dissabte, 5 de desembre de 2009

Pont de la Puríssima

Per molts avui comença un bonic pont per disfrutar. El conegut Pont de la Puríssima que amb facilitat és converteix en un aqüeducte . Encara recordo altres temps quan esperava amb candeletes aquestes dates, per marxar fora, per desconnectar, per veure món, per fer una bon parèntesis i preparar el Nadal, però ara precisament per a mi és un dur cap de setmana, sense sortida familiar i ple de feina, i a més una feina no gaire agradable: fer informes. Es redueix a això. Aquest és el cap de setmana per excel·lència de posar notes, passar ítems, valorar graelles, corregir les últimes proves i introduir números i més números en el programa que ens “facilita” la redacció dels informes dels nostres alumnes.

Una vegada em va dir una persona que jutjar era el més difícil que hi havia. Quan ets jove a vegades aquestes reflexions et sonen a discurs moralista però l’experiència t’ajuda a matisar moltes coses i a vegades a donar la raó a aquells que un dia et parlaven aconsellant-te. I ara li he de donar la raó. El posar notes és una mena de veredicte i necessita un judici previ amb una sèrie de coses que has de valorar: els exàmens, els exercicis, el treball de classe, l’actitud... Si vols ser just i objectiu és a vegades molt complicat tot això. Cada personeta té al darrere moltes coses que a vegades sabem, i altres vegades no, i sovint hem de tenir les circumstàncies en compte perquè com va dir Ortega i Gasset, cadascú és ell i les seves circumstàncies. Què fas amb aquell nen que l’estomaquen a casa quan porta un insuficient si realment no arriba de cap manera als mínims? Què fas amb aquell que saps que li costa moltíssim però que s’ha esforçat molt i que si l’acabes suspenent aconseguiràs que es desmotivi i semblarà que no has valorat el seu esforç tot i que encara li falta molt per superar la barrera del cinc? Què fas amb aquell que ha estat malalt gran part del trimestre i que te un expedient brillant però que en aquesta ocasió, ha baixat un esglaó en totes les assignatures perquè realment no ha pogut fer ni les feines ni moltes coses, tot i que ho ha intentat? Què fas simplement amb aquell que saps que ho sap però que ha tingut mala sort en les probes i ha fallat allò més bàsic per una mala interpretació en aquell moment, i d’altra banda és l’única proba objectiva que tu tens per a valorar?

Jo em reconec dura amb els alumnes. Dura però justa al màxim. Dura en exigència perquè m’agrada fer-los treballar, m’agrada que desenvolupin estratègies, que siguin capaços de resoldre els problemes extrets de la realitat amb el que aprenem a classe i a la vegada fer-ho de manera que disfrutin. Però a vegades em sento sola en aquesta labor. Hi ha companys que es limiten a fer les feines que tenen al llibre i les corregeixen amb els solucionari que ja et faciliten inclús les editorials. D’exàmens també es limiten a posar els que ja hi ha preparats i que siguin fàcils de corregir i fàcils de resoldre per tots els nens, així la gran majoria aproven i els pares no protesten. I jo encara m’entesto en arreglar això i a enfrontar-me amb ells perquè treballin i facin treballar als seus alumnes. El màxim que aconsegueixo és que alguns em diguin que tinc raó, però amb ella em quedo, perquè ells no modifiquen cap altra cosa.

En aquesta societat que “diu”, però no se si “creu”, que s’ha de potenciar la cultura de l’esforç gairebé tots segueixen funcionant amb la llei del mínim esforç. I és clar, després passa el que passa. Arribem a la societat adulta i trobem els comportaments que fan possible casos com el del meu amic Millet (no m’ho trec del cap) que ha robat un grapat de millons d’euros, que encara que les auditories revelessin algunes coses fosques, ningú durant molts anys ha rascat més a fons, que tothom aprovava els comptes i signava els papers que els posaven davant sense llegir-se’ls i que ara tenen la barra de buscar excuses que fan posar els pels de punta de veure la gran quantitat d’incompetents i poca professionalitat que prima en els despatxos dels dirigents, siguin polítics, siguin industrials, gent de la cultura, dels negocis, dels organismes públics o dels privats... Els llestos roben i enganyen. Els que ho han de controlar i vigilar ni controlen ni vigilen i si ho fan no s’adonen gaire del que hi ha. Els següents en la cadena, encara que els anteriors hagin vist alguna cosa i ho deixin escrit, no ho llegeixen i tampoc ho veuen i vinga fer grossa la pilota, vinga creure’s les mentides i vestir-les de daurat perquè enlluernin al qui les mira... L’únic que li han fet al Millet és retirar-li la creu de Sant Jordi (bé, ell encara disposa de la peça a casa seva, el que passa que ara ja té només el valor d’un tros de metall que ha perdut l’honorabilitat que altre temps duia impregnada). Sembla com si algú hagués llegit el meu blog.

Bé, no vull dispersar-me més. El que m’espera aquest cap de setmana ja em fa desbarrar... però del que no em convencerà ningú és de les poques ganes que hi ha de treballar i de la poca ambició a millorar.

Ningú diu que sigui fàcil, però recordeu allò de que els ideals són com les estrelles, encara que no s’hi pugui arribar han de guiar el nostre camí.

1 comentari:

  1. Hola Teresa: crec que aquest pont ja no és el que era. Jo també tinc guardia demà i la nit de la Puríssima, així que a estar en casa amb el nen, que la meua parella té la guardia avuí. Què podem fer?
    Respecte al tema escola. M'agrada que valores totes les circumstàncies personals dels estudiants.
    L'escola pot fer molt de mal. (Què m'ho diguen a mí)
    Bé, guapa, què ho passes com pugues, i no treballes gaire. Al remat, tot queda en res.

    ResponElimina