divendres, 30 de gener de 2009

Què feliços vam ser!!!

Ahir estava amb nens de 1er (6 anys) fent un reforç de matemàtiques. Això, pels que no sou del gremi del guix, vol dir que és una hora en que ajudes a alguna altra classe que no és la teva i agafes a un grup reduït de nens per a treballar algun aspecte en el que van més endarrerits. Tenia ja als meus 4 fantàstics, la Dèlia, el Pol, la Gala i l’Eloy amb els qui havia de treballar la resta. I un cop instal·lats a l’aula de reforç, m’adono que només hi havia 4 cadires i comencem una interessant conversa:

Jo: “Ostres, no hi ha cadira per a mi! I ara què? M’hauré d’estar dreta tota l’estona?”
Dèlia: Així és la vida! (i riu). Es que hi ha crisi.
Jo: Crisi?
Dèlia: On vius tu?
Jo: A Granollers.
Dèlia: Doncs aquí a Granollers hi ha crisi, no ho saps?
Jo: Qui t’ho ha dit això?
Dèlia: Se sap.
Eloy: Si, a casa meva hi ha una paret a la “cusina” que cau i com que hi ha crisi no la podem arreglar perquè no tenim diners.


Vaig riure molt amb aquestes reflexions dels enanos. Semblava aquell programa que feia el Sardà fa molt de temps (1990-91) que es deia Juego de Niños en el que aquests “locos bajitos”, com els hi deia en Serrat, explicaven amb les seves genuïnes paraules i reflexions les coses que els passava en el seu dia a dia. Però el trist és que els nens de 6 anys ja tenen clar el que és una crisi i saben que s’està passant, que l’estan passant. És clar que se’n parla molt i molt a tot arreu, però jo no recordo haver sabut el significat d’aquesta paraula fins molt més gran i me l’havien d’explicar amb exemples molt llunyans a mi, fora del meu món, tot i que la meva família i el meu entorn eren força humils i jo em movia en un barri obrer sense cap excés de res. I què feliç era!!! No m’havia de preocupar de res. Tenia a la mare a casa quan venia de l’escola, el dinar sempre calent, el caliu de la llar sempre acollidora (el piset de 70m²), la pau i el confort familiar... Ara ni nosaltres a vegades hem sabut o hem pogut transmetre això: els nostres fills són de la generació de la clau, arriben a casa i no hi ha ningú, s’han d’escalfar ells el menjar sinó volen quedar-se a dinar a l’escola, el pis pot arribar a tenir 90m² però ja no és ni tant acollidor ni hi ha caliu. I aquests encara veuran la crisi sent adolescents. Però els de la següent generació, si ja amb 6 anys tenen això clar no vull ni pensar el que els tocarà veure i viure. I la felicitat, on és? Molts es passaran la vida buscant-la però el trobar-la ja són figues d’un altre paner.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada