Normalment no som conscients de tots els moviments que fem per desplaçar-nos i tots els músculs que es posen en joc en cada un dels nostres moviments. Realment ens n’adonem quan som víctimes d’un cruiximent com el quin tinc jo avui. Podria dir allò tant gastat de “no me siento las piernas” tot i que el que realment em passa és que me las sento massa, que em fan mal fins i tot al respirar, des de les engonals fins al dit gros dels peus. I tot ni més ni menys perquè ahir vaig tornar a participar a la 19ena edició de la Matagalls-Granollers, la marxa per excel·lència dels aficionats de la comarca. Però és clar, jo no puc mantenir-me en els marges establerts per l’organització, a mi em va l’aventura, i com que l’any passat ja vaig destacar-me per haver caigut i haver arribat a casa amb la ma trencada, per no baixar el nivell, aquests any va i em perdo per la muntanya.
Dels 800 participants que hi érem per allà, de cop em vaig quedar sola. Al principi anava caminant, ja tocadeta perquè ja era pel Km. 12 i els genolls ja es queixaven en les baixades pronunciades, i capficada en les meves històries no em vaig adonar de que anava sola. Al cap d’una estona vaig sospitar que no anava bé perquè feia estona que no escoltava a ningú ni davant ni darrera, ni veia els senyals que indiquen el camí i vaig decidir girar-me. A pocs metres d’anar reculant vaig veure que baixaven dues noies més i jo vaig continuar en la primera direcció que portava, però ja tenia la mosca darrera l’orella i vaig pensar que aquelles dues no eren suficient mostra per confirmar que anàvem pel bon camí. Així que vaig parar i les vaig esperar.
- Sabeu si anem bé?- Vaig dir.
- Home, nosaltres et seguíem a tu i pensàvem que tu sabies on anaves.
- Doncs, tinc els meus dubtes, ja que fa estona que anem soles i no és normal.
- Ens girem?
I vam tornar a recular les tres juntes. Al cap de poc vam trobar a un grup de 6 persones que també baixaven cap allà i els vam explicar els nostres dubtes. Una d’ells, molt ,però que molt prepotent ens va dir:
- Nosaltres anem bé i jo d’això n’estic totalment segura.
Davant d’aquesta sentència vam decidir tornar avall. Al cap de poc ja se’ns va afegir un altre grup de 5 i així vam anar baixant tots més o menys plegats fins a un punt en que el camí es dividia es dues branques i hi havia una creu marcada amb guix a terra a cada un dels costats indicant que no era bona cap de les opcions i una fletxa al mig que indicava endinsar-se cap al bosc.
Allà si que vaig tenir clar que ens havíem equivocat. Ja era la quarta vegada que feia aquesta caminada i en cap ocasió s’havia un d’endinsar al bosc en aquella alçada. I jo d’això si que n’estava segura i així els hi vaig dir. Total que ja van haver més sospites i al final es va crear el gran dubte. Vam trucar a l’AEG (organització) i ens van confirmar que estàvem perduts i que havíem de tornar enrere, però en aquell moment baixaven un altre grupet de perduts, amb un “muntanyero” amb ells que es va erigir en guia dels perduts i que va apostar per endinsar-se i deixar-se portar per la seva orientació. Uff!! Primer ens va semblar que estàvem salvats, però al cap d’una estona, amb el cansament que ja portàvem a sobre i els nervis que començaven a aflorar, allà a dins al bosc saltaven guspires i tot es posava en dubte i ningú es fiava de ningú. La prepotent que no baixava del burro, el “muntanyero” que intentava tranquil·litzar-nos i ens demanava la nostra confiança i altres impresentables que començaven a desbarrar... Jo no estava nerviosa, no li veia perill a la situació, el que estava era molt cansada i encara no sabia per quant n’hi havia.
La ment va començar a volar i pensava que allò era com un Gran Hermano, érem 20 perduts, sense conèixer-nos entre nosaltres i que perseguíem un objectiu comú però que les diferències entre nosaltres eren tant grans i la tensió del moment tant evident que podia passar qualsevol cosa. Jo vaig prendre la meva opció personal sense dir res a ningú i vaig pensar que cadascú fes el que cregués convenient. Vaig seguir al Jaume, el “muntanyero”, i vaig pensar que a algun lloc ens portaria. Desprès d’unes quantes voltes i alguns detalls que m’estalvio, vam trobar una pista que finalment ens va portar a Samalús i des d’allà i contactant amb l’AEG pel mòbil vam caminar per la carretera fins a Cànoves per tal d’arribar al darrer avituallament on se suposa que ens esperava el bus per tornar-nos a casa.
No entraré en més detalls de com vam arribar al final a casa, només us dic que en el lloc que ens havien indicat ja no hi havia cap bus, que l’avituallament ja havia tancat el xiringo i que vam tenir sort de trobar a uns voluntaris de la caminada que ens van ajudar a fer les gestions oportunes perquè algú es fes responsable de retornar-nos sans i estalvis a Granollers amb cotxes particulars de membres de l’AEG.
En resum, que el que havien de ser 20 km. van ser-ne 28 i que avui no em puc moure. I el més fort, és que tot va ser culpa d’algun gilipolles que es va dedicar a treure els senyals del camí i confondre als quin vam caure en la seva trampa. I dic jo, s’ha de pujar al Matagalls a fer aquesta mena de gracietes? O sóc jo que tinc un cert poder d’atracció per les coses “diferents”?
Mana ous!!! (traducció literal)
A destacar: un fred polar que ens va fer fer el camí amb neu a les vores i gel a alguns trams del camí, un inoblidable rosco dels Simsons que era la millor combinació pel caldo del primer avituallament, un cel ras que ens regalava unes vistes del paisatge espectaculars, els nous trams d’aquest any molt millors que altres edicions en quant a bellesa, les xerradetes que any rere any podem practicar amb la Sandy durant quilòmetres i quilòmetres, la vista del Tagamanent, la masia de l’esmorzar, la trobada amb gent que no imagines i que cada any passa... i que ja anem per la 19ena, encara que em plantegi si serà la meva última o no.
Gaudiu de les fotos.
Dels 800 participants que hi érem per allà, de cop em vaig quedar sola. Al principi anava caminant, ja tocadeta perquè ja era pel Km. 12 i els genolls ja es queixaven en les baixades pronunciades, i capficada en les meves històries no em vaig adonar de que anava sola. Al cap d’una estona vaig sospitar que no anava bé perquè feia estona que no escoltava a ningú ni davant ni darrera, ni veia els senyals que indiquen el camí i vaig decidir girar-me. A pocs metres d’anar reculant vaig veure que baixaven dues noies més i jo vaig continuar en la primera direcció que portava, però ja tenia la mosca darrera l’orella i vaig pensar que aquelles dues no eren suficient mostra per confirmar que anàvem pel bon camí. Així que vaig parar i les vaig esperar.
- Sabeu si anem bé?- Vaig dir.
- Home, nosaltres et seguíem a tu i pensàvem que tu sabies on anaves.
- Doncs, tinc els meus dubtes, ja que fa estona que anem soles i no és normal.
- Ens girem?
I vam tornar a recular les tres juntes. Al cap de poc vam trobar a un grup de 6 persones que també baixaven cap allà i els vam explicar els nostres dubtes. Una d’ells, molt ,però que molt prepotent ens va dir:
- Nosaltres anem bé i jo d’això n’estic totalment segura.
Davant d’aquesta sentència vam decidir tornar avall. Al cap de poc ja se’ns va afegir un altre grup de 5 i així vam anar baixant tots més o menys plegats fins a un punt en que el camí es dividia es dues branques i hi havia una creu marcada amb guix a terra a cada un dels costats indicant que no era bona cap de les opcions i una fletxa al mig que indicava endinsar-se cap al bosc.
Allà si que vaig tenir clar que ens havíem equivocat. Ja era la quarta vegada que feia aquesta caminada i en cap ocasió s’havia un d’endinsar al bosc en aquella alçada. I jo d’això si que n’estava segura i així els hi vaig dir. Total que ja van haver més sospites i al final es va crear el gran dubte. Vam trucar a l’AEG (organització) i ens van confirmar que estàvem perduts i que havíem de tornar enrere, però en aquell moment baixaven un altre grupet de perduts, amb un “muntanyero” amb ells que es va erigir en guia dels perduts i que va apostar per endinsar-se i deixar-se portar per la seva orientació. Uff!! Primer ens va semblar que estàvem salvats, però al cap d’una estona, amb el cansament que ja portàvem a sobre i els nervis que començaven a aflorar, allà a dins al bosc saltaven guspires i tot es posava en dubte i ningú es fiava de ningú. La prepotent que no baixava del burro, el “muntanyero” que intentava tranquil·litzar-nos i ens demanava la nostra confiança i altres impresentables que començaven a desbarrar... Jo no estava nerviosa, no li veia perill a la situació, el que estava era molt cansada i encara no sabia per quant n’hi havia.
La ment va començar a volar i pensava que allò era com un Gran Hermano, érem 20 perduts, sense conèixer-nos entre nosaltres i que perseguíem un objectiu comú però que les diferències entre nosaltres eren tant grans i la tensió del moment tant evident que podia passar qualsevol cosa. Jo vaig prendre la meva opció personal sense dir res a ningú i vaig pensar que cadascú fes el que cregués convenient. Vaig seguir al Jaume, el “muntanyero”, i vaig pensar que a algun lloc ens portaria. Desprès d’unes quantes voltes i alguns detalls que m’estalvio, vam trobar una pista que finalment ens va portar a Samalús i des d’allà i contactant amb l’AEG pel mòbil vam caminar per la carretera fins a Cànoves per tal d’arribar al darrer avituallament on se suposa que ens esperava el bus per tornar-nos a casa.No entraré en més detalls de com vam arribar al final a casa, només us dic que en el lloc que ens havien indicat ja no hi havia cap bus, que l’avituallament ja havia tancat el xiringo i que vam tenir sort de trobar a uns voluntaris de la caminada que ens van ajudar a fer les gestions oportunes perquè algú es fes responsable de retornar-nos sans i estalvis a Granollers amb cotxes particulars de membres de l’AEG.
En resum, que el que havien de ser 20 km. van ser-ne 28 i que avui no em puc moure. I el més fort, és que tot va ser culpa d’algun gilipolles que es va dedicar a treure els senyals del camí i confondre als quin vam caure en la seva trampa. I dic jo, s’ha de pujar al Matagalls a fer aquesta mena de gracietes? O sóc jo que tinc un cert poder d’atracció per les coses “diferents”?
Mana ous!!! (traducció literal)
A destacar: un fred polar que ens va fer fer el camí amb neu a les vores i gel a alguns trams del camí, un inoblidable rosco dels Simsons que era la millor combinació pel caldo del primer avituallament, un cel ras que ens regalava unes vistes del paisatge espectaculars, els nous trams d’aquest any molt millors que altres edicions en quant a bellesa, les xerradetes que any rere any podem practicar amb la Sandy durant quilòmetres i quilòmetres, la vista del Tagamanent, la masia de l’esmorzar, la trobada amb gent que no imagines i que cada any passa... i que ja anem per la 19ena, encara que em plantegi si serà la meva última o no.
Gaudiu de les fotos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada