Omplo el teu escenari

La meva participació en la proposta del Ricderiure de regalar un escenari es va materialitzar amb "Creuar el riu" que va agafar la Carme i va recomposar en la seva "Col.lecció de moments"

Jo vaig acollir "La paret" del cavaller de "El bosque de la larga espera" i l'he amoblat amb el que teniu a continuació:

La paret

Al capvespre li agradava sortir a caminar una mica. Això l’ajudava a allunyar les boires que corrien pel seu cap. Sovint arribava a la sortida del poble que passava pel darrere del cementiri. Quan arribava allà veia aquella paret blanca, obrada amb pedres, rajols massissos de fang i morter de calç i arena blanca. El llenç del mur, de no més de 20 passes i una alçada de dos homes, cremat pel sol i el vent de ponent de més d’un centenar d’estius custodiava unes quantes creus de ferro rovellat sota la terra roja de les quals i descansaven els morts. Presidia com a guardià un sol xiprer alt i gruixut, amb la seva forma ben apuntada i tan verd que quan començava a enfosquir semblava anar vestit de dol.
Al passar per allà davant, encara que fos un dia si i l’altre també, sempre el feia recordar les absències de la seva vida. I això que sortia a allunyar boires... Pensava en aquelles vides que d’una manera o una altra li havien deixat petjada i ara que no eren vides sinó morts encara li feien mal.
Alguns dies, molts dies, encara massa dies, una d’aquestes morts li venia molt especialment al cap i el tornava a fer plorar. Plorava de ràbia i d’impotència. Plorava perquè havia desaparegut i no se n’havia pogut acomiadar, plorava perquè ningú més li havia sabut transmetre l’alegria innocent que ell li havia transmès sempre, plorava perquè amb la seva mort havien desaparegut els somnis dels dos i tot sol no tenia ganes per a reprendre’ls.
Quan se li passava una mica, tornava a casa, amb les mans a les butxaques i el cap cot, intentant agafar aire i respirar profundament per tal de carregar les piles per recomençar.
I en això estava dia rere dia, recomençant des de l’altre costat de la paret. Necessitava entendre que en aquest costat de la paret també hi tenia coses que l’esperaven i persones que el necessitaven. Havia d’adonar-se del que feia decantar el pes de la balança.
Aquell dijous, tot just entrar a casa, va sentir que el nen que ja era al llit, plorava. De la porta estant va anar-hi directament. Un malson l’havia despertat.
- Què passa xiquet? – va preguntar-li.
- Els gormitis em volien fer mal i corria però no em podia escapar... – va somiquejar el nen.
- Ja he vençut jo als gormitis. Ja no et tornaran a molestar. Demà ja fareu les paus. Ara dorm. – Li va fer pujar el llençol per a tapar-lo bé i li va besar el front dolçament.
- Gràcies, pare. – El menut li va dedicar un somriure relaxat i es va quedar adormit novament.
Potser aquest havia de ser el pes que faria decantar la balança. Aquell somriure li havia recordat l’enyorada alegria innocent.