dijous, 31 de març de 2011

El dia passa, amb nosaltres o sense.


Graffitti Mixed Media 2010

Avui estava exempta d’anar a la feina per un permís tipus g) segons el barem d’ensenyament, però com que s’ha posat en marxa la llei de Murphy, doncs no n’hi havia prou amb la meva mare i la meva sogra recent operades que s’ha complicat amb el virus intestinal a casa i això s’ha traduït en nen amb vòmits i diarrea i la nit del lloro. Total que a les 9h encara era al llit. Tot estava tranquil, el dia s’havia posat en marxa sense mi i des de la penombra de la meva habitació sentia el so de la quotidianitat a fora, d’una quotidianitat que no conec perquè no es la meva ja que a aquella hora mai estic encara al llit. I em semblava estrany. D’una banda inclús plaent, però estrany. És trist haver-se d’adonar d’aquesta manera que un pren un respir del ritme del dia a dia i ho pot disfrutar una miqueta encara que sigui per un permís tipus g) amb alguna complicació annexa.

4 comentaris:

  1. Un respir? Aparque el cotxe davant l'hospital a les 7:40h. Pare el motor. Baixe la finestra. Frescor i silenci... només el xiu-xiu dels pardalets. És efímer, però... S'enten el que dic, si no?

    ResponElimina
  2. Sempre ens n'adonem quan estem malats.Una abraçada guapa i cuida't,cuideu-vos!

    ResponElimina
  3. Dissortat, el que dius s'enten perfectament. Aquests respirs de frescor i silenci, tot i efímers, són una salvació...
    Maria, moltes gràcies bonica.

    ResponElimina
  4. Doncs visca els permisos tipus g), encara que siguin pel que són i amb complicacions annexes...

    ResponElimina