diumenge, 2 de maig de 2010

A la meva mare i a totes les mares del món!

"La teva mare és dolenta? La meva sí que ho era! Era la mare més dolenta del món!

Quan altres nens menjaven caramels, ella em deia que no eren bons per a les dents.
Quan els altres nens esmorzaven pastissets i galetes, jo havia de menjar entrepans fets a casa, i els nostres dinars i sopars eren ben diferents als dels amics que tenia.
La meva mare volia saber en tot moment on era, com si fos un presoner. Volia saber qui eren els meus amics i què fèiem quan no ens veia.


Em costa acceptar-ho però em va esclavitzar, havíem de rentar plats, parar taula, anar a tirar les escombraries, arreglar les joguines i tota classe de treball forçats que no pots imaginar-te.

Per culpa d’ella, no vàrem tenir moltes experiències com molts altres nens, insistia en que havíem de dir la veritat, únicament la veritat.
Quan arribàrem a la pubertat: t’ho ben juro, ens podia llegir el que pensàvem! Era desesperant viure amb ella: renta’t les dents, renta’t les mans, estudia, ja has fet els deures? Una autèntica passada! A vegades, tenia ganes de marxar de casa!
Si sèiem malament, es posava furiosa. No pots imaginar-te quina vida!
Per culpa seva, mai vàrem provar la droga, no vàrem tenir massa problemes amb l’alcohol, no vàrem estar a la presó, ni vàrem ser uns destralers de carrer.
Per culpa seva mai ens vàrem ferir ni en el cos ni en l’ànima. Tot per culpa seva!


Ara, ja ho veus, som a casa nostra, ben educats, adults, intentant ser honestos i procurem fer tot el possible per ser tant dolents com ho va ser la nostra mare, perquè ja sabem que el nostre món el que necessita és...
Més
mares dolentes com la meva!"

8 comentaris:

  1. Jo també he tingut el mateix tipus de mare, LA MILLOR, de la que et queixes sovint i l'anyores sempre que estàs lluny. La que després de enviarte plorant al llit, entra quant ets dormida i et pegaba mil petonets.

    Feliç día per tu i per totes les mares.

    ResponElimina
  2. jo també tinc una mare com la teva.Uauuu!Quina cançoneta!Insuperable^-^I per moltes més mares com la nostra.

    ResponElimina
  3. La imatge de la meua mare és semblant en algunes coses a com tu descrius a la teua. De totes maneres jo sempre vaig ser un xiquet mimadet en molts aspectes, (això em va crear més d'un problema) però tot canvia.
    Un record compartible: jo era molt molt flac i mal mejador, i amb dotze o tretze anys, muntat en la bici, veia a la meua mare darrere de mi amb l'entrepà perquè berenara. Sempre pendent de tot. Vaig augmentar de pes bastants anys després, encara que ara torne a tenir aspecte d'elfo xDDD

    ResponElimina
  4. La meva mare també és com la teva. I ara jo intento ser tan 'dolenta' com ella, però quina batalla diària, és esgotador... Algun dia els nostres fills diran alguna cosa semblant sobre les seves mares???

    ResponElimina
  5. No es fins quan la paternitat m'ha envaït que he arribat a comprendre el seu gran sacrifici.

    ResponElimina
  6. Lenore, Maria, apreciat elfo, darling: Sort que hem tingut de tenir les mares que hem tingut i ens han deixat un bon referent per exercir nosaltres.
    Cesc: Certament, així suposo que ens ha passat a tots. Benvingut als meus paratges.

    ResponElimina
  7. Sort d'estes mares tant dolentes :)

    ResponElimina