El dia passa, amb nosaltres o sense.



Graffitti Mixed Media 2010



Avui estava exempta d’anar a la feina per un permís tipus g) segons el barem d’ensenyament, però com que s’ha posat en marxa la llei de Murphy, doncs no n’hi havia prou amb la meva mare i la meva sogra recent operades que s’ha complicat amb el virus intestinal a casa i això s’ha traduït en nen amb vòmits i diarrea i la nit del lloro. Total que a les 9h encara era al llit. Tot estava tranquil, el dia s’havia posat en marxa sense mi i des de la penombra de la meva habitació sentia el so de la quotidianitat a fora, d’una quotidianitat que no conec perquè no es la meva ja que a aquella hora mai estic encara al llit. I em semblava estrany. D’una banda inclús plaent, però estrany. És trist haver-se d’adonar d’aquesta manera que un pren un respir del ritme del dia a dia i ho pot disfrutar una miqueta encara que sigui per un permís tipus g) amb alguna complicació annexa.