dimarts, 30 de juliol de 2013

L'habitació verda


M'agradava anar a casa de la tieta. Era una senyora amb majúscules. Jo de gran volia ser com ella.
Quan hi anava sempre dormia a l'habitació verda. Era la meva preferida. Era la "meva" habitació. Feia olor a naftalina. Tot estava decorat i cuidat amb el toc elegant de la tieta. El llit tenia un matalàs de llana que havia heretat de la seva mare, coses d'aquella època. Cada dia s'havia de picar amb una pala perquè no hi quedès el clot al mig, però a part d'això, a mi m'hi agradava dormir.I ben tapada fins el coll,  em deixava anar en aquell llit tou i agradable i la meva imaginació m'acostava als meus desitjos de grandesa: un monyo alt ben pentinat, vestits de teixits naturals i vaporosos, collerets de perles... i festes al jardí, amb un munt de gent que tenia molts diners i que parlaven idiomes. M'agradava tant aquell món refinat. Somiava que algún dia en pogués formar part, no ser-hi només com a convidada.
Quan vaig fer 18 anys la tieta em va organitzar una festa amb ball a casa seva. Els meus pares i germans participaven en totes aquestes coses molt en la distància. Clar que ells tenien altra feina i a mi ja m'estava bé.
Aquell 27 de juliol vaig tastar el cel. Va ser tot tant maco! Van venir al ball els fills dels amics de la tieta i me'n van presentar un amb qui tot va semblar encaixar des del primer moment. Era real tot el que m'estava passant?
Poc a poc vaig anar passant cada vegada més temps fora de casa, llumy de la meva família, per estar amb la tieta. Alla em trobava amb el Bernat amb qui s'anava teixint una estreta relació. L'amor ens havia atrapat. O això pensava jo. Santa innocència! A la meva esquena s'havien ordit uns quans plans i jo en la inòpia: la tieta havia pactat amb els meus pares una mena d'afillament, ja que no tenia descendència directa  i a algú li havia de deixar la seva herència. A conseqüència d'això m'havien buscat un bon pretendent, el Bernat, per anar filant el que havia de ser una llar feliç. 
Total que quan me'n vaig enterar em vaig enrabiar molt i vaig estar tres dies tancada en l'habitació verda donant-li voltes al què havia de fer i al què no.  Sort del meu dolç refugi. Allà entre cotons ho vaig veure clar. Realment m'ho posaven fàcil malgrat la sorpresa del moment en què em vaig assabentar del pla. La tieta com a mare, no estava malament. Ser l'hereva de tot allò era pràcticamet el que sempre hauria somiat. I el Bernat era un bon partit i ens aveniem tant bé.
Al cap d'un any i mig vam fer plans de boda. Una festa sense escatimar res. Em sentia com una princesa. M'estava convertint en la senyora que sempre havia desitjat. Ens vam quedar a viure a casa la tieta, ella tenia espai de sobres i tots hi estàvem molt a gust.
Al cap de poc temps ella va contraure una estranya enfermetat que la va portar de forma molt accelerada a un estat de salut molt crític i després d'uns mesos de dura lluita va morir. El disgust i la pena continuada em van treure de circulació. La meva inexperiència hi va ajudar. I tot plegat també va ajudar al Bernat, qui fins llavors havia estat una merla blanca, a fer surar les seves veritables intencions: fer-se amb la fortuna de la tieta.
Em va començar a maltractar psicològicament i jo cada vegada m'enfonsava més. No era bona per a res. La veritat és que mai havia hagut de fer res tampoc i no sabia com fer bellugar els fils de tot el que tenia entre mans. I d'ànims no en tenia ni per a fer un suspir. Em vaig traslladar un altre cop a la meva habitació on m'anava enfonsant, sola, cada vegada més, entre cotons. Però decop, allà també va ser on vaig trobar la força, on el verd em va transmetre esperança i on després de retrobar-me a mi mateixa, vaig lograr vèncer l'ensopiment i resorgir amb coratge per defensar que el meu somni pugués ser real, amb la lluita que calgués per aconseguir-ho.
I si senyor, ho vaig aconseguir. Vaig fer fora al Bernat de la meva vida i allà sola en mig del Palau, m'havia convertit en la veritable substituta de la tieta.

Per la proposta de la Carme en els Relats Conjunt de vacances.

7 comentaris:

  1. Un relat fluctuant, amb alts i baixos. Pintava massa bonic com per acabar-se tan feliçment, però igualment al final la protagonista mostra una gran força per sobreposar-se a les dificultats, així que, malgrat tot, sembla que sí que hi ha un final feliç. I el malparit d'en Bernat, a pastar fang!

    ResponElimina
  2. Gràcies per participar, Laura. M'ha agradat el teu relat... que et va estirant mentre llegeixes precisament per aquests alts i baixos que diu en XeXu.

    I m'ha agradat el final, no un final feliç, sinó de realment haver vençut totes les adversitat... amb força.

    He llegit el teu post on parles del setembre, que no sé perquè m'havia passat per alt i et desitjo que passis un bon agost sense donar-hi massa voltes i que el setembre t'ompli de sorpreses positives...

    Una abraçada, Laura.


    Ah! m'enduc l'enllaç!!!

    ResponElimina
  3. M'agradat molt l'ambient que has sabut crear... I de malparits, el planeta està ple.

    ResponElimina
  4. "Tornarem a lluitar i tornarem a ser lliures!"
    Li va com anell al dit!
    ja ja ja!
    molt bo! m'agrada molt, com va veient les coses al trobar-se-les, sense veure-les venir però les sap encaixar i resoldre amb dignitat.
    Felicitats i abraçadeta!

    ResponElimina
  5. mai s'han de perdre les forces i sempre hem de tirar endavant.

    ResponElimina
  6. Tots hauríem de tenir una habitació verda!! :)
    Bon relat, nina!

    Aferradetes!

    ResponElimina
  7. Caram, aquesta habitació t'ha inspirat un relat ben rocambolesc, sembla que la noia s'enamora del noi que li volen encolomar i que finalment , quan tot són flors i violes, tot se'n va en orris...Sort de l'habitació, que l'ajuda a sortir del pou...
    Bon capvespre.

    ResponElimina