dissabte, 4 d’octubre de 2008

Sssssss!!! Al bosc no s'hi parla!!!

S’acosta el temps d’anar a buscar bolets. Quan hi anem amb la família, ens solem repartir pel bosc, com fent una batuda, per tal de controlar tots els flancos i que no se’ns escapi cap peça. Mestre camines amunt o avall vas sentint en mig del silenci les passes dels companys que van trencant branques al passar i trepitjar i vas deduint per on estan. Això fa que no et sentis sol i perdut en aquella immensitat amb molta vida oculta on et trobes. Tots els sentits s’aguditzen i s’obren a les diferents percepcions que la situació t’ofereix: l’olor a pi, a bolets, a tardor; els colors ocres, tons marrons i verds amb més o menys claror si hi arriba el sol o no; el cant dels ocells o corredisses d’altres bèsties que s’espanten al teu pas, el moviment dels arbres, sobretot si fa una mica de vent, el cruixir de la fusta...
I tot capficat en la feina que hi has anat a fer, de tant en tant has d’aixecar el cap de terra per veure les ombres dels teus companys entre els troncs dels arbres i anar constatant que tot està sota control. Perquè al bosc, i sobretot quan es busca bolets, no s’hi parla, per no donar pistes a altres buscadors, de la mateixa manera que un bon boletaire no desvetlla mai el lloc on els troba. Tot un món aquesta afició.
Però, com ja he dit, al bosc no s’hi parla. Quan a vegades, mentre tu ja estàs en el teu paper, arriba algun grup de pijapins, amb el seu equip complet (bastons amb punxa metàl·lica per anar fent malbé el terreny, botes superxules fashiondelamuerte amb les que podrien anar a l’Himàlaia, barrets amb ploma i armilla de forro polar), i molts crits i algaravia i a collir-ho tot sense tenir ni idea del que és un bolet perquè només han vist el xampinyons al mercat i els rovellons en caixes a peu de carretera.... jo ja en marxaria del bosc. Es trenca la màgia. No hi ha respecte, no hi ha pau.
I val a dir que els boscos són lloc de pau però també han estat lloc de guerra. I ara, mai millor dit, molts hi descansen en pau (si els ho permetem), ben segur que molts més dels quins ens pensem.
L’any passat vam anar a buscar bolets amb la família a Bon Repòs (el nom ni posat a posta). Al punt que ens vam trobar per esmorzar la mare va veure que hi havia una trinxera. Jo potser no me n’hauria adonat del que era allò, però és clar, ella ha viscut una guerra. Mentre reposàvem 10 minuts el pare i ella van anar trobant vestigis del passat i van començar a fer les seves cabòries al respecte. Seguidament ens vam tornar a posar en marxa en la nostra recol·lecció. De cop, en un d’aquells moments que aixeques el cap de terra ens vam trobar amb una creu i una placa amb un escrit:


Quina sorpresa!
Ja vam haver acabat la feina aquell dia. Els pares van començar amb les batalletes i a nosaltres que només hem vist aquelles coses que explicaven a la tele se’ns va gelar la sang. Quanta història i quantes històries s’amaguen sota la pinassa!!! Haviem anat a buscar bolets i vam trobar un tros d’Història, i de les que deixen petxada.

Ara encara tinc més clar que al bosc no s’hi parla i que ha de seguir sent un lloc de pau, tot i que amagui moltes guerres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada