Avui fa 2 anys de la meva segona vida!!

Avui , 1 de febrer, fa exactament 2 anys que va començar la meva aventura a l’escola. Qui m’ho anava a dir!!! M’han passat tantes coses en aquest període de temps i m’ha canviat la vida de forma tant radical que em costa adonar-me’n de que només han passat dos anys. Em sembla que en fa molts més que hi sóc en aquest altre món.
Tot el còctel que va provocar el canvi m’ha fet fer gran per dins. Madurar i envellir. Hi ha hagut moltes circumstàncies col·laterals en tot això i no dono la “culpa” si es pot dir culpa a res en particular sinó al conjunt, però ara em sento així: madura i una mica vella.
La vida m’ha posat davant uns reptes durs que mai m’havia plantejat tenir i per això crec que havia tingut una vida “fàcil”, no regalada, però fàcil. Ara he après de debò que encara hi ha moltes coses per arribar i s’han d’anar entomant quan venen i de la millor manera possible. I que cal començar cada dia amb energies renovades per poder-lo acabar positivament i no defallir.
Aquest és el gran repte de la vida real.

Què feliços vam ser!!!

Ahir estava amb nens de 1er (6 anys) fent un reforç de matemàtiques. Això, pels que no sou del gremi del guix, vol dir que és una hora en que ajudes a alguna altra classe que no és la teva i agafes a un grup reduït de nens per a treballar algun aspecte en el que van més endarrerits. Tenia ja als meus 4 fantàstics, la Dèlia, el Pol, la Gala i l’Eloy amb els qui havia de treballar la resta. I un cop instal·lats a l’aula de reforç, m’adono que només hi havia 4 cadires i comencem una interessant conversa:

Jo: “Ostres, no hi ha cadira per a mi! I ara què? M’hauré d’estar dreta tota l’estona?”
Dèlia: Així és la vida! (i riu). Es que hi ha crisi.
Jo: Crisi?
Dèlia: On vius tu?
Jo: A Granollers.
Dèlia: Doncs aquí a Granollers hi ha crisi, no ho saps?
Jo: Qui t’ho ha dit això?
Dèlia: Se sap.
Eloy: Si, a casa meva hi ha una paret a la “cusina” que cau i com que hi ha crisi no la podem arreglar perquè no tenim diners.

Vaig riure molt amb aquestes reflexions dels enanos. Semblava aquell programa que feia el Sardà fa molt de temps (1990-91) que es deia Juego de Niños en el que aquests “locos bajitos”, com els hi deia en Serrat, explicaven amb les seves genuïnes paraules i reflexions les coses que els passava en el seu dia a dia. Però el trist és que els nens de 6 anys ja tenen clar el que és una crisi i saben que s’està passant, que l’estan passant. És clar que se’n parla molt i molt a tot arreu, però jo no recordo haver sabut el significat d’aquesta paraula fins molt més gran i me l’havien d’explicar amb exemples molt llunyans a mi, fora del meu món, tot i que la meva família i el meu entorn eren força humils i jo em movia en un barri obrer sense cap excés de res. I què feliç era!!! No m’havia de preocupar de res. Tenia a la mare a casa quan venia de l’escola, el dinar sempre calent, el caliu de la llar sempre acollidora (el piset de 70m²), la pau i el confort familiar... Ara ni nosaltres a vegades hem sabut o hem pogut transmetre això: els nostres fills són de la generació de la clau, arriben a casa i no hi ha ningú, s’han d’escalfar ells el menjar sinó volen quedar-se a dinar a l’escola, el pis pot arribar a tenir 90m² però ja no és ni tant acollidor ni hi ha caliu. I aquests encara veuran la crisi sent adolescents. Però els de la següent generació, si ja amb 6 anys tenen això clar no vull ni pensar el que els tocarà veure i viure. I la felicitat, on és? Molts es passaran la vida buscant-la però el trobar-la ja són figues d’un altre paner.

Formació?

L’altre dia sentia parlar unes companyes de feina: “M’he apuntat a un curs de salsa, a veure què tal, per què no hi vens?” li deia una a una altra. I al passar jo pel seu costat i sabent que m’apunto a un bombardeo hem van dir: “Què t’hi apuntes tu també?”
Per altres cursos estic jo ara!!! I no ho dic metafòricament sinó del tot literal. Com que no tinc remei i sóc com sóc ara n’estic fent tres alhora de cursos.

El primer i que ja havia començat a l’octubre de PNL (Programació Neurolingüística), tot un món, aplicable 95% a tots els teus àmbits de la vida, interessant i per a aprofundir-hi força i descobrir facetes que tenim totalment desaprofitades de la nostra ment i de la nostra força en fer les coses.

El segon: Gestió de l’estrès , uff!!! Tot un altre món!!! La visió que se’ns planteja de l’estrés en aquest curs no és una acumulació de feina o de coses en un moment donat sinó un conflicte interior no resolt que ens bloqueja per afrontar amb èxit el que tenim davant. Res més a dir, oi?

I el tercer, un curs sobre Adolescència que el departament d’Ensenyament i el departament de Sanitat han llençat conjuntament per abordar diversos aspectes que preocupen dels adolescents, i al que no m’hi he apuntat ni com a sanitari ni com a docent sinó com a mare. Casi ná!!!

Es ben bé que cadascú veu les coses del color del vidre a través del que mira, però jo de salses ja en tinc prou amb les meves en aquest moment. Ja m’agradaria poder-m’hi apuntar i no tenir els altres tres.....

Pessebre Vivent: El pessebre dels oficis

Dissabte vaig anar a veure el pessebre vivent de Sant Guim de la Plana. Feia anys que n'havia sentit parlar, no tant com aquest però, i tenia ganes d'anar-hi. Com que és una d'aquelles coses típiques de fer amb la mainada, fa uns anys tenia intenció d'anar-hi amb uns companys de la feina però al final abans de que arribes la data es van canviar radicalment els plans i no va poder ser i jo hem vaig quedar amb l'espina clavada. Aquest any amb tota la polèmica que s'ha aixecat al respecte degut a les desavinences entre l'Ajuntament i l'entitat organitzadora del pessebre, La Marinada, i la publicitat que tot això ha donat, tenia més ganes que mai d'anar-hi. L'ocasió es va presentar "en bandeja" i la vaig aprofitar. Va valer la pena.

No vull fer més llenya del arbre caigut (sóc terrible amb les traduccions literals, ho sé) però penso que estan sent molt poc senyors, tant els uns com els altres, en aquesta polèmica i hi estan barrejant la política i altres diferències personals en una cosa que no hi hauria de tenir res a veure i, tot i que al final no deixa de ser publicitat, no és aquesta mena de publicitat precisament la que fa llustrosos els actes.

El pessebre vivent és sensacional. Està ambientat d'allò més bé. Els racons (els quins s'han pogut veure aquest any) estan logradíssims. Els personatges (incloent els animals que es comporten com professionals de Hollywood) estupendament caracteritzats. El recorregut molt ben dissenyat. TOT MOLT BÉ.

Aquest pessebre porta de subtítol els oficis perduts. Jo encara he tingut la sort de viure o veure d'aprop i en viu i en directe moltes de les escenes que allà s'hi representen. És curiós, però és així. I em desperta una terrible tendresa alhora que nostàlgia que aquestes coses ja només formin part de museus o d'obres com aquesta. Els temps passen que se les pelen!!! I jo a vegades tinc la sensació d'haver estat amb el peu en una altra època com per casualitat... però m'encanta, crec que em comporta un enriquiment que no té preu. Veure detalls, per cert, molt ben trobats, de feines com fer cordes, cosir saques, fer esclops, arreglar botes (de vi), fer cistells, fer forques, fer espardenyes, tallar herba, fer bugada, etc. amb tots els estris corresponents i en racons que semblaven vius em feia veure als meus pares i als meus avis sent els protagonistes de l'època. Quines coses!!!

Però deia una mica més amunt que els temps corren que se les pelen i efectivament és així des de fa 30 ó 40 anys perquè el que està clar és que des de l'època que es vol representar en els pessebres vivents (se suposa que uns 2009 anys) fins la postguerra el ritme era un altre i tot es mantenia més o menys igual. En canvi, de la postguerra cap aquí... uff, això és frenètic. M'estic equivocant amb aquesta reflexió? Se me n'ha anat l'olla?

Sigui el que sigui no us perdeu el pessebre vivent de Sant Guim. Aquest any fins el dia 11 de gener, o sigui que ja podeu córrer, que a més a més pot ser l'últim. I sinó un altre any us hi acompanyo. És una aportació entranyable al nostre patrimoni cultural. És per alguna cosa que ha estat declaratd'interès turístic i que compta amb el Premi Mundo Teatre. Esperem comptar també nosaltres amb el premi de no deixar-ho perdre. Senyors de Sant Guim, poseu-hi seny!

Benvingut i ben temut 2009

Ja hem encetat un nou any. Jo el començo afegint aviat un número més a la meva edat, així que avui ja són 45. Uff, ja comença a fer cosa dir l'edat, tot i que jo he estat sempre orgullosa dels anys que tinc i de com ho porto, però la veritat és que si que hi ha coses que es van notant... la motxilla a vegades pesa una mica. I crec que pesa perquè potser hi porto més coses de les que necessito, ja n'hi ha que em fan nosa però em costa molt llençar i apartar-les de la meva vida. Sóc així.

És curiós que a la vida un transmet el seu caracter en moltes de les coses que fa. En petites coses, sense ser-ne concients, reflectim com som. Sempre em ve al cap un dia que jugàvem al parxis i dubtava de quina fitxa havia de moure i algú hem va dir: "No t'ho pensis tant, mou la primera fitxa que et sembli". Jo, tota recatada, vaig contestar: "No, no, s'ha de veure que pot passar amb cada moviment...". I així és com faig les coses en general, tope racional, assegurant les consecuèncis, però a vegades no és la millor manera, ho he de reconèixer, a vegades hauria d'aplicar-me la filosofia del llibre del Xavier Guix, "Descontrola't". Però necessito un cop de mà per fer-ho!!!

Ara que acabem de fer balanç del que hem fet i el que ens ha passat durant l'any que s'ha acabat i planegem el que voldriem que ens passes durant el nou any és moment potser de provar de fer alguna cosa al respecte.

També es veritat que el temps posa les coses al seu lloc de la mateixa manera que ho és el que el món és dels valents. Així que no es pot anar esperant que les coses passin soles. Com diu un proverbi japonès: "Existeix una porta per la qual pot entrar la bona sort, però la clau la tens tu"

Concert nº 192

Des de fa uns anys, la nit del 29 de desembre, en Claudi Arimany, solista granollerí de flauta travessera de projecció internacional, ofereix un concert en motiu del seu aniversari. Resulta que abans ho feia a casa amb amics, entre els quals hi havia Mn. Cardús, rector de la Parròquia de Santa Coloma de Marata i coneixedor apassionat de la música. Va ser ell qui li va proposar de fer aquest concert a l’església, obert al públic.
Jo com a part del públic que sóc he de dir que va ser un gran encert de Mn. Cardús.
El poder gaudir d’aquests concerts és un luxe. La qualitat artística dels qui els porten a terme, indiscutible; l’entorn, ideal (ja es fa molt petit); el contingut triat cada any, fantàstic... tot això, i molt més que és difícil explicar, convida a tenir present a l’agenda de cada any aquest acte i intentar no faltar a la cita.
Ja fa temps també que en aquesta petita església i organitzat pel mossèn es porten a terme els “Concerts de Marata”. El d’ahir va ser el 192. Tot un èxit tenint en compte que no es compte amb gaires recursos ni econòmics ni efectius però el que si s’aconsegueix és un molt bon nivell artístic i musical. El ple està cada vegada assegurat. És sorprenent que en un poble de menys de 200 habitants i en una església tant petita es puguin celebrar concerts d’aquesta magnitud. Per alguna cosa serà!
Tornant al concert d’ahir:
“La Família Bach” a càrrec de Claudi Arimany i Antonio Arias, flautes, i Pedro J. Rodríguez Larrañaga, clavicèmbal.
Val a dir que va ser fantàstic i que la flauta d’or amb la que toca Arimany, regal del gran mestre Rampal es pot dir que produïa els efectes de l’Hamelin. També em sembla interessant afegir que a molts personatges els fa gran precisament la seva senzillesa i la seva generositat, virtuts amb les quals et fan entendre i apreciar encara més allò que els ha fet grans. En el cas del Claudi Arimany es dóna això. T'explica les peces que va a tocar i l'anecdota que pertoca a cadascuna treient ferro a la rigurositat de la interpretació i fa que el concert del 29 de desembre sigui semblant un concert entre amics.

I al final del d'ahir ningú marxava de l’església, tot estar drets i “anxovats”. Ens van regalar tres “bis” en agraiment als aplaudiments, l’últim dels quals va ser un arranjament de nadales, que a part d’adient i encertat, ens va deixat un molt bon gust de boca.

Fins el proper!!!

"Dejad de quererme"

Cada vegada em torno més “especial” o passo més de més coses. Una mostra es que ara vaig a vegades al cinema però només a veure “pel·lis de minories” com jo les batejo. Vaig a les sessions del cineclub de l’Associació cultural de Granollers. Hi he d’anar sola perquè gairebé ningú em vol acompanyar a veure aquestes pel·lícules, però no tinc ganes de renunciar-hi i hi vaig de totes maneres. Es curiós també el públic d’aquestes sessions, o potser no és l’adjectiu adient, però no sabria quin utilitzar per a descriure-ho. En fi, que del que volia parlar és de què l’altre dia vaig anar a veure “Dejad de quererme” de Jean Becker. Interessant reflexió sobre el que ens guía en la nostra vida i sobre el que a vegades acaba sent aquesta, una història de la que som actors sense ser-ne protagonistes, sense portar-ne les regnes, passant dies sense viure-la i el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.
Tots en fugim però al final tots hi caiem en això.
La pel·lícula és interessant perquè ho explica de manera molt planera i t’hi fa sentir molt identificat encara que manté una sorpresa fins al final que fa entendre millor algunes de les coses que van passant i que ens demostra que al final no és tant fàcil ser íntegre, coherent i valent i anar amb la veritat com a bandera, a no ser que hi hagi una raó de molt pes, com és el cas del protagonista, que t’ajudi a fer-ho.
I com a colofó la cançó final “Le temps qui reste” interpretada per Serge Reggiani, que posa la cirereta al pastís.
Podeu buscar a Internet la sinopsis i mirar els trailers com a mínim.