divendres, 18 d’abril de 2008

Can Massa a Estac (Pallars Sobirà)

Pocs dies abans de Setmana Santa explicava als nens a l’escola, en el marc del tema dels pobles de muntanya, el fenomen dels “neorurals”. N’hi havia que no entenien com una persona que viu a la ciutat pot deixar-ho tot per anar a viure a un poblet sense serveis i sense tot el que ells estan acostumats a tenir a l’abast. Altres, els més “romàntics” defensaven la postura amb els arguments recurrents de què tot és més sa, més natural, més saludable... Però una cosa és dir-ho i l’altra és fer-ho, tot això, i patir les distàncies i les mancances a les teves carns.
Aquesta Setmana Santa passada hem anat a Estac a visitar la Magalí i la seva família. Ells són una família de “neorurals”. L’any passat quan va acabar el curs escolar van fer les maletes i cap a Estac hi falta gent!. No conec els detalls de com va néixer i va anar madurant aquesta idea però allà estan, en vies d’engegar un negoci de turisme rural i amb l’esperança de que puguin viure més o menys d’això. Tenen una casa molt maca que han anat arreglant amb carinyo i d’una ruïna n’han fet un lloc acollidor en quatre dies i ja només els hi falta ultimar detalls. Tots sembla que s’hi han adaptat bé. Ja hi han passat un hivern que crec que ha de ser el moment més dur i inclús ja no tenen la necessitat de baixar tot sovint a Granollers. Ufff!! Jo només de pensar-ho m’esgarrifo!! Crec que no ho faria mai això però admiro a qui té aquesta força ja no d’anar a un lloc d’aquest estil sinó de canviar tant radicalment de vida. I això que m’agrada l’aventura, però crec quan té un temps curt de caducitat, és a dir, el d’unes vacances.

És curiós perquè tot dinant parlàvem dels personatges “extraordinaris” que corren per aquests paratges: gent solitària, gent poc sociable, gent feta totalment a la seva, gent fosca, primitiva. En canvi, els Garrell-Ferrando són tot el contrari. Se’m fa difícil encaixar-los en el guió. En el fons em sap greu d’haver-los perdut d’un entorn més proper en el que trobava que hi anaven a mida. En una altra escala però tinc una sensació com de fuga de talents... És una sensació estranya perquè tot i que els admiro per la seva valentia i l’energia amb la que s’ho han pres, no els envejo gens, sembla una mica contradictori i no se si em podeu entendre.

Però espero que, tot i aquest canvi radical de vida i de població, continuem mantenint el contacte i puguem compartir més d’una estona. Els hi desitjo molta sort, molt èxit en el seu projecte i molta felicitat.
I aprofito des d’aquí per convidar-vos a tots els que us perdeu pel meu blog a visitar Can Massa a Estac. Segur que us en emportareu un grat record, de la casa i de la família.

1 comentari:

  1. Hola Laura T. He tardat uns dies a escriure un comentari perquè el teu post m'ha fet pensar. M'agrada que parlis de la nostra experiència, però el que dius és ben veritat i clar, et fa pensar si has fet bé. De moment, sí, sembla que ens trobem bé amb la nova vida, però la gent que ja ho ha fet abans parla d'un any llarg d'adaptació. I ningú no va dir que fós fàcil, per tant, aquí estem...
    Jo també trobo faltar l'escola i l'ambient que hi teníem, però trobarem la manera de mantenir el contacte, segur.
    Un petit incís, Casa Massa, millor. Aquí dalt no s'usa el 'can...'.
    Una abraçada, Núria

    ResponElimina