Cada set onades

Encara més ràpid que el primer m’he llegit “Cada set onades” esperant, suposo, el desenllaç de la historia, la resolució d’un amor que semblava impossible i que al final ha provocat l’impensable, ha fet posar les cartes sobre la taula i ha fet trencar la rutina i la conformitat del que semblava una roca forta.

Situacions tan reals, tan properes, tan actuals que deixen novament palès les múltiples xarxes de sentiments i apegos que ens fan més esclaus que lliures i que condicionen les nostres vides.

Amb les ales lligades no podem volar. Però és aquí quan apareix la setena onada, “que de vegades esclata. Sempre és aquesta, solament la setena onada. Perquè no es preocupa de res, és incauta i rebel, s’ho enduu tot per davant i ho renova tot. Per a ella no hi ha cap abans, només l’ara. I desprès tot és diferent. Millor o pitjor? Això tan sols poden jutjar-ho els que s’hi han deixat emportar, els que han tingut la valentia de lliurar-s’hi, de no resistir-se als seus encants.”