dimecres, 9 de març de 2011

Deixat a la bona de déu!

El Jesus M. Tibau ens proposa en el seu 197è Joc literari la creació d'un text sobre el bookcrossing. La inspiració se m'ha presentat de sobte i sense pendre l'oportunitat he parit això:


Quan arriba l’estiu les carreteres s’omplen de gossos que la gent abandona perquè volen anar de vacances i no se’ls poden emportar.
“Pobres bèsties!”, pensava jo quan des del prestatge del menjador sentia aquestes notícies per la tele.
Però un dia em va tocar a mi. La Blau feia canvi de look a casa seva i moltes coses li feien nosa. A mi em va anar canviant de lloc, i a altres companys que havíem conviscut plegats molt de temps. El company que més pena em feia de perdre era “Los cinco y el tesoro de la isla”. Era el cosí amb qui més temps havíem estat en aquell moble. Primer érem a diferent pis, jo al tercer prestatge i ell al primer. Després vam passar a estar al mateix prestatge, els dos vam estar un temps al quart prestatge, un al mig i l’altre a l’esquerra del tot. I finalment la Blau havia canviat de criteri i ens va posar una temporada llarga l’un al costat de l’altre. I mira, hi estava bé jo allà al seu costat, a vegades els personatges de l’Enid Blyton sortien de l’illa i venien a jugar a l’ institut, amb els meus nens de “El Club de la Canasta”. Era molt divertit el fet de que fóssim veïns.
Però nois, res dura eternament i la Blau, tot i que sempre havia dit que els llibres eren el seu gran amor, ara semblava que d’idil•li s’havia acabat. Així que desprès de canviar-nos d’habitació, de tenir-nos en una pila a dins l’armari, de posar-nos entaforats a la llibreria del despatx i d’empaquetar-nos en una caixa i dormir al traster unes setmanes ens va anar agafant un a un i ens va anar fent desaparèixer. Cada setmana obria la caixa del traster i desapareixia un company. I ja no en sabíem res més. Fins que un dia em va arribar el torn. Quan vaig notar que m’agafava no sabria explicar què vaig sentir exactament perquè en realitat no sabia que m’esperava.
Se’m va ficar al bolso i vam marxar cap al carrer. L’agenda d’allà a dins em va fer cinc cèntims del meu destí. “Ara et deixarà al costat d’un arbre, al passeig fluvial. És el que ha fet amb tots”
I jo vaig pensar: “Vaja, igual que aquells pobres gossos que els amos abandonen a les vacances. Deixat a la bona de déu!”
I efectivament, la Blau va dirigir-se cap al riu, va caminar una mica pel passeig cap al nord i quan va trobar un arbre que li devia agradar em va deixar al peu de la soca. En marxar però una gota humida va caure sobre la tapa. Era una llàgrima! Ostres no entenia res. Marxava plorant! Però jo vaig quedar allà, sol i a l’espera del que passaria.
Al cap d’unes hores va acostar-se un noiet i em va agafar. Em va obrir em va fullejar i vaig anar a parar a la seva butxaca. Va caminar una estona fins arribar a un bar on es va trobar a una encantadora senyoreta. Va seure i em va ensenyar. Jo estava perplex i de cop ho vaig entendre tot:
- Veus un altre, i amb una gota al mig de la tapa que encara no s’ha assecat. Com tots el llibre està en impecable estat i és una llàstima que no aprofitem aquesta oportunitat que algú ens està regalant i que signa amb una llàgrima que expressa el dolor amb que deixa allà els seus llibres. Demà en deixarem un de nostre a canvi.
I així vaig entendre que havia caigut en les mans d’una altra ànima sensible, amant també dels llibres i que tot i que començava una nova etapa per a mi, continuava estant en bones mans. I també havia comprés que aquell abandó era tot un acte de generositat, deixant-me allà perquè algú altre pogués gaudir d’allò que la Blau havia guardat durant tant de temps amb tanta estimació.

8 comentaris:

  1. Quina història tan preciosa. Saps? Quan era menuda el meu primer llibre favorit va ser "Los cinco y el tesoro de la isla" tant m'agradaba que em varen regalar tota la col.leció. Per desgràcia els meus continuen en una prestatgería del pis de mon pare. Irrecuperables.

    Petons

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per la teva participació un cop més.
    Len0re, jo recordo Los cinco en el páramo misterioso.

    ResponElimina
  3. Els llibres passant d'unes mans a les altres, i llibres vius a més a més... Molt entranyable

    ResponElimina
  4. Molt bonic això de que el propi llibre expliqui la història!

    ResponElimina
  5. Hola, aquest és el primer que llegeixo. Jo també havia llegit Los cinco (buf sí fa)
    El mà a mà és el millor que li pot passar a un llibre per sentir-se viu.
    Fins aviat

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt aquesta aventura narrada pel llibre!

    ResponElimina
  7. Un llibre sensible, d'amos generosos.

    ResponElimina
  8. Un relat bonic, on el llibre ens transporta al passat i al present.

    ResponElimina