El nou curs: ara això ja és una altra cosa!!!

Ja ha començat el curs. Ja tenim els nens a les aules. Tot torna a agafar el ritme habitual. Hi ha però una subtil diferència: jo ja sóc funcionària!!!.

Uff!!! Quin descans!!! Quina satisfacció!!!
El tema donaria per parlar-ne molt més del que correspon a un post en un blog, però no puc passar aquest fet per alt i no deixar-ne constància.

Aprovar les oposicions ha estat un repte i em sento orgullosa i molt satisfeta d’haver aconseguit l’objectiu. No ha estat fàcil i no puc negar que hi ha un factor sort important i que en aquesta ocasió segur que m’ha acompanyat, però la feina feta i l’esforç dedicat també és imprescindible. I hi he ficat les banyes. No ens confonguem i no oblidem el missatge subliminal d'aquella dita: “al saber le llaman suerte”.

He estudiat molt i he dedicat moltes hores i molt carinyo a preparar la programació que s’havia de presentar. Molts esforços en un moment no gaire fàcil de la meva vida, amb una complicada situació familiar, que com és obvi no m’ajudava ni a relaxar-me ni a fer-me fàcil aquest camí que ara he començat... però ho he aconseguit i em sento gratificada en l’esforç invertit.

Tot això no treu que cregui que aquest procés de passar les oposicions, aquest tipus d’oposicions és una cosa incoherent, incongruent, irracional, injusta, il·lògica i moltes iiiii..... més que podria posar. Per a mi ha estat una prova de resistència de nervis perquè amb la quantitat d’exàmens que he fet en aquesta vida, davant de cap no ho havia passat tant malament. I el que més he sentit és impotència. Si, impotència perquè jo m’havia estudiat tots els temes, no n’havia descartat cap perquè si de cas, però no en sabia cap tant i tant bé com per estar segura de fer-ho perfecte. Tot i tenint la seguretat de poder parlar del tema que la bola de la sort(1) em marquès, fos quin fos, i d’aplicar-hi sentit comú i relacionar el tema amb tot el que la LOE diu al respecte i també amb el que diuen els teòrics de la pedagogia, no estava segura de que fos allò el que volien sentir. Sempre has de comptar que l’enfocament que tu li donguis pot o no agradar al tribunal que t’ha tocat en sort(2).

I superada la primera prova, que és la de coneixement del temari, ve la defensa de la teva programació. Un a un i davant del tribunal. I tornem a apel·lar a que les circumstàncies et siguin favorables. Tot és important: l’hora en la que et toca exposar, si el de davant teu ho ha fet molt bé o molt malament, si et fan una primera pregunta que contestes amb encert o no, per donar peu a que en facin més o no, i poder-te lluir o cagar-la... Més sort(3).

Finalment, desprès de tot això t’assignen una nota. I tant de bo sigui alta perquè encara no s’ha acabat aquí el patiment. Falta el concurs de mèrits. Resulta que el calvari de la primera part és només el 60% de la nota. L’altre 40% s’obté a través del concurs de mèrits.

Què són els mèrits? Doncs són punts que s’obtenen majoritàriament amb els anys d’exercici i amb cursets (de 30 hores mínim, sinó no compten). Però ningú té en compte que si ja has exercit durant molts anys ho hagis fet bé o malament, si tens vocació o no, si serveixes o no per aquesta feina. Això, encara que faci 10 anys que ets interí, el sistema no ho contempla. No es contempla que els punts pugin ser qualitatius més que quantitatius en una feina com aquesta i no es contempla l'avaluar als mestres que exerceixen com a tals, faci els anys que faci, si no es volen presentar a les oposicions. Només els van donant punts per presència, no per eficiència. Això són els mal anomenats mèrits.

I és clar, només per haver estat allà, tens uns punts meravellosos que et poden fer guanyar la plaça de funcionari a partir del 5 pelat de nota, i pots passar davant de gent que amb molta fusta però sense mèrits, hagin tret molta més nota que tu. I pot passar que algú que té una bona nota però no té mèrits es quedi sense plaça i que l’any que ve hagi de presentar-se un altre cop, tot i havent aprovat amb un 6, 7 o inclús un 8, i tornar a estar a l’expectativa de què la sort(1+2+3 bis) els acompanyi perquè res assegura que tocant-te el mateix tema i defensant la mateixa programació aprovis un altre cop.

Vosaltres trobeu alguna cosa de racional a aquest procés? Algú pot defensar això?

Enteneu ara el satisfeta que em puc sentir d’haver tret un 7,4 de la primera part i sense cap mèrit haver pogut aconseguir la plaça?

Això si, us confesso una cosa: vocació en tinc molta, ganes de treballar ni us les imagineu, il·lusió la que més. Espero saber encendre l’espurna a qui els toqui ser els meus alumnes i que puguin gaudir aprenent, tant amb les lletres com amb els números, i que aprenguin a ser persones i que el meu granet de sorra ajudi en el projecte de formar persones de bé que han de ser la base de la societat del nostre futur proper i que em recordin com aquella mestra que van tenir de petits i de la que se’n guarda un record entranyable. Quasi res, oi?

Però com va dir en Martí i Pol (la imatge d'aquest post va ser la meva tapa de la programació de les opos) "Tot està per fer i tot és possible".