divendres, 18 de novembre de 2011

Bosquet de Tona

De sempre m’ha agradat la fotografia. Suposo que alguna cosa del que diuen “ull fotogràfic” dec tenir. Quan anem de viatge sempre capto imatges que, sense semblar a priori res de l’altre món, acaben sent força atractives. Sovint no són captures estàndard del lloc, aquestes a vegades també les faig (em refereixo a la foto típica del turista davant el monument de rigor)però a mi m’interessen més els racons autèntics “fora pista”, o la gent autòctona amb el seu tarannà diari, o els moments que, sigui pel motiu que sigui, guarden aquella exclusivitat del qui els mira.

Fa uns dies vaig anar a Tona amb un grup de gent i vam pujar al castell. Quan vam ser dalt del turó tothom va fer la foto de la vista i la foto de l’església. Jo també, of course, però em vaig allunyar i vaig trobar un arbust fantàstic que em reclamava instantània, unes pedres d’una paret que em van semblar fantàstiques, una estelada que no onejava com i quan jo volia però quedava estupenda amb el cel ennuvolat al fons... i tot baixant vaig preparar la càmera per a fer una foto a un bosquet que ja m’havia cridat l’atenció pujant, petit, espès, amb pins de soca molt curta i fosc, que deixava veure a contrallum el cel i el massís del Montseny. Al girar-me després de captar el moment, vaig topar amb una noia que era al darrere meu i em va dir, com disculpant-se: “T’he volgut imitar però em sembla que no m’ha sortit bé”. Jo li vaig respondre: “Potser a mi tampoc em sortirà el que jo volia”.

Vaig recordar les vegades que algú m’havia volgut “imitar” capturant aquella imatge que era meva. Ahir, no em va fer ràbia perquè m’ho va dir molt humilment, però altres vegades sí que me n’ha fet quan he vist que d’alguna manera em volien prendre el moment. Perquè aquell moment, aquella imatge i tot el que allò et transmet és teu i només teu i et sents recelós de la còpia.

A més, aquella plenitud que els teus ulls capten sovint no queda tota reflectida en el que guarda la càmera i es necessari el que s’ha quedat a la teva ment per a reconstruir el moment.

Què en som de nostres!

P.D.:Aprofito per a fer-me una mica de publicitat i convidar-vos a passeig pel meu bloc de fotos només meves, amb tot la qualitat que la meva humil camereta digital de butxaca em permet.

http://kkuriskamaku.blogspot.com/









2 comentaris:

  1. Aquest raconet és un goig i el teu ull si que té molt de fotogràfic i la càmera humil, doncs... ;) fa bones fotos que jo ho sé.

    No et preocupes per eixos moments que penses que et furten. L'instant que es reflexa en la teua negra nineta de l'ull no te'l pot furtar ningú, és exclusivament teu.

    Besets

    ResponElimina
  2. Capturar l'instant... hi ha quelcom màgic, oi?

    ResponElimina