dimecres, 31 de juliol de 2013

Vides paral·leles, vies de tren...

No s'havia atrevit en  cap de les ocasions en que s'havien vist de preguntar-li si estava amb alguna dona, cosa que ell si havia fet. I en realitat no sabia si inconcientment preferia imaginar en lloc de saber. No l'havia deixat d'estimar i malgrat tot, així, en la ignorància, sempre hi ha havia un petit espai per l'esperança.
Havia intentat aprendre a no estimar-lo, a acceptar la realitat que ella havia triat. Quan es trobaven ja el sentia lluny, cada vegada més, tot i que en un moment el foc s'avivava i li tremolaven les cames i li bategava el cor com en altres temps. El temps... el temps. Ella havia canviat. I ell també. Inclús tractava de remarcar després de cada cita les coses que no li agradaven d'ell però, les que li agradaven eren encara tantes! Era concient des de feina molt temps que estava perdent oportunitats o en el pitjor dels casos estava malvivint amb incerteses però no tenia les forces necessàries per arriscar res i sobrevisquia en aquella doble vida feta a mida i sense ferir a ningú, només sagnant ella sola. I anava passat el temps que diuen que tot ho cura. Diuen...
De pessic o de pelada el Jan sortia a col·lació en força ocasions. El seu pas no havia deixat indiferent a ningú. I a ella, tot i que tractava de dissimular, se li eriçava la pell només sentir el seu nom. Encara no entenia com s'havia pogut enamorar d'ell d'aquella manera, com una adolescent, amb un desig sense límit i amb la por de la inexperiència. Però aquestes coses passen així, no hi ha raciocini que les expliqui. El raciocini només les complica. Encara pensava en bogeries que li donessis un motiu de prou pes per confersar-se-li. Però després, res. Si la bogeria no l'havia fet quan tocava, ara... També diuen que mai no és tard...Si clar, diuen...
I ell? Què en pensava ell? I si li passava el mateix que a ella? I si tenia por de forçar la situació? Li havia demostrat molt afecte. Hi havia moments d'una intensitat que no podia oblidar. Havien sigut potser fugaços però havien tirat a donar al centre de la diana i estaven allà clavats per sempre. Quan el records li feien mal, la Tània sempre recorria a pensar que el què havia de ser, seria. I així les seves vides continuaven paral·leles, sense trobar-se, com les vies del tren, que de tant en tant però, en algun creuament, es troben per un moment, i després a continuar el camí.

7 comentaris:

  1. hi ha amors així ....com les vies dels trens sense cruïlla on trobar-se , magnific escrit!

    ResponElimina
  2. El que has escrit avui fa mal. Qui no té una història així a l'historial...

    ResponElimina
  3. Totalment d'acor amb el Xexu, i a més a més en alguns casos, el tren descarrila i el paral·lelisme desapareix del tot.

    Quant de sentiment en aquestes paraules teues...

    El temps... sempre el temps.

    ResponElimina
  4. No és veritat que el temps ho cura tot, jo diria que ho suavitza...
    És curiós com de vegades es poden viure vides paral·leles, i malgrat trobar-se en algun encreuament de la vida, cadascú segueixi el seu camí...
    Bona nit.

    ResponElimina
  5. en aquest cas s'han de comptar sempre els creuaments, si són poc abundants cal tallar-ho tot, doncs serà una vida de patiments molt poc recompensats.

    ResponElimina
  6. Vaja, jo que em pensava que veient les fotos de vies la cosa aniria de descarrilaments de trens i explosions i sang i fetge i... bah es només amor...

    ResponElimina