Es poden guardar els sentiments en una caixa? (Part I)

Quan fa dos anys i mig vaig marxar de l’empresa on havia treballat 17 anys vaig posar dins una caixa les meves pertinences . Cada cosa que hi posava portava la seva història al darrere. En arribar a casa vaig deixar la caixa al terra del menjador i allà va estar un temps. Cada cop que la mirava em feia un salt el cor. Es va estar allà temps perquè va començar un període de desordre i estrés i malestar general en la meva vida (que de fet encara dura) on la caixa, tot i que la seva presència es feia notar, física i emotivament, no es va moure. Al final, suposo que obligada per la visita d’ algú a casa que implicava el corresponent rentat de cara, la caixa va ser col·locada en un altre racó. Alguna cosa dins meu no em deixava obrir-la i fer el que calia amb el que hi havia en el seu interior.
Fa un mes una amiga em va enviar un missatge i em demanava el telèfon d’un massatgista que conec. Vaig buscar i buscar sense èxit i l’únic lloc que em quedava per mirar era a l’agenda que tenia a la feina i que era dins la caixa.
“Aquesta serà l’excusa per superar això!”- em vaig dir. I dit i fet. Vaig agafar-la, al temps que també agafava aire, i la vaig obrir. No recordava el que hi havia a l’interior, poca cosa de valor. De fet no hi vaig trobar ni el que hi buscava. I realment si no ho he necessitat en tot aquest temps res d’allà dintre ja podria donar per tancada l’etapa, però vaig tornar-la a tancar i la vaig tornar a deixar en el mateix lloc. Ara però m’hi posaré qualsevol dia a fer-ne neteja, el veure-ho ara amb la distància i el temps que ha passat se’n te una altra perspectiva. Però de sentiments encara n’hi ha allà dintre.