diumenge, 2 de febrer de 2020

Tal com raja

Em preocupa la mandra que cada vegada més em fa treballar.
Jo mai he sigut gandula, tot al contrari.
Potser ara, a la meva edat, descobreixo que sóc una mica (o força) hiperactiva i que fins ara ho havia sabut canalitzar bé fent moltes coses i ara, només ho canalitzo dispersant-me, pensant en fer-ne moltes i no acabant fent-ne cap.
Tinc recursos per a fer-me passar el neguit, però la feina no me la fa ningú.
Ai renoi, no se pas com acabaré!

Aixó si, si em dona el punt creatiu, llavors tremola! I avui m'ha donat!
Quan el nano del pis de dalt ha començat a tocar el piano (abans tocava la guitarra, però és que és un superdotat i fa de tot) ho he deixat tot i m'he assegut a escoltar-lo, però el cap no parava. He pensat: encen una barreta i relaxa't! I ho he fet. I llavors, mirant la imatge he pensat: una foto i a instagram. I també. Total que buscant un comentar-hi per acompanyar la foto m'ha sortit una mena de poema, un poema hiperealista perquè era una descripció de tot el que em passava pel cap, una mica com aquesta entrada al blog.
Total que quan s'ha acabar la barra i la música i he sigut conscient del pas del temps, m'he posat davant de l'ordinador a corregir la pila de coses que tinc acumulades des de fa dies de l'escola. I he tornat a pensar (quin perill això de pensar tant!): passa primer pel  blog per a no distreurem gens després. I...encara hi sóc. He passat pels blogs amics a comentar les últimes entrades i les de fa dies que no havia comentat. I ja que hi era, m'ha vingut ganes d'escriure això. I ja veig que és l'hora d'anar a dinar i encara l'he de fer. De fet encara ho he de fer tot. 
Ai, ai, ai, que no anem bé!!!!!
Ja que ho he fet, us penjo aquí el meu treball matutí, com a mínim a treure-li partit!


El veí toca el piano
l'encens crema.
la butaca m'abraça.
Respiro profundament,
tanco els ulls
i la serenata de Schubert m'acarona.

Com es diu el poema? 
"El descanso del maestro"

12 comentaris:

  1. Molt bo el poema...i el títol ! hehee... Sort que avui era diumenge i es permès tot, demà , ja serà una altra cosa....
    Bona setmana ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha que tenim una assignatura pendent i és l'estar sense fer res. Amb els anys cada vegada ho practico més però després em fa mal la conciència.

      Elimina
  2. Un bonic poema que explica el descans. Diumenge ja ho té això...

    ResponElimina
  3. Crec que amb els anys...tots anem acumulant ganes de deixar de treballar. Però descansar també està bé.

    I saps què? Els que estem acostumats a fer moltes coses, sempre acabem arribant a tot arreu. Sempre acabem fent tot el que calia, ni que sigui in extremis.

    Conec aquest teu diumenge, m'ha passat moltes vegades i al final tot ha estat fet a temps: el dinar i la feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo no arribo a fer-ho a temps. A fer-ho si, però tard. Què hi farem! No se si curaré jo ja d'aquest mal...

      Elimina
  4. Veus, si s'hi posa voluntat, hi ha temps per fer-ho tot, fins i tot de fer postu a instagram i escriure al blog!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, això si, veus. He aprofitat per a canalitzar la inspiració! Ha,ha,ha!

      Elimina
  5. El meu pare sempre diu que no hi ha rès que esperi més que la feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu avi deia que tot cansa, que ell fins i tot estava cansat de no fer res!
      Reflexions de grans generacions!

      Elimina
  6. T'ha sortit un poema ben bonic i el títol no podria ser "el descans de la mestra" he, he, un suggeriment...
    I penso que treballar fa mandra a tothom, però és qüestió d'organitzar-se i anar fent, que no hi ha res que s'esperi més que la feina!!!
    Bon vespre, Laura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El titol era per ironitzar amb allà del "descanso del guerrero".

      Elimina