dimecres, 26 de maig de 2010

Mira l'ocellet, mare!!!

M'apunto per primera vegada a participar en el joc literari de tipus creatiu de Tens un racó dalt del món. Es tractava d'inspirar-se en aquesta fotografia i posar-hi un text. A veure que us sembla aquets, que vol seu un clam a tots aquells anònims personatges de carrer que no tenim per res i que també tenen el seu cor sota les costelles.
L'Ariadna s’havia perdut i va començar a plorar, però allà enmig de tota aquella gentada que caminaven carrer amunt i carrer avall ningú li feia cas. Ella es va atansar poc a poc a la paret. Allà, assegut a terra, hi havia un senyor una mica estrany que la va cridar amb una veu ronca i que semblava ser era l’únic que s’havia adonat del que passava.
- Com et dius nineta?
- Em dic Ariadna.
- I per què plores?
- Perquè m’he perdut. Anava amb la mare i quan m’he girat ja no hi era i ara no sé on ha anat, no sé que fer. Tinc por!
- Mira, segur que la mare et vindrà a buscar aquí. Queda’t amb mi, ja ho veuràs. Però no has de plorar ni tenir por. Jo t’explicaré un conte i tu mentrestant fixa’t a veure si veus venir la mare per aquell costat de carrer. Segur que ve de seguida, ella també deu estar espantada perquè t’ha perdut, però com t’estima molt et trobarà en un tres i no res. I quan la vegis m’ho dius que li farem una foto amb aquesta càmera màgica que tinc perquè mai més es descuidi de tu.
I així va ser com el Rafel, a qui tothom ignorava al seu pas, es va convertir en l’única ànima caritativa que va canviar els plors d’aquella criatura per un somriure i efectivament en poc minuts van poder-li “fer la foto” a la mare que venia vermella, sufocada i neguitosa carrer avall buscant a l'Ariadna.

7 comentaris:

  1. Mira que aquesta fotografia està donant de si. La teva història em pareix chulísima, molt tendra, de qui menys ho esperes, de vegades surt l'ajuda i l'atenció que demanes.

    Bessets

    ResponElimina
  2. gràcies per participar per primer cop als meus jocs literaris

    ResponElimina
  3. Aquest relat ens demostra que encara queden àngels de la guàrdia que estan amagats entre la gent. Aquest fins i tot es diu com un dels grans arcàngels.

    Bonica i tendra història. ^.^

    ResponElimina
  4. M'agrada com t'ha quedat.Dóna esperança...

    ResponElimina
  5. Sovint d'allà on no esperàvam sorgeix l'esperança.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat, he pensat amb l'Ariadna del laberint grotesc.

    Salut!

    ResponElimina
  7. Ostres quin ensurt. I com sempre tothom a la seva. Sort d'el Rafael. Descrius molt bé un fet bastant comú als nostres dies, la poca sensibilitat de la gent amb els demés.

    ResponElimina