Aquesta és una performance per la que els mestres tutors hem de passar cada any. I us asseguro que no és fàcil. Sent el punt de mira, per unes hores, de 75 pares i/o mares és inevitable una certa tensió i més quan a vegades sents al qui tens davant com a l'enemic.
Avui m'ha sortit de l'ànima dir-los-hi que davant de qualsevol problema tinguin present que estem per ajudar-nos, que al cap i a la fi estem compartint projecte, que els seus fills són els nostres alumnes i que és necessari que anem tots en la mateixa direcció.
M'han regalat uns quants somriures de complicitat que espero hagi entés bé i durin fins a final de curs.
Salut, i endavant en aquest feina dura i maca que és fer de mestre.
ResponEliminaTambé ahir vaig estar en la reunió en aquesta reunió i la senyo també ens va dir això. És difícil per a nosaltres i també per a vosaltres. Ya veremos lo que da de sí el curso. Tiemblo.
ResponEliminaSaludos
I una somriure de complicitat val un mon!!!
ResponEliminaUn petonet!
Ai, les mestres d'escola...
ResponElimina... oi?
ResponEliminaMontse: Si és veritat, és dura pero maca.
ResponEliminaDissortat: Ens costa molt posarnos en la pell de l'altre. Jo també he estat a l'altre costat.
Dédalus: Quina sorpresa amb el teu domini del català. Gràcies.
Josep: Doncs si, mestra d'escola. Què en vols dir amb aquest ai?
És un ai que no vol esdevenir un ui.
ResponElimina