Avui hem de fer onejar l'estelada (13 de desembre del 2009)Avui, ja 19 de desembre de 2009:
El passat diumenge es va portar a terme la consulta sobre la independència a 167 municipis catalans. Essent com era aquesta, una consulta no vinculant, dels resultats obtinguts se n’ha fet més que mai, un milió de lectures. Jo no entraré en cap valoració política al respecte perquè a mi la política no m’ha interessat mai i tal com ho fan tots, cada vegada m’interessa menys. Però el que si vull dir és que hi ha comentaris que han sortit aquests dies a la llum, que m’han fet donar-li bastantes voltes al tema.
La primera cosa a destacar i en la que tothom ha estat d’acord és en el comportament cívic, ordenat, coherent, solidari i respectuós, que hem demostrat tenir els catalans, i si m’apures, els independentistes, en tota la posta en escena d’aquest aconteixement, fet del que ens podem sentir força orgullosos i amb el que hem donat una lliçó a molts, encara que no ho vulguin reconèixer.
Una segona cosa és que hi ha tant de ressentiment amb aquest tema que a vegades en encega i ens fa dir barbaritats. Ni tot el que hi ha fora és dolent ni tot el que tenim a casa és una meravella. Som un país, i em refereixo naturalment a Catalunya, que tenim la nostra cultura pròpia, la nostra història i la nostra llengua i recursos suficient per a poder tirar endavant amb el nostre propi govern i els nostres propis medis i per això lluitem per aconseguir aquest dret a l’autodeterminació i això, no entenc per què, cou molt a segons qui i fan mans i mànigues perquè no ho puguem fer. No sé que és el que tenen ells que creuen els atorga el dret d’obligar-nos a pensar com ells pensen i a estar enganxats a un altre territori que no ens interessa, que no volem, i que no sentim com a nostre ni ens hi identifiquem en res.
Es tracta de sentiment. No és fàcil explicar-ho, perquè el qui no ho comparteix és que ni tan sols ho entén. Mireu si és complicat d’explicar que a vegades no ens hi entenem en aquest tema ni amb els de casa. Jo no em sento espanyola. Els meus documents d’identitat ho diuen i jo sembla que m’ho he de creure, però no ho sento. La bandera espanyola no em fa ni fred ni calor, no em fa sentir res. La veig, la conec i la respecto, però no la sento com a res meu. En canvi la senyera si que em fa vibrar, i no em digueu que us expliqui perquè, no ho sabria fer, però és així. I Catalunya és la pàtria del meu cor, com diu la cançó de “L’emigrant” i també ho sento així i m’identifico amb tot i la defensaria a capa i a espasa i m’enorgulleixo de ser-ne tant quan sóc aquí com quan vaig a l’estranger. I quan l’estranger és Espanya em sento agredida en moltes ocasions, sense entendre-ho massa, perquè no els agradem però no ens volen deixar marxar. Com s’entén això? És qüestió de gelosia? És enveja? És ràbia? És ignorància? Què és?
La primera cosa a destacar i en la que tothom ha estat d’acord és en el comportament cívic, ordenat, coherent, solidari i respectuós, que hem demostrat tenir els catalans, i si m’apures, els independentistes, en tota la posta en escena d’aquest aconteixement, fet del que ens podem sentir força orgullosos i amb el que hem donat una lliçó a molts, encara que no ho vulguin reconèixer.
Una segona cosa és que hi ha tant de ressentiment amb aquest tema que a vegades en encega i ens fa dir barbaritats. Ni tot el que hi ha fora és dolent ni tot el que tenim a casa és una meravella. Som un país, i em refereixo naturalment a Catalunya, que tenim la nostra cultura pròpia, la nostra història i la nostra llengua i recursos suficient per a poder tirar endavant amb el nostre propi govern i els nostres propis medis i per això lluitem per aconseguir aquest dret a l’autodeterminació i això, no entenc per què, cou molt a segons qui i fan mans i mànigues perquè no ho puguem fer. No sé que és el que tenen ells que creuen els atorga el dret d’obligar-nos a pensar com ells pensen i a estar enganxats a un altre territori que no ens interessa, que no volem, i que no sentim com a nostre ni ens hi identifiquem en res.
Es tracta de sentiment. No és fàcil explicar-ho, perquè el qui no ho comparteix és que ni tan sols ho entén. Mireu si és complicat d’explicar que a vegades no ens hi entenem en aquest tema ni amb els de casa. Jo no em sento espanyola. Els meus documents d’identitat ho diuen i jo sembla que m’ho he de creure, però no ho sento. La bandera espanyola no em fa ni fred ni calor, no em fa sentir res. La veig, la conec i la respecto, però no la sento com a res meu. En canvi la senyera si que em fa vibrar, i no em digueu que us expliqui perquè, no ho sabria fer, però és així. I Catalunya és la pàtria del meu cor, com diu la cançó de “L’emigrant” i també ho sento així i m’identifico amb tot i la defensaria a capa i a espasa i m’enorgulleixo de ser-ne tant quan sóc aquí com quan vaig a l’estranger. I quan l’estranger és Espanya em sento agredida en moltes ocasions, sense entendre-ho massa, perquè no els agradem però no ens volen deixar marxar. Com s’entén això? És qüestió de gelosia? És enveja? És ràbia? És ignorància? Què és?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada