Gemma's theory

En el darrer llibre que m'he hagut de llegir pel meu curs d'anglès hi he trobat un fragment que m'ha fet reflexionar i venir aquí. Diu així:

“Gemma has a theory about smell. She thinks it's the basis of what makes you fall in love with somebody. That if someone doesn't smell right for you, then you'll never fall in love with them.“ (Murder maker)

Per una persona amb l'olfacte tan sensible com jo, aquesta Gemma's theory és una sentència lapidària. 

Hi ha persones que t'entren per l'ull però per sort i per desgràcia també n'hi ha que t'entren pel nas. 

Les que per sort, són persones amb un aroma especial, agradable, no sempre a colònia però si a net. 

Les que per desgràcia són les que malauradament jo em veig obligada a posar-les-hi creu i ratlla. No aguanto les olors a ranci, a suor, a recuit o a perfums massa forts, que algunes persones desprenen. Em fan venir basques o em maregen. Ho sento, cadascú té el seu llindar i el meu en això de les olors és molt selectiu.

Sense parlar de què les males i bones olors evoquen molts moments i situacions. I les males olors potser em porten a moments que no vull  recordar...

El sentit de l'olfacte és força més important del que a priori sembla. No el menyspreeu.

(http://plomablava.blogspot.com/2009/09/que-huelen-las-nubes.html. Ja n'havia parlat jo d'aquest tema)

Icebar

Divendres passat vaig anar a l'Icebar de Barcelona.

Realment la gent ja no sap que inventar, i mira, aquests han fet un bar dins una nevera. Sí, sí, el icebar no és gaire més que això.

S'havia de fer reserva i em van dir que l'estada durava aproximadament 45min. Jo vaig pensar que hi havia alguna mena de show o visita guiada. Inocent!

El tema és que hi ha una sala, a -16ºC, a la que per entrar-hi t'habituallen amb un anorak amb caputxa i uns guants per poder resistir. Al principi notes el frescor, però entre la novetat i el pendent que estàs pel que has de fer, no te n'adones de la temperatura i quan fa una mica que estàs allà el fred comença a calar fins als ossos i es va notant.

No negaré que és curiós de veure, com a mínim un cop. Però també us dic que un cop i cap altre. A dins hi ha una figura de gel de la Sagrada Família, el drac del Parc Güell i algun altre detall gaudinià. 

Amb l'entrada a la nevera hi va una consumició, a base de vodka (no podria ser d'una altra cosa, a l'estil siberià) i ve servit en got de gel, sense glaçons, of course. El noi de la barra ha d'anar a buscar la beguda en una altra sala que tenen, a temperatura ambient suposo, per que no se'ls congeli la beguda.

En fí, que n'hi ha per tots els gustos, ja ho veieu.

Bosquet de Tona

De sempre m’ha agradat la fotografia. Suposo que alguna cosa del que diuen “ull fotogràfic” dec tenir. Quan anem de viatge sempre capto imatges que, sense semblar a priori res de l’altre món, acaben sent força atractives. Sovint no són captures estàndard del lloc, aquestes a vegades també les faig (em refereixo a la foto típica del turista davant el monument de rigor)però a mi m’interessen més els racons autèntics “fora pista”, o la gent autòctona amb el seu tarannà diari, o els moments que, sigui pel motiu que sigui, guarden aquella exclusivitat del qui els mira.

Fa uns dies vaig anar a Tona amb un grup de gent i vam pujar al castell. Quan vam ser dalt del turó tothom va fer la foto de la vista i la foto de l’església. Jo també, of course, però em vaig allunyar i vaig trobar un arbust fantàstic que em reclamava instantània, unes pedres d’una paret que em van semblar fantàstiques, una estelada que no onejava com i quan jo volia però quedava estupenda amb el cel ennuvolat al fons... i tot baixant vaig preparar la càmera per a fer una foto a un bosquet que ja m’havia cridat l’atenció pujant, petit, espès, amb pins de soca molt curta i fosc, que deixava veure a contrallum el cel i el massís del Montseny. Al girar-me després de captar el moment, vaig topar amb una noia que era al darrere meu i em va dir, com disculpant-se: “T’he volgut imitar però em sembla que no m’ha sortit bé”. Jo li vaig respondre: “Potser a mi tampoc em sortirà el que jo volia”.

Vaig recordar les vegades que algú m’havia volgut “imitar” capturant aquella imatge que era meva. Ahir, no em va fer ràbia perquè m’ho va dir molt humilment, però altres vegades sí que me n’ha fet quan he vist que d’alguna manera em volien prendre el moment. Perquè aquell moment, aquella imatge i tot el que allò et transmet és teu i només teu i et sents recelós de la còpia.

A més, aquella plenitud que els teus ulls capten sovint no queda tota reflectida en el que guarda la càmera i es necessari el que s’ha quedat a la teva ment per a reconstruir el moment.

Què en som de nostres!

P.D.:Aprofito per a fer-me una mica de publicitat i convidar-vos a passeig pel meu bloc de fotos només meves, amb tot la qualitat que la meva humil camereta digital de butxaca em permet.

http://kkuriskamaku.blogspot.com/

11.11.11

Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así.

Aprovecharlo o que pase de largo depende en pate de ti…

Això diu la cançó que canta el Serrat i que tanta raó té.

Avui, donada la casuística dels números que formen la data, diuen que alguna cosa màgica tindrà. Jo, per arrissar el rinxol, he programat aquesta entrada per les 11h 11m. 11s. Per si de cas! Encara que estic segura que la màgia l’haurem de posar nosaltres, però amb bones intencions alguna cosa aconseguirem. Per mi no quedarà. De fet, cada dia intento posar-li el màxim de màgia que puc. Unes vegades costa més i unes altres no tant, però no és fàcil. El que està clar és que mal que mal, tot costa menys de passar si hi posem una miqueta de la nostra part.

La ONCE avui fa un sorteig extraordinari per celebrar el dia (qualsevol motiu es bo de celebrar) i de moment i amb aquella esperança de que potser algun dia toca, he destinat uns calerons, que encara que no toquin estaran més o menys invertits. Loteria Nacional també fa un sorteig extraordinari pel qual a Barcelona es veu que fa dies costa molt de trobar números. Al col•legi he sentit que els nens parlaven d’aquesta data com el dia de la loteria. Ja és trist que s’hagi de batejar un dia amb aquest nom, però bé, en definitiva, a veure si ens en toca alguna de loteria!

Bon 11 per a tothom.

Fa 20 anys que continuem amb tú.

Avui és l’aniversari de la mort de la Montserrat Roig.

La Carme de Col•lecció de moments va demanar a qui volgués participar de fer-li un petit homenatge. Aquí va el meu en forma de poema:

El temps de les cireres em sembla que ja ens ha passat

I ara estem ben endinsats en la nostra hora violeta,

Ai, Montserrat, qui et tingués al costat

Per encoratjar-nos i riure una miqueta!

Restes amb nosaltres.

L'espectacle és a dalt!

Li'n diuen cabretes d'aquests cotonets!

Dirigir la vista cap al cel és sempre garantia d’algun espectacle per a recrear la vista i deixar córrer la imaginació. Sovint hi dansen els núvols oferint alguna sorpresa agradable.

A vegades el blau del cel, clar i pur, net i llis, també t’atrapa transmetent una immensa pau.

Avui era un cel molt particular, els núvols disseminats dibuixaven un tapís impressionant que m’ha deixat ben bocabadada. A vegades voldria ser núvol jo també i volar, i volar, i volar...

Ja comença a matinar la boira

Teixit sense fil

La rosada sobre les plantes quan ja hi comença també a apuntar la llum del sol avui oferien aquestes imatges espectaculars del treball altament tècnic de petites aranyes que viuen en la tanca del voltant de l’escola. Sembla mentida que puguin fer un treball tant perfecte.

Costa d’entendre, però és així i com podeu veure són incansables. Si cliqueu la foto, espero pugueu apreciar el detall i la perfecció del teixit, és brutal!

M’emociona poder captar aquests moments gràcies a que sóc una dona a una càmera enganxada...