Ara necessitaré una calaixera (Part II)

En la feina que faig ara la durada assegurada en el mateix lloc és del tot incerta. L’any, vaja el curs, si que el tens assegurat i amb sort et donen la destinació per dos anys però desprès no se sap mai. I és clar, amb aquestes condicions, quan s’acaba el curs has de tancar el “xiringo” i recollir les teves coses per si de cas. I torna a fer la caixa.
Però aquesta caixa és molt diferent. Coses funcionals i curiositats: una fitxa interessant de guardar per un altre curs, un document bàsic per assolir uns items, una valoració important que s’ha fet per millorar, un dibuix que t’ha regalat un nen i que ha fet especialment per a tu, un clip bonic que ha aparegut a sobre de la taula, un cromo que un dia li vas prendre a un nen perquè no parava i no vas recordar-te de tornar.... Sentiments també, però sense anclatge, només els viscuts, més intensos o menys, però passatgers, saps d’entrada que el grup que tindràs aquest curs anirà fent via i ja no seran més els teus nens i per tant ja ho vius d’entrada d’una altra manera. I si, quan s’acaba, si tot ha anat prou bé, en tens el bon record, però igual com si fos un gelat gustós que és bo mentre el llepes, et queda el gustet a la boca una estoneta i desprès... ja en tastaràs un altre!!! I com que això passa any rere any ja forma part de la rutina de la feina.
Ara però entenc més que mai els llibres que vaig llegir del Jaume Cela : Calaix de mestre i Va de mestres en els que explica aquestes experiències de vida ”senzilles i tendres” que et fan viure aquests “locos bajitos” . Espero omplir (en el sentit metafòric, perquè sinó no sabria on ficar-les) moltes caixes. Fins i tot, perquè no, em puc fer amb una especial calaixera on anar guardant el secret de cada any, els millors moments de cada grup, la perla de cada curs, la màgia de cada etapa..........