divendres, 17 de juliol de 2009

Coses que no tenen preu

El mes de juliol, quan sembla que ja es viu en semivacances, quan el dia és llarg i més aprofitable i quan tot això convida a sortir, és un bon moment per quedar amb aquells amics que no tens a prop i amb qui costa lligar agenda durant la resta de l’any.
Tot i haver-hi més o menys flux comunicatiu: trucades, e-mails, ... la retrobada és un plaer. I per molt que les tecnologies ajudin a mantenir el fil de la relació, les mirades als ulls, les rialles de complicitat, els tics de la veu, el tacte de l’abraçada i el petó de les retrobades són irreemplaçables.
El poder compartir una estona amb un amic, encara que sigui molt de tant en tant, per posar-nos al dia de la nostra vida, pot ser inclús una teràpia, contrastar les bones i males notícies, desvetllar confidències, reviure l’essència del que t’uneix amb cadascun, riure, parlar, passejar, dinar, berenar o sopar...
Amb els qui ja ho hem pogut fer efectiu, gràcies.
Amb els qui encara no, tot arribarà, mantinguem l’esperança. No sempre és veritat allò de què la distància fa l’oblit.
Fins aviat.

3 comentaris:

  1. Tens raó, no sempre la distància és l'oblit. Ara vivint tan lluny dels nostres, ho estem comprovant i, qui vol, continua ben a prop...

    ResponElimina
  2. I si volem però ja no podem? Alguns marxen per a sempre.

    ResponElimina
  3. Si, alguns marxen per a sempre, però hi ha coses contre les que no podem lluitar... que tinguin sort!

    ResponElimina