El dia 4/01 vaig publicar una nota d’ànims, perquè no volia que fos de comiat, a dos blocs que seguia i que amb l’any nou han decidit fer una parada, temporal o definitiva, qui sap...Casualment aquests dies he llegit pots en el mateix sentit en dos blocs més. I els comentaris rebuts, més en els d’ells que en el meu (jo tinc molt pocs seguidors) m’han fet pensar força.
La Carme R. de Col·lecció de moments deia: Sempre hi ha algú que desapareix, i sap greu, i de moment el trobes a faltar. Però a la catosfera, com a la vida, les persones vénen i van i n'hi ha infinites per conèixer i per trobar i aviat d'altres ompliran el lloc de les que se n'han anat.
Estic gairebé d’acord amb tot, però no en el que aviat d’altres ompliran el lloc dels que se n’han anat.
Avui en dia es parla molt de les relacions líquides. Tot té un caràcter movedís estructural, en el context d’un món que flueix, imparable, es fuig dels compromisos i de la solidesa i tot en la societat ha adquirit aquest caràcter vulnerable, i la vida ja ha perdut aquell caràcter estable i sòlid que se li adjudicava. En aquest marc les relacions humanes cada vegada estan més contagiades d’aquesta inestabilitat i també s’han convertit en líquides i com a tal canvien constantment, s’escapen entre les mans, no es mantenen ni deixen pòsit.
Clar que una en aquest sentit és una mica xapada a l’antiga i s’esforça per solidificar el líquid i no amb fred precisament sinó amb tota la calidesa que fa falta per aconseguir-ho. I intenta crear pòsit, mantenir, estabilitzar, cuidar i guanyar, potser no multiplicar però si sumar.
Malgrat això no es pot ser romàntic fins a la ingenuïtat i pensar que tot és de color de rosa. La virtualitat ens ajuda a acostar-nos a molta gent i a fer amics, amics que poden passar del món virtual al món real o amb sentiments més reals que virtuals, però sempre hi haurà el qui s’amaga en la virtualitat, s’hi camufla, i mai arribarà a més podent-se desconnectar d’aquest món amb la mateixa facilitat que t’hi pots connectar. Tot això forma part del món líquid en el que ens movem. Només cal tenir una mica de tacte per a descobrir on hi ha química i on no hi ha res, perquè fins i tot amb el més profund anonimat la química es pot detectar.
Laura, jo em considero prou antiga també pel que fa a les relacions... :) i no m'identifico gens amb les relacions líquides.
ResponEliminaJo també, com tu dius, intento solidificar relacions, mantenir-les cuidar-les... tant com puc. A la vida real, per descomptat i a la vida virtual, doncs força, força... tant com puc.
Porto tres anys i mig de blog. La gent que em comenta al blog han anat canviant. He vist tancar un munt de blogs. M'ha sabut greu, en molts casos. Els he trobat a faltar... algun cop, he preguntat per ells per mail, alguns han respost, altres no. Però si et digués que recordo tots els amics blocaires que han plegat segurament mentiria.
I després de trobar a faltar, el que em sap més greu és no trobar a faltar més, que aquest era el missatge del meu post. I malgrat això penso que és molt més sa mentalment deixar que les relacions flueixin i si se'n van, no trencar-s'hi gaire el cap o el cor. I d'aquí la meva pregunta a o el meu plantejament...
Deixem doncs, que la vida -virtual- flueixi i segueixi els seus camins: atzucacs o dreceres, qui ho sap!
ResponEliminaEn tot hi ha un passat, un present i un futur.
ResponEliminaCal saber trobar l'equilibri entre tots els moments per no viure ancorat en el passat, ni un carpe diem esbojarrat ni pensar que demà serà millor.
Mirar el futur, des del present, sense oblidar el passat.
La vida és canvi i adaptació i moltes vegades això comporta un desequilibri emocional, cal buscar respostes per què cap i cor s'entenguin.
ResponEliminaPerò sempre es manté algun record.Potser avui no ens enrecordarem d'algú en particular,però demà serà un altre moment i ens vindran a la memòria i pensarem:"Que se n'ha fet de la Laura?"
ResponEliminaUna abraçada.
Una mica tard, com últimament em passa, conteste al teu post.
ResponEliminaRealment en aquest món virtual la gent va i ve, al igual que en la vida real. Els blogs tenen el seu temps i de vegades ja no són necessaris. El meu, com bé saps, agonitza des de fa mesos i acabarà sense pena ni glòria. De tota manera procuraré seguir tots aquells blogs que segueixo i que més me interessen perque m'agrada açò i per no trencar vincles amb alguna gent amb la que he compartit més de prop allò que escriuen o he escrit.
vpamies escriu una frase un poc més amunt i que jo sempre he dit: "Mirar el futur, des del present, sense oblidar el passat" i
jo afegiria respecte del passat, "aprenent".
Salutacions
buf! Completament dispers, com quasi tot últimament