19ena Matagalls-Granollers

Normalment no som conscients de tots els moviments que fem per desplaçar-nos i tots els músculs que es posen en joc en cada un dels nostres moviments. Realment ens n’adonem quan som víctimes d’un cruiximent com el quin tinc jo avui. Podria dir allò tant gastat de “no me siento las piernas” tot i que el que realment em passa és que me las sento massa, que em fan mal fins i tot al respirar, des de les engonals fins al dit gros dels peus. I tot ni més ni menys perquè ahir vaig tornar a participar a la 19ena edició de la Matagalls-Granollers, la marxa per excel·lència dels aficionats de la comarca. Però és clar, jo no puc mantenir-me en els marges establerts per l’organització, a mi em va l’aventura, i com que l’any passat ja vaig destacar-me per haver caigut i haver arribat a casa amb la ma trencada, per no baixar el nivell, aquests any va i em perdo per la muntanya.
Dels 800 participants que hi érem per allà, de cop em vaig quedar sola. Al principi anava caminant, ja tocadeta perquè ja era pel Km. 12 i els genolls ja es queixaven en les baixades pronunciades, i capficada en les meves històries no em vaig adonar de que anava sola. Al cap d’una estona vaig sospitar que no anava bé perquè feia estona que no escoltava a ningú ni davant ni darrera, ni veia els senyals que indiquen el camí i vaig decidir girar-me. A pocs metres d’anar reculant vaig veure que baixaven dues noies més i jo vaig continuar en la primera direcció que portava, però ja tenia la mosca darrera l’orella i vaig pensar que aquelles dues no eren suficient mostra per confirmar que anàvem pel bon camí. Així que vaig parar i les vaig esperar.
- Sabeu si anem bé?- Vaig dir.
- Home, nosaltres et seguíem a tu i pensàvem que tu sabies on anaves.
- Doncs, tinc els meus dubtes, ja que fa estona que anem soles i no és normal.
- Ens girem?
I vam tornar a recular les tres juntes. Al cap de poc vam trobar a un grup de 6 persones que també baixaven cap allà i els vam explicar els nostres dubtes. Una d’ells, molt ,però que molt prepotent ens va dir:
- Nosaltres anem bé i jo d’això n’estic totalment segura.
Davant d’aquesta sentència vam decidir tornar avall. Al cap de poc ja se’ns va afegir un altre grup de 5 i així vam anar baixant tots més o menys plegats fins a un punt en que el camí es dividia es dues branques i hi havia una creu marcada amb guix a terra a cada un dels costats indicant que no era bona cap de les opcions i una fletxa al mig que indicava endinsar-se cap al bosc.
Allà si que vaig tenir clar que ens havíem equivocat. Ja era la quarta vegada que feia aquesta caminada i en cap ocasió s’havia un d’endinsar al bosc en aquella alçada. I jo d’això si que n’estava segura i així els hi vaig dir. Total que ja van haver més sospites i al final es va crear el gran dubte. Vam trucar a l’AEG (organització) i ens van confirmar que estàvem perduts i que havíem de tornar enrere, però en aquell moment baixaven un altre grupet de perduts, amb un “muntanyero” amb ells que es va erigir en guia dels perduts i que va apostar per endinsar-se i deixar-se portar per la seva orientació. Uff!! Primer ens va semblar que estàvem salvats, però al cap d’una estona, amb el cansament que ja portàvem a sobre i els nervis que començaven a aflorar, allà a dins al bosc saltaven guspires i tot es posava en dubte i ningú es fiava de ningú. La prepotent que no baixava del burro, el “muntanyero” que intentava tranquil·litzar-nos i ens demanava la nostra confiança i altres impresentables que començaven a desbarrar... Jo no estava nerviosa, no li veia perill a la situació, el que estava era molt cansada i encara no sabia per quant n’hi havia. La ment va començar a volar i pensava que allò era com un Gran Hermano, érem 20 perduts, sense conèixer-nos entre nosaltres i que perseguíem un objectiu comú però que les diferències entre nosaltres eren tant grans i la tensió del moment tant evident que podia passar qualsevol cosa. Jo vaig prendre la meva opció personal sense dir res a ningú i vaig pensar que cadascú fes el que cregués convenient. Vaig seguir al Jaume, el “muntanyero”, i vaig pensar que a algun lloc ens portaria. Desprès d’unes quantes voltes i alguns detalls que m’estalvio, vam trobar una pista que finalment ens va portar a Samalús i des d’allà i contactant amb l’AEG pel mòbil vam caminar per la carretera fins a Cànoves per tal d’arribar al darrer avituallament on se suposa que ens esperava el bus per tornar-nos a casa.
No entraré en més detalls de com vam arribar al final a casa, només us dic que en el lloc que ens havien indicat ja no hi havia cap bus, que l’avituallament ja havia tancat el xiringo i que vam tenir sort de trobar a uns voluntaris de la caminada que ens van ajudar a fer les gestions oportunes perquè algú es fes responsable de retornar-nos sans i estalvis a Granollers amb cotxes particulars de membres de l’AEG.
En resum, que el que havien de ser 20 km. van ser-ne 28 i que avui no em puc moure. I el més fort, és que tot va ser culpa d’algun gilipolles que es va dedicar a treure els senyals del camí i confondre als quin vam caure en la seva trampa. I dic jo, s’ha de pujar al Matagalls a fer aquesta mena de gracietes? O sóc jo que tinc un cert poder d’atracció per les coses “diferents”?
Mana ous!!! (traducció literal)
A destacar: un fred polar que ens va fer fer el camí amb neu a les vores i gel a alguns trams del camí, un inoblidable rosco dels Simsons que era la millor combinació pel caldo del primer avituallament, un cel ras que ens regalava unes vistes del paisatge espectaculars, els nous trams d’aquest any molt millors que altres edicions en quant a bellesa, les xerradetes que any rere any podem practicar amb la Sandy durant quilòmetres i quilòmetres, la vista del Tagamanent, la masia de l’esmorzar, la trobada amb gent que no imagines i que cada any passa... i que ja anem per la 19ena, encara que em plantegi si serà la meva última o no.
Gaudiu de les fotos.

És evident que l'home ve de la patata!!!

Ja ho van dir fa molt de temps els de La Trinca i cada vegada sembla més veritat.
A vegades em pregunto perquè ens serveix la tècnica i m’adono que al costat dels motius que hi ha en positiu sempre sol haver-hi també una contraindicació amb molta força. La veritat és que tot el que inventem són armes de doble fulla. L’altre dia sentia parlar a un adolescent que no tenia mòbil i ho vivia com el pitjor que li estava passant, el fet de no tenir mòbil el feia inferior als seus amics i es sentia humiliat per això. Intentaven fer-li entendre que realment no el necessitava i no ho entenia de cap manera. Hem vaig parar a pensar en el grau d’esclavitud i servilisme que hem incorporat a les nostres vides en funció de les noves tecnologies. Us heu parat a pensar en tot això?
L'última “tonteria” que ha sortit i motiu que m’inspira aquest post és el Facebook. Fa quatre mesos que algú, el més agosarat dels meus amics, em va enviar un invitació a això que no havia vist ni senti mai encara i que es deia Facebook. Jo no li vaig fer ni cas. Al cap de pocs dies vaig rebre una altra invitació i així no n’he parat de rebre des de llavors. Jo, evidentment, avui ja tinc també el meu Mur al Facebook, faltaria més, una persona com jo sempre a la cresta de l'ona, com ha de ser. I ja sóc jo la que convido a altres amics. T’hi trobes al més inesperat, gent de la feina, de l’ex-feina, de la universitat, del curs aquell d’anglès que vas fer un estiu, del grup de danses mediterrànies de fa dos anys, del viatge de les vacances, de... mil llocs. I a sobre, cada nou contacte t’obre una altra cartera de gent coneguda. I total perquè? Doncs per puro cotilleo, ja que poca txitxa en pots treure de les quatre línies que intercanvies amb aquells que fa molt temps que no havies vist o sabies d’ells però que en realitat la seva vida t’importa poc. Però en definitiva el que passa és que sembla que no estiguis en aquest món sense tenir Facebook. I a més a més t'hi enganxes. I espavila que ja vas tard, perquè si encara no en tens quan t’hi posis ja ha sortit una altra cosa.
Quin estres això de la modernitat!
I fixeu-vos que tot i criticar-ho i ser totalment contraria a formar part de qualsevol “ramat” que segueix les modes per inèrcia, aquí estic, amb el meu blog, el meu Facebook i espereu que aviat portaré un pearcing i un tatoo en algun lloc. Encara que potser això ja si que és old fashion.

Ho veieu com cada cop estem més grillats? O què és el que amaguem en el fons?

És evident que l’home ve de la patata, de la patata, de la patata...

Pavelló de Can Bassa

(Familia de Casa Massa,

va per vosaltres!!!)

El passat diumenge va tenir lloc la inauguració del pavelló esportiu de Can Bassa. Pavelló reivindicat a l’ajuntament com a equipament pel barri i com a gimnàs per al CEIP Mestres Muntaña i l’IES Celestí Bellera. Al fi, al cap de com a mínim 5 anys, ha arribat. En aquells moments jo era representant de pares del Consell Escolar de l’escola i vaig ser membre de la comissió que va treballar per aquest projecte. Vam anar a parlar del tema amb el regidor d’urbanisme corresponent. Primer ho era el Josep Mayoral i desprès, quan el van fer alcalde, va passar a portar el tema el Jordi Terrades. En aquell moment semblava que demanàvem un impossible, tot i que mai se’ns va dir un no per part de cap mandataire ni nosaltres vam tirar la tovallola i vam seguir insistint davant d’un o altre. El que passa es que hi confies relativament perquè ells mai tenen un no i el que si saben fer és anar donant llargues.

A mi els polítics mai m’han agradat massa, els veig interessats, estrategues, i moltes vegades venedors de fum i això a mi no em va. En aquelles reunions encara ho vaig veure més clar i vaig veure com al darrere de qualsevol acció tenen al pensament els votants, que és el que han de tenir, però amb lectura totalment manipulada. En fi, que mai vaig tenir clar si el famós pavelló arribaria un dia a ser realitat.
Ara, per satisfacció de molts, ja l’hem pogut inaugurar. I realment he de dir que ha superat força les expectatives previstes. S’ho han currat, ha quedat estupendo i penso que serà una bona inversió pel poble i que molta gent en traurà profit. D’això es tractava. Hi vaig trobat a molta gent que des del principi vam treballar per aquesta obra, la plana política, les direccions de tots els centres educatius implicats, els representants de les institucions del barri, la comissió i força gent del barri.
He de reconèixer , malgrat tot, que el Mayoral i el seu equip són bons polítics, estigui més o menys d’acord amb la seva línia i m’agradin més o menys els polítics en general, però crec que és lícit reconèixer que aquest és intel·ligent, és proper, té força carisma, es fa estimar i en sap molt. L’arribar a aquests llocs suposo que no és perquè si. A mi, des dels meus dies de Temoinsa i trobades posteriors per temes professionals, sempre em dedica un gest de carinyo quan coincidim i això és d’agrair. I el que més és d’agrair és que treballa bé pel poble i de fet també crec que en recull el fruit amb l’estimació de la gent.

En fi doncs, que ja hi ha un nou important equipament perquè la ciutat des del nord fins al sud pugui fer esport i així fer salut. Ahir mateix els escolars ja van començar a fer-ne ús i esperem que els quin van venint en disfrutin i l’aprofitin bé.

Sssssss!!! Al bosc no s'hi parla!!!

S’acosta el temps d’anar a buscar bolets. Quan hi anem amb la família, ens solem repartir pel bosc, com fent una batuda, per tal de controlar tots els flancos i que no se’ns escapi cap peça. Mestre camines amunt o avall vas sentint en mig del silenci les passes dels companys que van trencant branques al passar i trepitjar i vas deduint per on estan. Això fa que no et sentis sol i perdut en aquella immensitat amb molta vida oculta on et trobes. Tots els sentits s’aguditzen i s’obren a les diferents percepcions que la situació t’ofereix: l’olor a pi, a bolets, a tardor; els colors ocres, tons marrons i verds amb més o menys claror si hi arriba el sol o no; el cant dels ocells o corredisses d’altres bèsties que s’espanten al teu pas, el moviment dels arbres, sobretot si fa una mica de vent, el cruixir de la fusta...
I tot capficat en la feina que hi has anat a fer, de tant en tant has d’aixecar el cap de terra per veure les ombres dels teus companys entre els troncs dels arbres i anar constatant que tot està sota control. Perquè al bosc, i sobretot quan es busca bolets, no s’hi parla, per no donar pistes a altres buscadors, de la mateixa manera que un bon boletaire no desvetlla mai el lloc on els troba. Tot un món aquesta afició.
Però, com ja he dit, al bosc no s’hi parla. Quan a vegades, mentre tu ja estàs en el teu paper, arriba algun grup de pijapins, amb el seu equip complet (bastons amb punxa metàl·lica per anar fent malbé el terreny, botes superxules fashiondelamuerte amb les que podrien anar a l’Himàlaia, barrets amb ploma i armilla de forro polar), i molts crits i algaravia i a collir-ho tot sense tenir ni idea del que és un bolet perquè només han vist el xampinyons al mercat i els rovellons en caixes a peu de carretera.... jo ja en marxaria del bosc. Es trenca la màgia. No hi ha respecte, no hi ha pau.
I val a dir que els boscos són lloc de pau però també han estat lloc de guerra. I ara, mai millor dit, molts hi descansen en pau (si els ho permetem), ben segur que molts més dels quins ens pensem.
L’any passat vam anar a buscar bolets amb la família a Bon Repòs (el nom ni posat a posta). Al punt que ens vam trobar per esmorzar la mare va veure que hi havia una trinxera. Jo potser no me n’hauria adonat del que era allò, però és clar, ella ha viscut una guerra. Mentre reposàvem 10 minuts el pare i ella van anar trobant vestigis del passat i van començar a fer les seves cabòries al respecte. Seguidament ens vam tornar a posar en marxa en la nostra recol·lecció. De cop, en un d’aquells moments que aixeques el cap de terra ens vam trobar amb una creu i una placa amb un escrit:


Quina sorpresa!
Ja vam haver acabat la feina aquell dia. Els pares van començar amb les batalletes i a nosaltres que només hem vist aquelles coses que explicaven a la tele se’ns va gelar la sang. Quanta història i quantes històries s’amaguen sota la pinassa!!! Haviem anat a buscar bolets i vam trobar un tros d’Història, i de les que deixen petxada.

Ara encara tinc més clar que al bosc no s’hi parla i que ha de seguir sent un lloc de pau, tot i que amagui moltes guerres.

La "ceba"

7.30h: Molt matí per estar aquí però és que m’acabo de despertar de un somni que val la pena remarcar i com que els somnis són tan efímers que fins i tot s’obliden al cap d’una estoneta i no vull que això passi, aquí estic.

El somni: Resulta que no se perquè anava a treballar unes hores cada matí al despatx de la meva amiga Marina. I al tercer dia d’estar allà, em ve molt compungida a dir-me que m’ha de dir una cosa que li sap molt greu i que no m’agradarà gaire: “ La Direcció li ha ordenat que en el despatx només es pot parlar una llengua i és l’espanyola.” Me la miro amb els ulls com taronges i li dic que no ho podré complir això. I ella no diu res més.

A mi se m’encén la sang i vaig dient-me que com pot ser això, que com puc parlar amb ella que tota la vida ens hem parlat en català en un altre idioma, que com ella pot estar d’acord i sotmetre’s a tal cosa, que com.... i cavil·lant m’acosto a la porta i veig que l’Alberto i el seu pare (que per cert fa temps que cria malves), marit i sogre respectivament de la Marina i que són “La Direcció”, estan asseguts en un bar del costat del despatx esmorzant, amb molt porte els dos i molta “classe” i per dintre penso...(no puc escriure el que penso)
Com tantes i tantes vegades, és curiós el que surt als somnis. I avui és tant curiós el tema, la “ceba”, com el personatge, la Marina.

De la Marina puc dir que ha passat definitivament a no se amiga meva ja que no s’ha cuidat mai de regar la gespa del jardí i al final aquesta s’ha mort. Desprès de diversos intents per la meva part jo ja he tirat la tovallola. I en aquest cas és molt curiós el procés. Em pregunto si ha aconseguit el que volia i si és realment feliç. Si ho és me n’alegro molt per ella, però he de dir que no s’ha portat gaire bé amb nosaltres, amb les poques amigues que un dia va tenir quan encara era la Marina que vam conèixer. Ara ja deu ser una altra, desprès d’haver canviat de barri, de religió, de classe social i de companyies.
Les darreres vegades que vaig somniar amb ella van ser misteriosament premonitòries. En sabré res avui d’ella?

L’altre tema és el que m’ha fet reviure aquest pare i aquest fill. L’analogia amb un altre pare i un altre fill que em tocaven el botet amb el mateix tema. Deu ser cosa de la seva “classe” (que tots són de la mateixa), de la classe opressora “porque se puede”.

Us semblarà estrany en els temps que vivim, però no fa més de 4 anys que recordo un subtil atac del “nen”(fill de l’amo d’on treballava llavors) quan em va preguntar si se m’havien oblidat els idiomes. Això va ser quan va la seva dona va parir. Va estar absent els 3 ó 4 dies de rigor que li tocaven per l’aconteixement i en tornar es va trobar uns quants mails meus dirigits a tota l’empresa. Com a responsable de comunicació interna era habitual que envies comunicats a tothom i anava combinant el català i el castellà en aquestes comunicacions perquè a la que utilitzava només el català se’m tocava la cresta. En aquella ocasió ho havia fet de manera tant equitativa com sempre, però ell va haver de fer un esforç massa gran de lectura en llengua "estrangera" perquè se n'havien acumulat uns quants. En trobar-me'l per primer cop desprès de la seva tornada el vaig felicitat per la seva paternitat i la seva resposta no va ser un gràcies, no, això s’ho va descuidar, però el que no es va descuidar va ser el comentari oportú i desagradable de torn:
- Ah, por cierto, ¿a ti se te ha olvidado el castellano?
- No-vaig respondre estupefacta sense saber a què venia el comentari.
- Pues lo parece, porque he leido unos cuantos mails tuyos nada más llegar...- va aclarir. I en seguida, quan vaig veure ja per on anava, vaig continuar:
- Pues entonces ya ves que no se me ha olvidado porque hay unos en catalán y otros en castellano...”
- Pues combinalo mejor porque lo parece, lo parece que se te han olvidado.

A què sembla mentida això? Doncs us puc assegurar que era el meu dia a dia. Encara alguna cosa deu quedar al subconscient que avui hagi somniat el que he somniat.

I sort que tenia algú al meu costat que em recolzava en tot això, el meu cap i la meva companya de feina, que eren també de la ceba i amb qui compartíem, entre moltes altres coses, un password d’accés al nostre programa de gestió que era: 4barres.
Quines coses!!!

El nou curs: ara això ja és una altra cosa!!!

Ja ha començat el curs. Ja tenim els nens a les aules. Tot torna a agafar el ritme habitual. Hi ha però una subtil diferència: jo ja sóc funcionària!!!.

Uff!!! Quin descans!!! Quina satisfacció!!!
El tema donaria per parlar-ne molt més del que correspon a un post en un blog, però no puc passar aquest fet per alt i no deixar-ne constància.

Aprovar les oposicions ha estat un repte i em sento orgullosa i molt satisfeta d’haver aconseguit l’objectiu. No ha estat fàcil i no puc negar que hi ha un factor sort important i que en aquesta ocasió segur que m’ha acompanyat, però la feina feta i l’esforç dedicat també és imprescindible. I hi he ficat les banyes. No ens confonguem i no oblidem el missatge subliminal d'aquella dita: “al saber le llaman suerte”.

He estudiat molt i he dedicat moltes hores i molt carinyo a preparar la programació que s’havia de presentar. Molts esforços en un moment no gaire fàcil de la meva vida, amb una complicada situació familiar, que com és obvi no m’ajudava ni a relaxar-me ni a fer-me fàcil aquest camí que ara he començat... però ho he aconseguit i em sento gratificada en l’esforç invertit.

Tot això no treu que cregui que aquest procés de passar les oposicions, aquest tipus d’oposicions és una cosa incoherent, incongruent, irracional, injusta, il·lògica i moltes iiiii..... més que podria posar. Per a mi ha estat una prova de resistència de nervis perquè amb la quantitat d’exàmens que he fet en aquesta vida, davant de cap no ho havia passat tant malament. I el que més he sentit és impotència. Si, impotència perquè jo m’havia estudiat tots els temes, no n’havia descartat cap perquè si de cas, però no en sabia cap tant i tant bé com per estar segura de fer-ho perfecte. Tot i tenint la seguretat de poder parlar del tema que la bola de la sort(1) em marquès, fos quin fos, i d’aplicar-hi sentit comú i relacionar el tema amb tot el que la LOE diu al respecte i també amb el que diuen els teòrics de la pedagogia, no estava segura de que fos allò el que volien sentir. Sempre has de comptar que l’enfocament que tu li donguis pot o no agradar al tribunal que t’ha tocat en sort(2).

I superada la primera prova, que és la de coneixement del temari, ve la defensa de la teva programació. Un a un i davant del tribunal. I tornem a apel·lar a que les circumstàncies et siguin favorables. Tot és important: l’hora en la que et toca exposar, si el de davant teu ho ha fet molt bé o molt malament, si et fan una primera pregunta que contestes amb encert o no, per donar peu a que en facin més o no, i poder-te lluir o cagar-la... Més sort(3).

Finalment, desprès de tot això t’assignen una nota. I tant de bo sigui alta perquè encara no s’ha acabat aquí el patiment. Falta el concurs de mèrits. Resulta que el calvari de la primera part és només el 60% de la nota. L’altre 40% s’obté a través del concurs de mèrits.

Què són els mèrits? Doncs són punts que s’obtenen majoritàriament amb els anys d’exercici i amb cursets (de 30 hores mínim, sinó no compten). Però ningú té en compte que si ja has exercit durant molts anys ho hagis fet bé o malament, si tens vocació o no, si serveixes o no per aquesta feina. Això, encara que faci 10 anys que ets interí, el sistema no ho contempla. No es contempla que els punts pugin ser qualitatius més que quantitatius en una feina com aquesta i no es contempla l'avaluar als mestres que exerceixen com a tals, faci els anys que faci, si no es volen presentar a les oposicions. Només els van donant punts per presència, no per eficiència. Això són els mal anomenats mèrits.

I és clar, només per haver estat allà, tens uns punts meravellosos que et poden fer guanyar la plaça de funcionari a partir del 5 pelat de nota, i pots passar davant de gent que amb molta fusta però sense mèrits, hagin tret molta més nota que tu. I pot passar que algú que té una bona nota però no té mèrits es quedi sense plaça i que l’any que ve hagi de presentar-se un altre cop, tot i havent aprovat amb un 6, 7 o inclús un 8, i tornar a estar a l’expectativa de què la sort(1+2+3 bis) els acompanyi perquè res assegura que tocant-te el mateix tema i defensant la mateixa programació aprovis un altre cop.

Vosaltres trobeu alguna cosa de racional a aquest procés? Algú pot defensar això?

Enteneu ara el satisfeta que em puc sentir d’haver tret un 7,4 de la primera part i sense cap mèrit haver pogut aconseguir la plaça?

Això si, us confesso una cosa: vocació en tinc molta, ganes de treballar ni us les imagineu, il·lusió la que més. Espero saber encendre l’espurna a qui els toqui ser els meus alumnes i que puguin gaudir aprenent, tant amb les lletres com amb els números, i que aprenguin a ser persones i que el meu granet de sorra ajudi en el projecte de formar persones de bé que han de ser la base de la societat del nostre futur proper i que em recordin com aquella mestra que van tenir de petits i de la que se’n guarda un record entranyable. Quasi res, oi?

Però com va dir en Martí i Pol (la imatge d'aquest post va ser la meva tapa de la programació de les opos) "Tot està per fer i tot és possible".

Festa Major de Granollers 2008

Ja som al setembre i això vol dir que s’han acabar les vacances per a la gran majoria de la gent. Pels granollerins també s’ha acabat la festa major, la festa dels blancs i blaus que durant una setmana completa dóna vida a la ciutat i fa que corri energia a dojo per on et belluguis. Realment és una festa peculiar que és difícil d’explicar i difícil d’entendre per una persona que no sigui d’aquí. El cas és que cada cop té més èxit i que tot i ser un model diferent de festa, aquí funciona la mar de bé. La gent s’hi avoca i els granollerins escurcen les seves vacances per tornar a casa a fer ciutat i passar-s’ho bé. Hi ha un ventall d’activitats de tots tipus i per tota la gent, petits i grans, emmarcada en la competició entre blancs i blaus. Totes les colles treballen durant l’any per poder-se lluir aquesta última setmana d’agost. I sinó com s’explica que l’últim dia de festa blancs i blaus omplim el Palau d’Esports per veure a dos rajolers com competeixen per a veure qui fa més rajols, més cairons i més maons en un temps determinat, mentre el públic va animant al seu color, cantant la guimbada, fent la ona i el que calgui, i això que és l’essència de la festa ja fa 25 anys que dura...
“Quan l’estiu s’acaba
I s’acosta anar a currar
Granollers fa festa
I no pensa en l’endemà
Quan l’agost culmina
I comença a fresquejar,
La gent es transforma
Tan se val qui guanyarà.”