 |
| Envellit però amb el seu millor somriure |
El mes
passat va morir en Carlos Gallego. Va ser el meu tutor quan cursava
8è d’EGB, el millor professor que he tingut mai. Un gran mestre i
una gran persona. Sempre l’he tingut com a referent. N’encanten
les matemàtiques i mai no sabré si és perquè ell me les va fer
estimar o per si a mi ja em tirava aquesta disciplina. Tant que fins
i tot vaig estar a punt d’estudiar Ciències Exactes. El que si que
sé és que el seu record és inesborrable i no només en com ens
ensenyava les funcions matemàtiques sinó també en les hores de
tutoria.
Recordo com si fos avui l’entusiasme amb que explicava la màgia dels números, amb unes màquines que ens dibuixava a la pissarra i que ens deia transformaven uns números en uns altres.
Recordo també els seus consells, la seva franquesa, la seva paciència i bon humor, la seva mà amiga.
Recordo com si fos avui l’entusiasme amb que explicava la màgia dels números, amb unes màquines que ens dibuixava a la pissarra i que ens deia transformaven uns números en uns altres.
Recordo també els seus consells, la seva franquesa, la seva paciència i bon humor, la seva mà amiga.
Mai
l’oblidaré, ni jo ni les meves companyes, perquè n’hem parlat
moltes vegades. Li havíem anat seguint la pista i sabíem que
després d’haver deixat l’escola de primària s’havia dedicat a
la psicologia i sempre aprofundint en el treball amb les
matemàtiques, en la seva pedagogia i la seva didàctica.
Ens ha
deixat un llegat important en aquest camp en forma de llibres, plens
de consells i bon saber fer.
Ara
que he buscat per Internet coses sobre ell, les seves últimes
xerrades i alguns cursos magistrals, m’he adonat de l’autèntica
llavor que ha sembrat per on ha passat.
El meu
homenatge des d’aquí Carlos. Cada vegada que porti als nens a
“cazar leones”, tu vindràs amb nosaltres.
És d'aquelles pèrdues que gairebé t'estranya sentir tant, perquè no és d'una persona tan propera, però la importància que prenen algunes persones a la nostra vida va més enllà dels vincles habituals. Recordo quan va morir una professora meva de primer de BUP, només la vaig tenir aquell any, em feia anglès i en recordo perfectament el nom. Crec que després va marxar a un altre institut. Li vaig perdre la pista fins que ens vam assabentar que havia mort. Em va saber molt greu, tot i no tenir una relació com la que tenies tu amb aquest home, algunes persones ens marquen molt encara que compartim poc temps amb elles, i el record perdura, molts i molts anys després. Curiosament, només tinc flaixos de la seva aparença, era jove, molt prima i amb els cabells curts. Però no oblido el seu nom, ni la seva tendresa.
ResponEliminaUn homenatge molt bonic, Laura, és bonic fer-ho quan realment ho sents i recordar les persones que han estat importants.
ResponEliminaA vegades aquestes pèrdues costen de gestionar, ja que no són tan properes com per fer-ne un dol o fer-se un tip de plorar, però saben molt de greu, ben endins.
R.I.P.
ResponEliminaHo sento molt maca.
ResponEliminaSempre és dolorós perdre a algú proper, i més si ha estat un bon referent per a la nostra vida. Descansi en pau.
ResponEliminaAprofito per desitjar-te un bon any 2012! ;)