“Abans ningú deia t’estimo
aplega les veus de quatre noies i un noi que narren la dura, intensa,
desconcertant i emotiva experiència de veure com els seus pares són empresonats
per motius polítics”.
Me l’he llegit d’una tirada,
en poques hores! I va ja per la 7a edició. He hagut de fer la lectura amb els
ulls plens de llàgrimes perquè endinsar-te en la seva lectura et trenca el cor.
Es tracta del testimoni del fill del Jordi Sànchez, l’Oriol, de les filles del
Joaquim Forn, la Beta i l’Anna, i de les filles del Jordi Turull, la Laura i la
Marta. Expliquen des del cor com han viscut cadascun d’ells els moments tensos
i plens d’incerteses que han dut als seus pares a la presó. Expliquen també com
s’han fet forts els llaços dels qui han quedat a casa per tal de portar la
situació amb la dignitat que ho estan fent. Expliquen el que suposa en cada cas
els viatges d’anada a Madrid, l’entrada a la presó amb els seus protocols, el
parlar a través d’un vidre amb els seus pares, els vis a vis, el comiat i els viatges de tornada.
Expliquen moltes coses, molts
moments, moltes sensacions, frustracions i esperances, moments de ràbia,
moments d’orgull, tota classe de sentiments que com molt bé diuen ells és
difícil d’entendre realment si no s’ha viscut una experiència com aquesta. Per
això tots ells es senten tant units i s’entenen tant bé, perquè entre ells
poden parlar de coses que als altres joves de la seva edat no els hi passa i no
en poden parlar, per molts amics que tinguin i molt suport que els hi puguin
donar.
És molt bonic intentar
comprendre les diferents posicions que tenen cadascú d’ells perquè tots ho
viuen de diferent manera, inclús els qui són germans. Cadascú té la seva pròpia
personalitat i la seva manera d’afrontar la situació i les circumstàncies que
els envolten, però és un clam sincer a l’orgull que senten pels seus pares, per
les seves famílies en general, a la injustícia que han sofert i que pateixen
encara i que són conscients que no saben quan llarga serà.
Aborden moltes situacions,
les seves personals, la dels avis i avies que han de veure als fills a la
presó, la dels fills petits que ni entenen gaire que està passant, la de la
gent que la mala consciència els fa canviar de vorera quan se’ls creuen pel
carrer, la de la gent que els envolta i que han anat entenent el seu neguit, la
dels amics incondicionals que estan al seu costat, la del que els ha fet
créixer tot plegat i la de la força de les abraçades que no sabem valorar fins
que ens trobem que no les podem fer.
“Abans ningú deia “t’estimo”
i ara ho diem molt sovint, no només quan anem a veure el pare, sinó quan som
per casa. Cada cop que l’anem a veure, en el moment d’acomiadar-nos ens diu que
potser serà l’última visita. Però ell sap que no és cert. El comiat és el
moment més dur. Els familiars es queden a la sala i s’emporten al presoner.
Llavors es fa un silenci. Ningú gosa tornar a dir res. Potser els que ens
quedem ens fem una abraçada. Llavors s’obre la porta, passes per passadissos,
tornes a creuar el pati, reculls les coses que has deixat a la taquilla i ja
tornes a ser fora.” Oriol Sànchez.
