dissabte, 22 de maig de 2010

EL JARDINER

Sempre havia estat una persona especial, destacadament sensible i moltes vegades, precisament per això, incomprès. Així havia arribat a aïllar-se del món i a no tenir massa amics. Sovint marxava al camp a gaudir de la natura. Ell en aquell espai es sentia bé, tranquil i segur perquè allà ningú li qüestionava els seus gustos ni els seus sentiments.

Durant els seus infinits passejos a la muntanya havia cultivat amb passió l’observació de les flors i el captivava la seva bellesa. Tant que un dia va trobar l’objectiu de la seva vida: les flors. I s’hi va dedicar de tant bon grat que es va convertir en un inigualable jardiner. Era capaç, sense esforços, de fer viure les flors més maques i més espectaculars que mai s’havien vist enlloc. L’únic secret que tenia en això era l’estimació que hi posava en fer aquesta feina. Era digne de veure la tendresa amb la que tocava cada planta, el carinyo amb que les mirava, la delicadesa amb que es movia entre elles.

Però arribava tot sovint un dia en que se’l veia cap cot i amb llàgrimes rodolant galtes avall. Cada vegada que una flor es moria, per a ell era com morir una mica, també. I llavors va començar a pintar-les. Quan havia fet florir una de les seves espectaculars flors, la pintava, en feia un quadre. Així, quan es moria, ja no li sabia tant de greu perquè ja l’havia immortalitzat. I el seu jardí estava ple de flors de tota mena, fresques i plantades al terra i estampades en una tela i penjades a les parets de tot arreu. Era espectacular!

Però d’entre totes les flors ell se n’havia enamorat d’una. Era la flor del cirerer. Perquè aquella més que morir el que feia era una metamorfosis i es convertia en cirera i això el tenia fascinat, perquè aquella flor la podia gaudir fins al final i menjar-se’n el fruit i fer-la seva com cap altra.

Per aquella època de l’any feia cada dia el passeig cap a les feixes dels cireres i es quedava allà una estona embadalit sota el cirerer, sota el seu cirerer. Ara era temps de florir i lluir les precioses flors blanques, aquelles que convertides en fruits vermells, li donarien els penjolls de cireres que el farien fruir.

Gràcies a la proposta de Ricderiure amb el joc Et regalo un personatge, la Montse em va regalar El Jardiner. Jo li he muntat la meva història que espero us agradi i en especial a ella, ja que era seu.

6 comentaris:

  1. Immillorable. Hi ha tanta sensibilitat en el personatge que un mor amb ell cada vegada que una flor es marceix.

    Em rendisc ^.*

    ResponElimina
  2. molt bé!!
    gràcies altre cop per participar!!

    al jardiner el fascinen les cireres, i a qui no?

    descrius un paisatge preciós!

    t'enllaço!

    i a veure si encara s'anima algú més!!!
    animu!! es regalen personatges!!!

    ResponElimina
  3. Preciós, redactes amb molta tendressa. Eixes flors tan ben cuidades per aquest jardiner, que ès mantindran vives, gràcies a les seves pintures.

    Petonets

    ResponElimina
  4. Laura, moltes gràcies per la grandesa que li dónes al personatge. M'agrada saber que en aquest espai que li has regalat s'hi troba bé.

    Salut!

    ResponElimina
  5. Mmm m'has fet venir ganes de menjar cireres...jejeje.Quin personatge.M'agrada molt!

    ResponElimina
  6. Qui fós flor per poder gaudir d'aquest amor!

    ResponElimina