Et regalo a l'Abril

L’Abril se n’havia anat al refugi on sempre acudia quan es volia aïllar del món. S’asseia a les pedres o a un tronc gran al costat del riu, en aquell racó des d’on es veia baixar el corrent amb un bon ritme, tot i que a la riba on ella era, l’aigua era clara i calmada. Amb aquell fluir de l’aigua, acompanyat de la seva característica melodia, la ment aconseguia estar en silenci, en blanc i així els maldecaps que tenia marxaven amb aquella corrent.
Però aquell dia li costava més aconseguir aquesta pau interior. Quan baixava s’havia fixat en el banc que hi havia a l’entrada del pont i li havien vingut a la ment les tardes de confidències que havia passat allà amb el Lluis. Ell era el seu amic especial, no el seu novio perquè ja en tenia un de novio ella, sinó amic especial, i alguna vegada inclús “con derecho a roce”. S’havien promès fer cadascú la seva vida però continuar sent amants, per sempre.
I l’Abril s’ho havia cregut això. Però ara només li quedava ofegar les penes al costat del riu i deixar que les seves il·lusions marxessin riu avall, arrossegades pel corrent.

Per qui no sàpiga i vulgui saber de què va això pot seguir l'enllaç del blog Ricderiure bloc i apuntar-se al joc de regals de personatges. Com més serem, més riurem.