diumenge, 8 de juny de 2008

Ja n'hi ha prou d'aigua!


Sembla que ja s’ha acabat la pluja. Tanta por de la sequera, i tantes mesures i tant conflictes polítics que hi ha hagut al respecte de l’aigua. No volíem aigua? Doncs l’hem tingut! Al maig cada dia un bon raig i al juny de moment també. I és clar, fins ara ningú s’ha atrevit a queixar-se amb tanta falta que feia, però ara ja n’estem tots fins dalt. Els meus pares que només feien que queixar-se de que l’ordi no pujava, que l’hort feia pena i que això no pot ser... ara diu que tanta aigua els hi ha podrit tot: les cireres podrides, les maduixes podrides... “tot això vol sol, no aigua” em deia ahir la mare.
I és que és ben bé allò de què sempre ens hem de queixar d’alguna cosa. I el temps és molt recurrent per a qüestions de queixes. Fins i tot hi ha aquella dita molt apropiada en aquest moment: “Mai plou a gust de tothom”.
I aquest temps, que és imprevisible per molt que els meteoròlegs intentin llegir isòbares i anticiclons, desmunta al més pintat, empipa al més pacient i ens sorprèn quan li peta. Total, ell no té plans, els improvisa. I així ens va, tots tocats de l’alà, amb tramuntana i sense també.
Fixeu-vos en l’influent que és el temps en cadascú de nosaltres: depèn de quin temps fa estem contents o tristos, ens ajuda a incrementar depressions o a superar-les, ens crispa o ens relaxa... al costat de d’altres coses clar, no de tot li podem donar la culpa al temps!
Fa uns dies quan sortia de casa per anar a treballar vaig veure que al carrer feia solet i vaig sentir-me bé. Què en feia de dies que al matí tot era gris! I vaig arribar a la feina contenta. Tot semblava que somreia més que altres dies: feia bo, hi havia colors, ocells que cantaven als arbres, ...però va durar poc. De cop i volta, núvols, boires i tristor van tornar a envair el paisatge i al cap de poca estona un bon ruixat. I au, a aguantar-se toca...
En definitiva, l’aigua és vida, així que anem-la rebent que a vegades més val que en sobri que no que en falti. I la pena ja ens passarà.

Podriem veure-li només el costat romàntic al tema. Mira que se n'ha escrit de coses maques de la pluja. Jo particularment sempre que plou recordo una cançó del Franco Simone que deia:

Está lloviendo,
¿quieres dar un paseo?
Hasta casa,
piensas tu que me cuesta
mucho esfuerzo
ir del brazo contigo,
caminar junto a ti...

M'agradava molt i la canto sempre que plou.

També m'agrada la del Serrat:

Llueve,
detras de los cristales llueve y llueve...

En fi, que cambio de xip. Sense caure en el conformisme, si aprenem a acceptar el que no podem canviar, aconseguim ser feliços. Poca broma amb aquesta sentència (no és meva, és del Joan Garriga).

1 comentari:

  1. Ens passa el mateix amb el nostre hortet, com diu la teva mare, que ja vol sol i no tanta aigua! Al Pallars sembla que arriba la tardor...

    I quin final més poètic, m'ha encantat!!! I l'última frase, doncs, simplement, perfecta.

    ResponElimina