En el darrer llibre que m'he hagut de llegir pel meu curs d'anglès hi
he trobat un fragment que m'ha fet reflexionar i venir aquí. Diu així:
“Gemma has a theory about smell. She thinks it's the basis of what
makes you fall in love with somebody. That if someone doesn't smell right for
you, then you'll never fall in love with them.“ (Murder maker)
Per una persona amb l'olfacte tan sensible com jo, aquesta Gemma's
theory és una sentència lapidària.
Hi ha persones que t'entren per l'ull però per sort i per desgràcia
també n'hi ha que t'entren pel nas.
Les que per sort, són persones amb un aroma especial, agradable, no
sempre a colònia però si a net.
Les que per desgràcia són les que malauradament jo em veig obligada a
posar-les-hi creu i ratlla. No aguanto les olors a ranci, a suor, a recuit o a
perfums massa forts, que algunes persones desprenen. Em fan venir basques o em
maregen. Ho sento, cadascú té el seu llindar i el meu en això de les olors és
molt selectiu.
Sense parlar de què les males i bones olors evoquen molts moments i
situacions. I les males olors potser em porten a moments que no vull recordar...
El sentit de l'olfacte és força més important del que a priori sembla.
No el menyspreeu.
(http://plomablava.blogspot.com/2009/09/que-huelen-las-nubes.html. Ja n'havia parlat jo d'aquest tema)
El meu sentit de l'olfacte és molt limitat, així que no tinc tantes restriccions com tu, encara que no sigui una olor del tot agradable, la tolero millor. Però no sé si les olors de les que parlen tenen a veure amb la frase del llibre, que m'ha semblat interessantíssima. És clar que no ens agrada algú que fa pudor, però ens sol agradar i reconeixem l'olor de les persones amb qui estem. Deu ser una barreja d'olor personal i productes d'higiene que fa servir, però la reconeixem, i de vegades ens ve al nas i de seguida pensem en aquesta persona. Si fem un salt als nostres avantpassats, l'olfacte era un sentit molt més important, i en els animals es pot comprovar. No serà que es manté una mica aquest vestigi i encara seleccionem les persones que ens agraden una mica per l'olfacte? Qui no ha trobat algú que li agrada força, que fins i tot l'atreu, però que no acaba de reunir les característiques perquè ens n'enamorem? Potser és que la seva olor no ens arriba prou, no ens és plaent. No ho sé, només especulo, però en l'enamorament, que és molt bioquímic, tot hi juga, així que és molt probable que l'olfacte hi jugui un paper que menystenim tot sovint. Ho trobo molt interessant, de veritat. No s'ha demostrat que els humans fem servir feromones, però jo sempre hi he cregut. Això implicaria que ens acostem més a les persones per les quals tenim receptors més afins per les seves feromones. Seria genial, canviaria radicalment això dels tests de compatibilitat, hehehe!
ResponEliminaDoncs jo no estic tant segura que no funcionem per feronomes. Alguna cosa hi ha d'haver, o com a mínim alguns més que altres.
ResponEliminaAh, i també hi ha que fa molt bona olor, però de qui per molt bona olor que faci mai m'enamoraria.
No s'ha demostrat ni que funcionem per ferormones ni tampoc que no hi funcionem. Jo també crec que sí, al menys ben sovint. Però amb les persones, tot té excepcions...
ResponEliminaPerò, en qualsevol cas, les ferormones van molt més enllà de l'olor de net i de la bona olor... crec que no en som ni conscients de quina olor és la que ens atreu.