ens pesa no haver-te dut on ens vas encomanar en el teu primer impuls. Finalment t'acull Banyoles on havíeu viscut bons moments tots plegats, amb la dona i els nens, com va decidir ella.
Nosaltres, en quan puguem, portarem una miqueta de tu al teu paradís.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Un petó, Karina!

He tingut un agost durillo. La mort fa un temps que m'envolta. No vull creure en la llei de l'atracció! Les coses a vegades també poden ser tristes casualitats.
De moment vull fer un petit homenatge a dues persones que ens han deixat. Aquest és  per la mare d'una alumna meva de l'escola, amb qui vaig tenir l'entrevista de final de curs, a finals de juny i estava radiant i uns dies després va començar a trobar-se malament, a complicar-se-li molt les coses fins al punt de trobar-me un missatge al mòbil mentre era de viatge que em deia que ens havia deixat. Què fort! És ben bé allò que diuen, que no som res. I no és un tòpic, és una trista realitat.



Semblava la Bella dorment, amb la seva melena pel-roja escampada sobre el coixí, els llavis pintats en vermell i els ulls clucs. Però el seu somni era ja etern i cap príncep la podria despertar.
Una nina, si, semblava una nina, allà a dins de la caixa, als seus 38 anys. I feia tot just un mes que havíem estat fisolofant sobre la vida...
Si l'energia no es destrueix, si l'energia es transforma, què se'n faria ara de la seva alegria? En què es transformaran les seves ganes de fer coses?
A vegades ens és molt difícil comprendre per què passen fets com aquests, quin és l'aprenentatge que n'hem de fer d'aquests episodis.
Què dura és, moltes vegades, la vida!
   "I la setmana que ve, quan sigui el meu aniversari, la mama vindrà a portar-me un regal?-va preguntar el Xavi, tot i saber que la mare ja era morta. Estava clar que encara no ho havia assimilat. Però clar, com ha d'assimilar una cosa així un nen de 5 anys.

diumenge, 9 d’agost del 2015

Ofrenda a la tormenta de Dolores Redondo

Finalment també ha caigut el tercer volum de la trilogia.
Si els anteriors em van agradar, aquest més.
La història és trepidant i et manté enganxada des del principi fins al final. La trama va lligant fets que han anat passat i que no semblava tinguessin cap importància en el fil de la història i que al final resulta que són la clau de tot. 
La intriga es manté fins al final i, al final, hi ha una gran sorpresa. Alguna cosa es va intuint, però el final és una inesperada incògnita.
Els paisatges del Batzan estan tant ben descrits que et venen ganes de visitar aquella zona i fer els recorreguts que l'Amaia Salazar va fent, i que ens transmet aquest amor a la terra.
En aquesta part s'ha hagut de recórrer al principi dels casos que es van donar en el primer llibre i a la resolució de moltes incògnites que encara naixien més enrere, en la infantesa de la inspectora i en les llegendes que formen part de la cultura de la zona des de fa molts i molts anys. Alts estaments de l'església, la medicina i la justícia es veuen implicats en la trama de la història. Al final la rigurosa forma de treballar de la inspectora i del seu equip van desenredant el cabdell fent de forma subtil fins i tot crítica politico-social.
Igual o més que ens els anterior la pròpia trama interior de la protagonista també és interessant. En aquesta part es continua debatent entre la seva responsabilitat laboral i la familiar i es veu enredada en una crisi de parella. Descobrim també molts detalls de la seva pròpia família, detalls que estan vinculats amb el més genuí de la història. 
"Miró alrededor, invadida por la soledad, se inclinó y desprendió del suelo blando un canto irregular, que limpió de barro frotándolo contra su ropa; avanzó dos pasos y lo colocó sobre la superfície pulida de la piedra mesa. Después, nada.
El fuego alimentado por la humillación y la vergüenza  se había consumido con el esfuerzo de llegar hasta allí, y ahora no quedaba nada más que cenizas apagadas y frías. Inmóvil en aquel lugar, con el rostro empapado de lluvia, sintió en sus ojos los bordes preñados de partículas de lluvia que pesaban tanto... Amaia Salazar inclinó la cabeza y las gotas que pendían de sus pestañas cayeron arrastrando un océano de lanto que se derramó mientras su cuerpo se desmoronaba hacia adelante, vencido. [...]
No regresó a la comisaría. Nadie se lo reprocharía. Sólo quería ir a casa. [...] No era la primera vez que se enfrentaba a la humillación y el aprobio. Cuando tenía 9 años era casi una experta en ese tipo de aprendizaje en el que nos doctora la vida, que no sirve absolutamente para nada, no te prepara, no te hace más fuerte; eso es sólo una barrena cruel y profundamente enclavada en la roca que eres. Un canal de debilidad que disimulas con suerte durante años, un dolor que reconoces en cuanto llega devolviéndote el deseo intacto de huir, de volver a la caverna donde habita el corazón humano, de renunciar al privilegio de la luz, que sólo es foco sobre tus miserias."
Una petita mostra del que no se si he sabut transmetre amb la meva ressenya. 

divendres, 7 d’agost del 2015

Me'n vaig a Torí

Aquest cap de setmana tindrà lloc a Torí un Aplec internacional, que es ve celebrant des de l'any 1988, amb l'objectiu de donar a conèixer arreu d'Europa la cultura popular catalana.

Any rere any un tast de la nostra cultura popular i tradicional , encapçalada per la dansa més emblemàtica, la sardana, viatja fora del país. L'Aplec Internacional pretén barrejar el bo i millor del que poden oferir els grups convidats per convertir els actes en espectacles de carrer . I la clau de tot plegat: sumar elements tradicionals per a una dimensió de tradició viva, adaptada a la modernitat i en constant evolució. Ens hi trobarem colles de sardanes, gegants, castellers, bastoners, etc.

De moment no us puc explicar gaires coses més. La veritat és que m'hi he trobat sense saber massa com. Així que de moment us deixo un link per si voleu informar-vos més i jo allà me'n vaig a fer país, això sí, i alguna mica de turisme també espero fer.

Ci vediamo presto!

dijous, 6 d’agost del 2015

El legado de los huesos de Dolores Redondo


Segon volum de l'anomenada trilogia del Batzán. Llegit i gratament gaudit. Ja vaig explicar que el primer volum em va sorprendre en positiu. La lectura d'un gènere no gaire conegut per mi no m'inspirava gaire però ara va in creixendo després d'haver-me cruspit aquests volums. 

En aquesta ocasió la inspectora Salazar evoluciona en la seva pròpia vida personal, quedant-se embarassada després d'haver-ho buscat llargament. Aquesta experiència, com ens sol passar a totes les dones quan som mares, li canvia força l'angle de visió de moltes coses però la seva professionalitat la fa debatre constantment entre la responsabilitat com a mare que li ha despertat l'amor i la tendresa com mai s'havia imaginat i la responsabilitat en la seva feina, que també l'apassiona i la captiva i li xucla massa hores per a poder dedicar-se com li agradaria al seu fill.
Mantenint l'estil de la primera novel·la, l'autora ens retrata la curosa feina de la Salazar i com va lligant caps d'un costat i d'un altre, treballant amb els molts recursos amb els quins sap entrefilar tots el teixits que formen la trama dels assassinats que es van donant al llarg de la història.
Paral·lelament ens retrata els detalls íntims de l'Amaia Salazar, mare i esposa, tots els sentiments que ha de saber portar amb un peu a la feina i un altre a casa. També ens fa arribar entre assassinat i assassinat, algunes reflexions sobre la vida en general i sobre la seva en particular, plena de circumstàncies complicades en la seva infància que l'han fet una mica com és ara. 
I l'última branca de la novel·la és la que relata els fets que la fan novel·la negra. Hi ha terror, intriga, morts, misteri,... tots els elements molt ben lligats i amanits amb llegendes del imaginari popular navarro-vasc que li donen una trama interesant i peculiar. En aquest llibre la paraula clau és "Tarttalo". Ara descobriu vosaltres per què.

divendres, 31 de juliol del 2015

dijous, 30 de juliol del 2015

Què en fa d'anys que dura!




Els  11 de setembre d'en Joan Abelló ja vestien aquestes gales.

dimecres, 29 de juliol del 2015

Joan Abelló

Valldoriolf. Camps vermells. 
Moltes vegades tenim ben a prop de casa coses (monuments, edificis importants, museus, etc.)que com que pensem que ens són properes ens ha de ser més fàcil de visitar i conèixer en qualsevol moment i també moltes vegades no hi anem mai. Altres vegades inclús desconeixem l'existència d'alguna "perla" propera i tampoc n'acabem gaudint. 
Cadaquès
Aquest és el cas del Museu Abelló de Mollet del Vallès.

Cadaquès (detall)
Aquest any quan vam decidir a l'escola quin personatge català triàvem per dedicar-li la setmana cultural, algú va dir en Joan Abelló. I vam començar a fer recerca per tal de treballar-ho a les aules. Vam visitar la seva casa i el museu i va resultar ser tota una troballa de la que vam gaudir tant nens com mestres. 
A mi em va agradar particularment i vaig descobrir una obra extensa i variada que em va captivar.

Com a mostra us  presento alguns dels quadres que més em van agradar i que com us podeu imaginar vistos al natural no tenen res a veure.



Espero que us agradin.

I si us agraden aquestes coses no us ho deixeu perdre.





dilluns, 27 de juliol del 2015

Mal al cor



Ahir quan tornàvem a casa de passar el cap de setmana al poble vam posar la ràdio i vam escoltar la notícia. 
No en sabíem res perquè havíem estat desconnectats del món. De seguida vam veure la columna de fum, negra, amarga, devastadora.
Sempre que veig un incendi sento una gran ferida dins meu. Ens ho carreguem tot. Tot el que tants anys ha costat construir en un moment se'n va a norris. I el foc és una cosa que no té aturador, és la força de la natura que quan es desboca ho arrasa tot. Ja portem 1.000 hectàrees! Des d'Òdena ha arribat la pluja de cendra fins a Granollers. 
Tant de bo ho tinguin controlat el més aviat possible. Com més avança, més gran es fa la ferida en aquesta terra nostra, en el planeta en general, en el meu cor i en el de tants altres que estimem la terra i la natura.

dissabte, 25 de juliol del 2015

No tenim mesura!

La duna de Pilat
Quan va demanar que tothom hi aportés el seu gra de sorra no es podia imaginar que tot allò es desbordaria i que la duna envairia el bosc. Es que no tenim mesura! 

La meva aportació, en forma de microrelat, pels RC- etapa estiuenca, que proposa la Carme.

divendres, 24 de juliol del 2015

Codi de barres

Fixeu-vos bé en la foto.


Sabeu que ara el lluç porta el codi de barres en la pell que cobreix l'espina?
Si, si, mireu bé. Es veu que ho fan perquè en aquesta època de crisis que tothom aguditza l'enginy, n'hi ha que canvien l'etiqueta que et posen a la bossa quan la peixatera te'l pesa. 
I no, davant de la picaresca del personal, ara cada tall porta el seu codi i així no hi ha manera de que coli res, perquè entre d'altres, la pudor de peix que pots fer al passar per la caixa et delataria i et deixaria ben retratat.

dijous, 16 de juliol del 2015

El guardián invisible de Dolores Redondo

No sé ben bé perquè considerava que no m'agradava la novel·la negra. Segurament perquè no n'havia llegit gaire, o gens. Vaig tenir el meu primer gratificant contacte amb els best sellers del Steg Larsson  i ara he tornat a experimentar unes molt bones vibracions amb l'obra que presento a continuació.

Una història de misteris que s'entrecreuen, barrejant llegenda i realitat, localitzada a Elizondo, dins la vall navarresa del Batzán. La inspectora Amaia Salazar es l'encarregada de descobrir la trama i l'autor dels múltiples assassinats que tenen lloc en aquest entorn rural, tancat, fred, fosc i humid que fa de les seves gents personatges un tant peculiars. Ella es veu arrossegada a tornar als seus orígens i al contacte amb la seva família. A mesura que es van desenvolupant els fets i al marge de la trama policial, l'autora ens va endinsant en la vida interior de l'Amaia i a unes reflexions interessant sobre la condició de l'ésser humà en general i de les particularitats de la inspectora de manera més concreta. També ens transmet molt bé la imatge dels pobles de la vall, tal com si en el llibre hi hagués fotografies.
La lectura és amena i et manté enganxat cada cop més conforme avancen els capítols. Totalment recomanable.

dimarts, 14 de juliol del 2015

Troballes...inoportunes?


Passa alguna vegada que buscant, endreçant o canviant de lloc coses que no tenen gaire moviment apareix un racó, una caixa, un sobret... Obres innocentment per veure que hi ha dins i hi trobes alguna cosa que et deixa fred, que t'agradaria no haver vist o llegit, que t'acaba de fer una fisura de dalt a baix, que ja no serà el mateix a partir d'ara. I no només això. Ara tens un altre problema: decidir i afrontar el que fas amb aquella informació.
Ja tenim feina! 

divendres, 3 de juliol del 2015

Art urbà

M'encanta! 




dimecres, 1 de juliol del 2015

Vacances?


Avui comença el que tothom suposa que són les vacances dels mestres. Si hem fet tot el que ens tocava ja no ens cal tornar a l'escola fins el dia 1 de setembre. Jo de moment avui aprofito per a fer la reflexió de final de campanya. 
Aquest curs ha anat força bé. He acabat el cicle amb els nens amb els que el vaig començar i la valoració conjunta de tot el que hem fet, el que han aprés, el que han viscut, el que han crescut i el que han gaudit, ha estat positiva. He rebut la felicitació per part de molts pares i això és un premi que no té preu, sobretot perquè no sempre és així. Sol ser complicat trobar l'equilibri entre l'exigència i la permissivitat necessària per aconseguir els objectius i que tothom hi estigui d'acord. La nostra és una feina en la que tothom s'atreveix a dir com hem de fer les coses, sembla que qualsevol té masters en psicologia, pedagogia, educació, etc.
El dia a dia amb els alumnes no és fàcil. Ni, a vegades, tampoc ho és el dia a dia amb els pares. La diversitat a l'aula és complicada. La situació social general afecta també, i com que aquesta situació no és bona, doncs l'afectació és negativa, és clar. Les interferències amb la política sense tenir en compte la pedagogia suposen molts pals a les rodes. Les mancances eficients i efectives del nostre patètic sistema educatiu tampoc ajuden gaire. I així podria fer una llarga llista de despropòsits que en acompanyen en la nostra tasca. Però amb això no avançaríem gaire.
Les ganes de tirar els projectes endavant, la il·lusió de poder ajudar a formar bones persones i ensenyar-los a pescar perquè tinguin eines de supervivència pel seu futur superen l'hostilitat inicial i dins de cada aula es treballa el millor que es pot. Dins la meva aula hi creo el meu món, el nostre món, meu i dels meus alumnes, i faig que el viatge de setembre a juny sigui un petit viatge cap a Itaca.
Motivar-los a estudiar, crear-los hàbit en la lectura, ajudar-los a saber triar a cadascú el que millor li va, encuriosir-los per despertar en ells el cuc pel coneixement, contagiar-los el gust per la feina ben feta, ensenyar-los a esforçar-se per aconseguir fites, donar-los seguretat i confiança en sí mateixos, ensenyar-los a aixecar-se després de caure, ajudar-los a créixer. Tot això i algunes coses més. Tot un viatge cap a Itaca, ple d'aventures i ple de coneixences.
I demà, quan ja hauré reflexionat prou sobre el curs acabat, començaré a reflexionar sobre el curs que ve, perquè com us podeu imaginar, el cap no descansa en aquesta feina.


dilluns, 15 de juny del 2015

Quan anar al teatre és tot un luxe en tots els sentits

Fent temps fins l'hora de començar
Tunejant el passat
Per si algú no té clar per on s'hi entra.










Ara sí que sí!









Ja som a punt d'entrar!













Venint del bar, darrere de l'escenari










L'espectacle és a punt de començar














I l'obra imprescindible és:


dissabte, 13 de juny del 2015

Recordant-lo...

Què content estaria el meu pare amb el nou triplet! 
Li agradava tant el futbol que veia els partits de totes les lligues. A casa ens tenia farts amb tanta pilota. I el Barça era la seva vida. Era el més culé del món. Molts dies se n'anava al Camp nou al matí, venia a l'hora de dinar i a la tarda se n'hi tornava, a veure jugar a l'equip que fos. Al vespre encara buscava a la tele on feien futbol. 
Quan era a l'hospital i li volíem posar la TV perquè pogués veure els partits un dia ja ens va dir que li era igual el futbol, que ja només veia ninots que corrien. Recordo aquestes paraules com un gerro d'aigua freda, per tot el que significava això, pel seu declivi. 
Ara la meva mare, sola a casa, ha mirat tots els partits, recordant-lo i sabent com ho hauria gaudit ell. 

Avui hauríem celebrat el seu sant.
Son tantes les coses que ens el fan tant present...