dissabte, 27 de febrer de 2010

Excursió a una Ciutat Sanitària

Aquests dies m’està tocant passar força hores dins un hospital perquè hi tinc a la mare ingressada. Quin món aquest!!
No sé si posicionar-me en el costat positiu, en el negatiu o simplement en el neutre, però en tot cas el que si tinc és moltes coses a dir-ne. D’entrada em sembla incoherent i incomprensible que el sector mèdic tingui el monopoli de la salut. No se de qui és la culpa, potser una mica de tots, ells perquè ja els està bé de ser “els poderosos” en aquest camp i de fet no els agrada ni que preguntis massa ni que sembli que en vulguis saber més del que ells volen que sàpigues i els de a pie suposo que per hàbits culturals sempre ho hem vist així i ja ens ha estat bé.
De salut en sabem molt poc i això que es tracta d’una cosa d’un valor incalculable i una cosa que ens hauria d’interessar d’allò més. I no tant sols en sabem poc sinó que quan hem d’anar al metge estem totalment a les seves mans: és ell qui ha d’establir la medicació i qui ha de decidir i establir les proves, els processos i les intervencions que calen i el qui sap interpretar els resultats de tots els informes. Desconeixem els protocols, els processos a seguir, el llenguatge que utilitzen... i si preguntem pocs et saben explicar bé el que vols saber. Alguns no en saben (de posar-se en el teu lloc, vull dir) i altres ni ho intenten. Total que restes submís en la ignorància del que estan fent amb el teu cos.
Està clar que encara que formin part d’un col·lectiu professional molt específic, són persones i com a tal n’hi ha de més agradables i de menys, de més rigorosos i de menys, de més guapos i més intel·ligents i de menys ... i com a persones que són poden cometre errors. Estem d’acord que els errors amb persones poden costar molt cars, però en definitiva potser es posa més atenció als errors que no als encerts i fan més soroll com més dolorosos són aquests. També cal recordar que formen part d’un sistema i que no és, i amb diferència, ni el millor ni el que fa fàcil la seva labor.

Dimarts, mentre esperava al metge que ens havia d’explicar com havia anat l’operació vaig veure com s’asseia un altre cirurgià en un banc de la sala de quiròfans i estava molt seriós, respirava agitadament, com amb preocupació, i tenia la mirada perduda cap al terra. Vaig pensar que potser alguna cosa no li havia anat bé i que estava preocupat i vaig sentir la part humana d’aquesta persona i la seva feina, que moltes vegades ens costa de veure.
Algú, fa pocs mesos, m’hi va fer pensar molt en tot això i ara, immersa en aquest món per les circumstàncies, hi penso cada dia.
Però tot i que ara ho vulgui veure tot des d’aquest filtre i tenir empatia, la veritat és que costa perquè pesen molt les situacions que et deixen fora de lloc.

Un altre capítol a part és el que hi vius en la interacció amb la resta de gent, aliens als serveis hospitalaris, és a dir amb altres pacients, familiars i visitants.... Uff!! Una enciclopèdia en podria escriure de tot això. Tipologies de gent i de comportaments: un món inacabable. Aquest podria ser el títol de la gran obra. I clar, aquí aniríem a petar al típic tòpic de que si cada persona és un món, cada família, un univers. I cada un d’aquests universos en el context hospitalari té unes actuacions molt particulars. I es que en un espai concret s’hi poden trobar barrejats personatges de molt diversa índole, classe social, nivell cultural, edat, raça, religió,... De la combinació de tots aquests factors imagineu el que en pot sortir: DE TOT!!!
Una sala d’espera plena de gent podria ser un guió per una pel·lícula de l’Almodóvar.
A mi, que no sóc l’Almodóvar, en aquestes situacions, d’escoltar inevitablement les converses que es tenen al teu voltant, de veure determinades cares i gestos en els qui et rodegen, d’anar veient passar coses i casos, se’m fa un “batiburrillo” creatiu al cap que escriuria sense parar tot el que vaig pensant, però...ep, potser que pari, d’escriure i també de pensar, que a vegades no és bo pensar massa.

3 comentaris:

  1. Lamento de tot cor, que tinguis la teva mare malalta. Espero que recobri la salut i que aviat li donin l'alta. D'altra banda, jo que treballo a la sanitat, no em dono compte de la sort que tinc, quan algú de la meva família, estat malalt i em donen informació privilegiada, tan sols per treballar allà.
    Si puc servir en alguna cosa ... informativament, em refereixo, ja saps on trobar-me.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Gràcies Lenore. No està malalta exactament. Pròtesis de genoll. Però si, les explicacions no hi són i vosaltres teniu dues sorts en aquest sentit: la de tenir-les i la d'entendre-les. Si necessito alguna cosa t'ho diré. Gràcies.

    ResponElimina
  3. Completament d'acord amb tu. El món sanitari és un altre món, però em consta que és un món molt intens...
    I respecte de les pelis d'Almodóvar, cada dia en un hospital en podries fer una en plan tragicomedia, melodrama, d'aventures, inclús èpiques i musicals xDDD.
    Prompte surtiràs d'eixe món i retornaràs al teu amb experiències noves. Ara penses des de fora i també una mica des de dins del mundillo sanitari. Quasi ningú es para a pensar des de dins.
    Espere que la mare torne prompte a casa i ben recuperada.

    ResponElimina