diumenge, 17 d’octubre de 2010

Objectiu: Ser feliç.

L’altre dia parlàvem a la classe del que volien ser els nens quan fossin grans. No ens cansem d’utilitzar aquests topismes, una vegada i una altra, per a diverses coses, quan en realitat aquesta pregunta és cada vegada més absurda.
Abans un nen naixia en una família d’advocats i gairebé podia dir que de gran en seria i si un nen deia que es volia guanyar la vida com a fuster, se li buscava un lloc per anar-hi a fer d’aprenent i ja tenia ofici de per vida. Però ara ni sabem el que volem, ni podem triar res, ni hi ha oportunitats, ni res és fàcil. Sabem que si volem ser alguna cosa el camí serà llarg i dur i la cosa concreta podrà ser o en podrà ser qualsevol altra relacionada o inclús no.
Molts nens volen ser veterinaris, altres famosos (actors, cantants o personatges televisius), altres de professions liberals. I, evidentment, sempre n’hi ha que et deixen sense paraules.
L’any passat el Joan em va dir: Jo vull ser quiosquer o lladre.
Evidentment vaig riure i vaig preguntar-li per què aquestes dues coses. “Quiosquer per tenir tots els cromos del món. Y sinó lladre perquè així tindria molts diners sense haver de fer res.”
A cap nen de la meva època se li hauria acudit una cosa com aquesta.
Però l’altre dia el Guillem encara em va sorprendre més quan em va dir: “Jo el que vull és ser feliç”.
Això tampoc se li hauria acudit a cap nen de la meva època, potser perquè en general amb molt poca cosa n’érem i ara que ho tenen tot no ho són gens.
Doncs mirem de col·laborar-hi tots en aquest objectiu tan ambiciós i tan important de fer feliços als nostres nens.

4 comentaris:

  1. Els nens sempre sorprenen... per+o també sovint l'encerten. "Ser feliç" crec que és un bon objectiu, i també crec que tens raó. Ala meva època, tampoc se'ns hauria acudit mai. :)

    Vaig conèixer un nen fa anys que volia ser "caixera de Caprabo" perquè tota l'estona guanyaven molts diners. :)

    ResponElimina
  2. Hui per hui, ser feliç em sembla una treball ben dificil per a mi. Però quan mire el meu nen pense que tal volta no sigui tant i que es tasca del pares començar per fer-los feliços en la seua infantessa. El seu somriure em diu que si que es feliç, i espere que sempre siga així.

    Petons

    ResponElimina
  3. No sé jo això de la felicitat... El meu nen em va deixar sense saber que contestar-li quan una vesprada al tornar de l'escola, com que no tenia deures li dic:

    -Avui si que estàs content.

    -Siiiiiiiii

    -I eres feliç? li dic al veure-li la careta de goig, i ell em contesta:

    -No.

    -No, fill? Per què?

    -Ningú és feliç, pare.

    Només té 6 anys. Té raó, i no sé com ho sap.

    ResponElimina
  4. La sinceritat dels nens de vegades fa por.És un goig aprendre d'ells cada dia^-^.Aprofita-ho!

    ResponElimina