I tu què sommies?

Fa molts, molts dies que no sommio.
El mestre Estivill ha explicat mil vegades el perquè, el quan i el com d'aquesta cosa que és sommiar però jo no ho acabo d'entendre i el cas és que fa molt temps que no sommio. I ho trobo a faltar. Perquè els somnis són un espai màgic en el que no domines ni el teu pensament ni les teves accions i tot flueix segons no sé quines normes, però el resultat de les quals és, la majoria de vegades, espectacular, surrealista, inaudit, i molts altres adjectius que anirien describint aquesta sensació que tots hem experimentat alguna vegada (espero). De tant en tant també n'hi ha algun de somni que t'agradaria no haver tingut, n'hi ha de premonitoris i d'altres que són resultat d'alguna vivència o pensament recent que encara no deu haver deixat de donar voltes en el teu inconscient i és per això que quan tot descansa, plop!! surt per allà, barrejat amb moltes altres coses, però surt.
El que m'atabala ara és que fa temps voldria tenir uns determinats somnis i no hi ha manera. I mira que de voltes al tema n'hi dóno mil trescentes cada dia, però no, això no surt. I m'agradaria molt veure com el meu inconscient tracta el tema, o més ben dit, m'agradaria viure, encara que només fos en somnis, el que no puc viure a la realitat. Què trist!!! En vista de l'èxit hi sommio desperta, però és clar, en el fons, sóc tant terriblement racional que desperta, jo soleta hi poso límits i aquesta racionalitat no em deixa ni pensar en segons què, i és clar, no és el mateix....
Diuen que el qui no és consola és perquè no vol.....
Bé, diuen tantes coses....
I en el fons, ja sé que com també diu el clàssic: Y los sueños, sueños son...
Però sommiar és gratis.

Adéu Mercè

Ahir l’ordinador em va dir que no volia treballar i no vaig poder penjar la nota que volia dedicar-li a la Mercè Sala.

Ahir hauria fet 65 anys si no s’hagués mort fa 6 dies.

Divendres es va aixecar un dia tremendament gris i plujós que encara feien més trist el comiat. Vaig ser allà per d’alguna manera donar-li el meu últim adéu i vaig admirar-la més que mai. Havia descobert molts valors d’ella desprès de deixar de treballar amb ella. La Mercè no era una persona anònima i m’admirava que quan precisament no hi havia cap tipus de vincle imposat per les circumstàncies es recordés de tu i et tingués present. Va tenir el detall de trucar-me quan em vaig quedar sense feina per oferir-me un cop de mà si el necessitava. Ni s’imagina el que vaig agrair-li aquest detall. Però ella era així, senzilla i propera i això la feia gran, al costa d’altres moltes qualitats que la havien fet arribar allà on era.

La cerimònia va ser molt emotiva, plena d’autoritats en cadascun dels camps en els que s’havia mogut (Generalitat, Ajuntament, Universitat, Renfe, etc.) i amb tot i això sense cap protocol, com a ella li hauria agradat. I curiosament en els diversos parlaments que la gent propera a ella van fer, tots, i sense haver-se posat d’acord, van coincidir en destacar els mateixos aspectes. I no perquè no n’hi hagués més sinó perquè amb aquests n’hi havia prou: intel·ligent, forta, treballadora, serena, tossuda en els seus principis encara que no inflexible i respectuosa amb els dels altres, activa, directa, sincera, propera, amiga. Tots van coincidir que havia esta un plaer treballar amb ella i quan la relació havia transcendit fora de la feina, també un plaer formar part del seu cercle. Tots van tenir paraules per afalagar les seves qualitats professionals tant com les personals. La família també em va admirar, des de la seva mare fins a la seva filla i passant pel seu home, en Carles Puiggròs, el Sr. Sala, com ell va dir orgullós. Chapeau a tots!!!
I tot això acompanyat de les notes de les cançons que significaven molt per a ella: Imgaine, Barcelona, La vida es bella, Mediterraneo, Que tinguem sort, Ne me quite pas, ... i l’adéu amb el Cant del Ocells.

Mercè, com deia en Llach:

I si l’atzar et porta lluny
Que els deus et guardin el camí
que t’acompanyin els ocells,
que t’ acaronin els estels.

Amunt les mares, que no decaiguin!!!

Avui és el dia de la mare. En realitat cada dia és el dia de la mare perquè les mares sempre hi són, les 24 hores del dia i sempre es preocupen per tot, encara que a vegades sembli que algunes no compleixen aquests canons.
Jo puc parlar des del punt de vista de filla i des del punt de vista de mare. I també puc parlar com a observadora de les moltes mares dels nens que tinc a l’escola i en tots els casos les lloques acaronen, vigilen i protegeixen als seus pollets, cadascuna amb el seu estil, unes més de prop i altres en la distància, però totes fan de mare.
I algunes potser no ho fan tant bé. De fet n’hi ha que ho fan força malament, unes per ignorància i altres per negligència, però gairebé sempre i malgrat tot, la mare és la mare i de mare només n’hi ha una.
La meva és la millor. La meva és una marassa. La meva em va estimar molt ja abans de néixer i això em consta, no perquè m’ho digués algú, sinó perquè ho he sentit. I això és un luxe. Jo he sentit que la meva mare sempre m’ha estimat i ha volgut el millor per mi. No vol dir que sempre m’hagi entès, però si que ha fet el que ha considerat millor per a mi i m’ha ensenyat uns valors que m’han fet créixer com a persona, com la persona que ara sóc. Ho ha fet a la seva manera, sense ni diplomatura ni llicenciatura per a fer de mare, ni sense cap Master ni res, només amb amor que és l’ingredient necessari per exercir aquesta professió.
La professió de mare no és fàcil. És l’entrega, la paciència, la tendresa, la constància, la improvització, la sensibilitat, .... tantes i tantes coses que no s’acaben d’entendre fins que tu tens fills....
I a canvi de tot això, només amb un petó tenim recompensats tots els esforços.
Amunt les mares, que no decaiguin!!!!

Sant Jordi

Llibres i roses,
roses i llibres.
Avui és un dia de festa,
Avui és un dia de carrer,
El sol ha acompanyat per celebrar-ho

Avui a Catalunya és un dia per a dir t’estimo i per a fer-ho, es regalen roses vermelles, que és com posar a les mans de la persona estimada el teu cor latent…

El que passa és que l’esperit consumista de les nostres societats fa que es perdin moltes vegades el sentit de les tradicions i ja estem més per veure qui troba la rosa més original, més grossa, més pomposa, en el fons la més competitiva... Fins i tot aquí arribem. I no pensem que el que hem de buscar és una rosa fresca, bonica, sincera i, molt important, sense espines, i això no ho dic precisament en el sentit literal de la paraula, que també.
En quant als llibres, doncs també per un dia es cau en la temptació del consumisme i alguns brillen, a vegades sense llum pròpia, i altres passen desapercebuts, inclús poden passar a ser arraconats per sempre, tot i tenint un gran interior.
En aquests moments tinc molta lectura acumulada. Estic llegint El mundo, l’últim premi Planeta. M’està agradant força però no per això em pregunto quins són els criteris que te establert el jurat que atorga aquest premi. També tinc pendent Villa Diamante i El Celler.
Aquest Sant Jordi em criden l’atenció La sort del meu destí, de l’Isidre Esteve, Ningú ha escombrat les fulles del Jordi Llavina, Paraules que curen de l’Alex Rovira i L’últim patriarca de Najat El Hachmi. Difícil oi?

(Post del dia 23/04/08 transferit el 25/04/08)

Can Massa a Estac (Pallars Sobirà)

Pocs dies abans de Setmana Santa explicava als nens a l’escola, en el marc del tema dels pobles de muntanya, el fenomen dels “neorurals”. N’hi havia que no entenien com una persona que viu a la ciutat pot deixar-ho tot per anar a viure a un poblet sense serveis i sense tot el que ells estan acostumats a tenir a l’abast. Altres, els més “romàntics” defensaven la postura amb els arguments recurrents de què tot és més sa, més natural, més saludable... Però una cosa és dir-ho i l’altra és fer-ho, tot això, i patir les distàncies i les mancances a les teves carns.

Aquesta Setmana Santa passada hem anat a Estac a visitar la Magalí i la seva família. Ells són una família de “neorurals”. L’any passat quan va acabar el curs escolar van fer les maletes i cap a Estac hi falta gent!. No conec els detalls de com va néixer i va anar madurant aquesta idea però allà estan, en vies d’engegar un negoci de turisme rural i amb l’esperança de que puguin viure més o menys d’això. Tenen una casa molt maca que han anat arreglant amb carinyo i d’una ruïna n’han fet un lloc acollidor en quatre dies i ja només els hi falta ultimar detalls. Tots sembla que s’hi han adaptat bé. Ja hi han passat un hivern que crec que ha de ser el moment més dur i inclús ja no tenen la necessitat de baixar tot sovint a Granollers. Ufff!! Jo només de pensar-ho m’esgarrifo!! Crec que no ho faria mai això però admiro a qui té aquesta força ja no d’anar a un lloc d’aquest estil sinó de canviar tant radicalment de vida. I això que m’agrada l’aventura, però crec quan té un temps curt de caducitat, és a dir, el d’unes vacances.

És curiós perquè tot dinant parlàvem dels personatges “extraordinaris” que corren per aquests paratges: gent solitària, gent poc sociable, gent feta totalment a la seva, gent fosca, primitiva. En canvi, els Garrell-Ferrando són tot el contrari. Se’m fa difícil encaixar-los en el guió. En el fons em sap greu d’haver-los perdut d’un entorn més proper en el que trobava que hi anaven a mida. En una altra escala però tinc una sensació com de fuga de talents... És una sensació estranya perquè tot i que els admiro per la seva valentia i l’energia amb la que s’ho han pres, no els envejo gens, sembla una mica contradictori i no se si em podeu entendre.

Però espero que, tot i aquest canvi radical de vida i de població, continuem mantenint el contacte i puguem compartir més d’una estona. Els hi desitjo molta sort, molt èxit en el seu projecte i molta felicitat.
I aprofito des d’aquí per convidar-vos a tots els que us perdeu pel meu blog a visitar Can Massa a Estac. Segur que us en emportareu un grat record, de la casa i de la família.

LA JUSTÍCIA

Ahir es va celebrar el judici corresponent al robatori que vam patir el passat dia 22 de febrer amb la tècnica del tirón. La Núria, companya d’aventures, incloent-hi aquesta, que va ser a qui li van estirar el bolso, em va trucar indignada per com havia anat tot.

Resulta que desprès de patir l’acte delictiu, d’haver d’anar a fer denúncia, roda de reconeixement, faltar a la feina, gestions diverses, nervis i maldecaps, la van sotmetre durant el judici a un seguit de qüestions posant en dubte la seva paraula. Ella anava a pèl, en canvi els delinqüents anaven assessorats i acompanyats dels corresponents advocats d’ofici (que paguem tots nosaltres) i que se suposa que han de fer justícia.

Em pregunto que és la justícia, en aquests context.

És clar que l’advocat ha de fer el seu paper que és defensar el seu “client”, però d’aquí a basar la seva defensa en el tòpic del bon atac, sabent d’antuvi (perquè en el fons ho han de saber) que en són, de culpables, i que tu no has anat allà per gust a patir nervis i mals rotllos... És una situació surrealista, que voleu que us digui. Els dos nois que ens van robar s’han passat des del 22 de febrer fins ahir a la garjola, han tingut els seus advocats que els han defensat a uñas y dientes i la Núria s’està prenent, gràcies a tot això, pastilles per a poder dormir. Sort que gràcies al seu cunyat que va ser molt hàbil i professional i la Imma que és una tia amb un parell d’ovaris (i suposo que la sort també va acompanyar) va recuperar totes les pertinences:claus, documents, ulleres, mòbil, i inclús els diners. Però el mal tràngol no te'l treu ningú, ni el d’aquella nit, ni el dels moments dels reconeixements, ni el del judici... Només et queda la satisfacció que aquests han hagut de pringar aquests dies però la veritat és que et penses molt i molt bé el que fer si això es repeteix, perquè el preu de demanar únicament que es faci justícia és força car i desagradable.

Així no podem anar bé. I a sobre, encara no sabem si finalment el veredicte va ser de culpabilitat i amb quina pena ho paguen o d’innocència. No estaria malament, en aquests casos que a aquests personatges se'ls fes tornar al seu país, per exemple. Què de xoriços amb els de casa en tenim prou! I sort que al final només era un bolso!!!! No anem bé, no anem bé!!!

Abril

L'Abril per a mi significa molt. És un mes interessant. Ho comença a ser el dia 1, el 7 continua, el 19 com cada mes, el 20, el 23, el 25 i el 27, onomàstiques assenyalades en els calendaris de totes les cases...
És el món Àries, importants personatges per a mi, i a cavall del món Taure, també importants per a mi...
A més Abril és un nom de dona que no m’hauria importat portar o posar a una filla meva, igual que Laura.
Abril té una musicalitat líquida i aroma de flors, colors vius però suaus i brisa, molta brisa. Plena primavera efervescent. Creix la llum, comença a fer bo, convida al passeig.
Olor a clavell blanc. I la poncella de la rosa a punt d’esclatar... esperant que el cavaller la regali a la princesa...
Els camps es cobreixen de verd i de tant en tant, una rosella.
Les pàgines s’omplen de versos i de tant en tant, cau una llàgrima, d’alguna ànima que no avança al ritme de les flors.
La mar, encara freda aguaita als invasors amb els ulls ben blaus.
Un bon moment per la retrobada. Tot torna a començar.
Amb serenor, amb bones intencions, amb aires renovats...
Amb ulls que miren als fons dels ulls dels altres i somriures que es dibuixen des de dins del cor.
Que ningú ens robi el mes d’abril!!!