divendres, 19 de desembre de 2008

"Dejad de quererme"

Cada vegada em torno més “especial” o passo més de més coses. Una mostra es que ara vaig a vegades al cinema però només a veure “pel·lis de minories” com jo les batejo. Vaig a les sessions del cineclub de l’Associació cultural de Granollers. Hi he d’anar sola perquè gairebé ningú em vol acompanyar a veure aquestes pel·lícules, però no tinc ganes de renunciar-hi i hi vaig de totes maneres. Es curiós també el públic d’aquestes sessions, o potser no és l’adjectiu adient, però no sabria quin utilitzar per a descriure-ho. En fi, que del que volia parlar és de què l’altre dia vaig anar a veure “Dejad de quererme” de Jean Becker. Interessant reflexió sobre el que ens guía en la nostra vida i sobre el que a vegades acaba sent aquesta, una història de la que som actors sense ser-ne protagonistes, sense portar-ne les regnes, passant dies sense viure-la i el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.
Tots en fugim però al final tots hi caiem en això.
La pel·lícula és interessant perquè ho explica de manera molt planera i t’hi fa sentir molt identificat encara que manté una sorpresa fins al final que fa entendre millor algunes de les coses que van passant i que ens demostra que al final no és tant fàcil ser íntegre, coherent i valent i anar amb la veritat com a bandera, a no ser que hi hagi una raó de molt pes, com és el cas del protagonista, que t’ajudi a fer-ho.
I com a colofó la cançó final “Le temps qui reste” interpretada per Serge Reggiani, que posa la cirereta al pastís.
Podeu buscar a Internet la sinopsis i mirar els trailers com a mínim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada