Fa ja un any vaig entrar en un món màgic.
No havia descartat mai la possibilitat de fer-ho però la veritat és que ho veia molt difícil. M'havia allunyat molt d'aquest món i tot i que en tenia una espina clavada, no trobava probable el que m'hi pugues reenganxar.

Però: la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ¡ay Dios!

I així, amb una sorpresa que em va donar la vida, vaig trobar l'oportunitat de ficar-m'hi de cap. I, si, si, de cap i de peus i a per totes.

Fa un any que faig de mestra, desprès de 20 anys d'haver acabat la carrera i no haver exercit.
La vocació però hi era. Ja hi era quan vaig decidir estudiar això. Hi era quan vaig tenir els fills i gaudia dedicant-m'hi i participant tot l'activament que podia en la seva vida escolar. Inclús hi era quan havia d'explicar alguna cosa a algun company de la feina (feina que tenia poc a veure amb tot això) i d'alguna manera em sentia moltes vegades fent de mestra. I ara la vocació ja ha trobat forat i ha pogut ser volcada sobre les criatures que han coincidit en el meu camí. El gir que va fer la meva vida em va induir sense cap dubte per la meva part a provar allò que des de dintre em cridava i que sempre m'havia sabut greu no fer. I ves per on!!! L'espina ja me l'he tret. L'experiència, tot i que encara és aviat, ha estat d'allò més gratificant, però he de confessar que sort que de vocació en tenia perquè això és molt més dur del que la gent predica. I el que està molt clar és que és una feina totalment vocacional, cosa imprescindible però no suficient per a ser un bon professional.

Les coses vistes des de fora són molt fàcils de criticar i la ignorància, com deia un gran amic meu, és molt atrevida i fa dir coses que ... estan molt lluny de la realitat, o com a mínim de la realitat pura i dura, que no és la realitat que molts volen veure.
Tot i el carinyo amb el que em dedico a la meva professió, la cosa no sempre és fàcil. A les escoles avui dia hi ha de tot menys disciplina, respecte i educació. I fixeu-vos en la contradicció, a les escoles, centres educatius per excel·lència, no hi ha educació. Què passa doncs? Ja gairebé sento veus que diuen ben fort: La culpa és dels mestres! Si, si, el que vostè digui... com si els mestres fossin una mena d'éssers sobrenaturals, amb varetes màgiques que poden aconseguir convertir el tros d'ase del seu fill en un doctor honoris causa. I no només això. Resulta que el fill és seu i és vosté el que li ha d'ensenyar determinades coses i sobretot donar-li afecte i estimar-lo i és aquí on ja molts comencen a fallar. I a partir d'aquí volen demanar responsabilitats als mestres... responsabilitats de què? La culpa, si és que hi ha culpa, és de tots i els mestres fan el que poden, que no és poc.
Però el que si és cert és que és una professió magnífica i que som artístes que podem esculpir figures meravelloses i treure de dins de cada nen el millor que tenen per poder arribar a ser homes de bé (això ho diuen així els manuals). I que ben segur que d'entre la desfilada de personetes que van passant cada any per les nostres aules, alguns arribaran a fer un món millor, i nosaltres, parlo amb corporativisme pq el món del mestres és un món corporatiu, els hem d'ensenyar a poder-ho fer. Casi ná!!!

El fracàs escolar amb el que tants s'omplen la boca no és més que un fracàs social. L'escola és una petita mostra de la societat i si alguna cosa a l'escola no funciona, vol dir que tampoc funciona a la societat. A la societat s'han perdut els valors que sostenien la convivència i a l'escola també ha arribat això. En les mans de tots està el tornar les coses al seu lloc, o no?