La "ceba"

7.30h: Molt matí per estar aquí però és que m’acabo de despertar de un somni que val la pena remarcar i com que els somnis són tan efímers que fins i tot s’obliden al cap d’una estoneta i no vull que això passi, aquí estic.

El somni: Resulta que no se perquè anava a treballar unes hores cada matí al despatx de la meva amiga Marina. I al tercer dia d’estar allà, em ve molt compungida a dir-me que m’ha de dir una cosa que li sap molt greu i que no m’agradarà gaire: “ La Direcció li ha ordenat que en el despatx només es pot parlar una llengua i és l’espanyola.” Me la miro amb els ulls com taronges i li dic que no ho podré complir això. I ella no diu res més.

A mi se m’encén la sang i vaig dient-me que com pot ser això, que com puc parlar amb ella que tota la vida ens hem parlat en català en un altre idioma, que com ella pot estar d’acord i sotmetre’s a tal cosa, que com.... i cavil·lant m’acosto a la porta i veig que l’Alberto i el seu pare (que per cert fa temps que cria malves), marit i sogre respectivament de la Marina i que són “La Direcció”, estan asseguts en un bar del costat del despatx esmorzant, amb molt porte els dos i molta “classe” i per dintre penso...(no puc escriure el que penso)
Com tantes i tantes vegades, és curiós el que surt als somnis. I avui és tant curiós el tema, la “ceba”, com el personatge, la Marina.

De la Marina puc dir que ha passat definitivament a no se amiga meva ja que no s’ha cuidat mai de regar la gespa del jardí i al final aquesta s’ha mort. Desprès de diversos intents per la meva part jo ja he tirat la tovallola. I en aquest cas és molt curiós el procés. Em pregunto si ha aconseguit el que volia i si és realment feliç. Si ho és me n’alegro molt per ella, però he de dir que no s’ha portat gaire bé amb nosaltres, amb les poques amigues que un dia va tenir quan encara era la Marina que vam conèixer. Ara ja deu ser una altra, desprès d’haver canviat de barri, de religió, de classe social i de companyies.
Les darreres vegades que vaig somniar amb ella van ser misteriosament premonitòries. En sabré res avui d’ella?

L’altre tema és el que m’ha fet reviure aquest pare i aquest fill. L’analogia amb un altre pare i un altre fill que em tocaven el botet amb el mateix tema. Deu ser cosa de la seva “classe” (que tots són de la mateixa), de la classe opressora “porque se puede”.

Us semblarà estrany en els temps que vivim, però no fa més de 4 anys que recordo un subtil atac del “nen”(fill de l’amo d’on treballava llavors) quan em va preguntar si se m’havien oblidat els idiomes. Això va ser quan va la seva dona va parir. Va estar absent els 3 ó 4 dies de rigor que li tocaven per l’aconteixement i en tornar es va trobar uns quants mails meus dirigits a tota l’empresa. Com a responsable de comunicació interna era habitual que envies comunicats a tothom i anava combinant el català i el castellà en aquestes comunicacions perquè a la que utilitzava només el català se’m tocava la cresta. En aquella ocasió ho havia fet de manera tant equitativa com sempre, però ell va haver de fer un esforç massa gran de lectura en llengua "estrangera" perquè se n'havien acumulat uns quants. En trobar-me'l per primer cop desprès de la seva tornada el vaig felicitat per la seva paternitat i la seva resposta no va ser un gràcies, no, això s’ho va descuidar, però el que no es va descuidar va ser el comentari oportú i desagradable de torn:
- Ah, por cierto, ¿a ti se te ha olvidado el castellano?
- No-vaig respondre estupefacta sense saber a què venia el comentari.
- Pues lo parece, porque he leido unos cuantos mails tuyos nada más llegar...- va aclarir. I en seguida, quan vaig veure ja per on anava, vaig continuar:
- Pues entonces ya ves que no se me ha olvidado porque hay unos en catalán y otros en castellano...”
- Pues combinalo mejor porque lo parece, lo parece que se te han olvidado.

A què sembla mentida això? Doncs us puc assegurar que era el meu dia a dia. Encara alguna cosa deu quedar al subconscient que avui hagi somniat el que he somniat.

I sort que tenia algú al meu costat que em recolzava en tot això, el meu cap i la meva companya de feina, que eren també de la ceba i amb qui compartíem, entre moltes altres coses, un password d’accés al nostre programa de gestió que era: 4barres.
Quines coses!!!