dimarts, 1 de juliol de 2014

Campana y se acabó!

Ha arribat el final de curs. Una dura batalla aquest any. Ja he anat explicant cosetes, però el dia a dia ha estat dur. Quan topes amb la incompetència a mi em supera. I a l'escola que he estat aquest anys, i que estaré segur l'any que ve, sembla que el vent va bufar i en va arraconar allà un grapat!
M'ha quedat però la grata satisfacció de l'agraïment de molts pares que durant les entrevistes de final de curs m'han felicitat per la meva feina. I de debò que això no sempre és fàcil d'obtenir, perquè és més fàcil queixar-se que felicitar i inclús més fàcil callar-se que donar les gràcies. Per tant estic molt i molt agraïda a aquests pares que s'han manifestat i contenta amb mi mateixa. De tant en tant alimentar l'ego tampoc és dolent.
Però clar, jo, en la meva línia, no podia tancar el curs sense deixar anar unes quantes de les meves temudes reflexions i lapidàries sentències durant el darrer claustre i deixar constància oficial de les meves queixes cap a les coses de funcionament intern i de pedagogia bàsica que sembla que aquí són coses excepcionals perquè el dia que allò ho van explicar a la facultat, tots van fer campana.
La Raquel, la meva companya de fatigues en la lluita contra l'equip i sobretot en tenir el valor de dir les coses a la cara i en veu alta, portava el seu recull de punts a comentar abans d'acomiadar-nos i en va deixar anar unes quantes de clares. Jo tenia una carta per a llegir llarga i punyent i vaig pensar que no era el moment perquè calia calma i no hi era. Vaig anunciar-la i vaig dir que l'enviaria per correu electrònica aquesta setmana i que agrairia resposta. No me n'espero gaire, la veritat, però al setembre ja hi haurà posada la base per la propera càrrega.
De camí cap al restaurant on vam fer el comiat de final de curs vam deixar el cotxe aparcat davant d'un edifici amb aquest missatge pintat a la paret:


- Fallereta - li vaig dir a la Raquel - llegeix. Això ho han escrit per a nosaltres!!!
I la Raquel em va picar l'ullet i va riure.

9 comentaris:

  1. I encara aneu plegats a dinar després de fotre'ls canya? Ja està bé dir les coses pel seu nom, però no tenen el mateix efecte si es diuen a la cara que si s'envien per carta. La carta anirà a la paperera de reciclatge, mentre que les paraules quedaran i les cares de mirada baixa i de culpabilitat ja no els la treu ningú.

    ResponElimina
  2. Qui cregui que s'hagi de retirar que ho faci! Jo crec que no ho he de fer (de moment). Ja sé que el directe té un altre efecte. Però així també hi poden pensar més, i rellegir-la si cal, el qui tingui la intenció de fer-ho. Però pels qui passin, al setembre jo hi tornaré a ser i no abandonaré fàcilment la lluita! Si ningú fa res perquè les coses canviin, no canviaran.

    ResponElimina
  3. Les dues coses són compatibles. Resistir té voluntat, plantar cara és agosarat. Un pot meditar en el primer, i en l'altre penedir-se...Bona tria la teva.

    Bones i merescudes vacances, nena.

    :-)

    ResponElimina
  4. Aquí diem: les coses clares i la xocolata espessa...i de vegades val més xerrar menys i fer les coses com s'han de fer, peti qui peti.
    I em quedo amb aquesta frase:
    "De tant en tant alimentar l'ego tampoc és dolent".

    Ara a descansar una mica i a recuperar forces per la propera batalla. ;)

    Aferradetes!

    ResponElimina
  5. Encara recordo alguns claustres mogudets que jo també sóc de dir les coses clares i a la cara...
    Sort n'hi ha que et trobes amb pares i mares agraïts, per això d'alimentar l'ego...Aquesta frase de la paret per desgràcia no sempre es compleix!
    Petonets.

    ResponElimina
  6. no se sap mai Laura igual remous consciencies amb la carta ....crec que s'ha de poder dir i parlar de tot , només faltaria ....ja pots estar ben satisfeta amb la felicitació dels familiars!!! un bravo! jo encara no he tocat campana, hi vaig encara a l'institut, endreçar i tirar papers, alguna reunió de consell escolar i això si només unes estones que a part de la formació inicial de les comunitats aprenentatge estic fent un cur de competències emocionals del professorat suposo que en treure profit....ànims i a seguir!

    ResponElimina
  7. Pons007: Diuen que mala hierba nunca muere, no?
    Cantireta i Sa LLuna: Gràcies noies, a veure si recuperem energies que prou falta fa!
    M. Roser: No, no sempre es compleix però hem de tenir fe en que com a mínim aconseguim alguna cosa.
    Elfreelang: Ara suposo que si deus haver acabar d'anar a l'insti. Com encareu el tema de les comunitats d'aprenentatge? Tu també ets com jo, de les de no parar mai, eh? Au, vinga, que ja toca un respir!

    ResponElimina