"¿A qué huelen las nubes?"

Es curiós com en ple segle XXI encara hi ha persones, independentment del nivell sociocultural, del sexe i d’altres diverses variants, que no coneixen el correcte ús del sabó i del desodorant.
A vegades em pregunto si són conscients del desagradable que resulta estar al seu costat. I és també curiós que la seva mala olor corporal et faci sentir vergonya aliena (traducció literal del castellà). Inclús a vegades m’agafa la dèria de pensar que igual que ells sembla que no noten la mala olor que fan i que deixen per on passen, perquè desgraciadament van deixant rastre, potser jo també en faig i no me n’adono. Si fos així, m’agradaria que algú m’ho digués per poder-hi posar remei.

He viscut diverses anècdotes en aquest sentit al llarg dels anys, des d’una companya de feina que aromatitzava el despatx on treballàvem, ja des de primera hora del matí, i a la que la que tenia més morro del grup li va dir i es va solucionar el problema, fins a la més recent, que quan passaves per algun espai de l’edifici on també treballàvem juntes sabies per on havia passat i per on no per l’aroma que hi havia en cada racó.

Pots entendre que un obrer, que treballa dur i sua molt, pugui desprendre un cert aroma desagradable producte de tot l’anterior, però no és tant fàcil entendre que això passi en persones que treballen en oficines, amb persones que tenen un càrrec en una empresa, en persones que inclús es permeten el luxe de portar vestit i corbata, i en persones que tenen un benestar que els permet tenir aigua corrent a casa i un pot de gel a la dutxa.

Es trist que recordis a aquestes persones precisament per aquest desagradable detall.

I és que el record dels sentits és implacable.

Les olors marquem molts records. Les bones i les dolentes. Les olors evoquen moments importants de la teva vida.

Tinc un record molt present de l’olor de la cuina de la casa de l’àvia, de les sopes de pa amb sofregit de tomàquet, del pa torrat al foc de terra... L’olor de la terra mullada per la pluja en els dies d’estiu i l’olor a farigola quan passeges pel bosc; l’olor del bosc a l’estiu i l’olor dels bosc a la tardor, que no fan la mateixa flaira, l’olor de llenya cremada pels carrers dels pobles a l’hivern; l’olor del mar; l’olor d’alcanfor a la roba dels armaris; l’olor de gessamí a Osuna (Sevilla); l’olor d’encens de les esglésies, l’olor de la colònia del primer noi amb qui vaig ballar (Brando), l’olor d’altres colònies d’homes amb encant, l’olor dels meus fills quan eren bebés, l’olor de l’escola, olor a fusta del llapis, a goma d’esborrar, a nens repentinats i clenxats amb el cabell moll de Nenuco...

“¿A qué huelen las nubes?” No era una qüestió tan banal aquesta.

No som conscients de l’important que és el poder ensumar les olors. De fet tots hem experimentat alguna pèrdua temporal d’aquest sentit quan hem estat molt constipats i hem pogut comprovar que no és igual, que res té gust i que sembla que ens falta alguna cosa. I en canvi, a vegades hem de tapar-nos el nas per no haver d’ensumar allò que ens provoca nàusees (no puc aguantar l’olor que deixen al seu pas el camions de les escombraries ni les deixalles dels mercats i recordo amb especial fàstic, tot i el seu encant, els curtidors de Fez).