Amb il·lusió el motor no grinyola...tant

A vegades sembla que hi hagi un sisè sentit o una força sobrenatural que manegui les coses. A vegades, quan menys t'ho esperes t'arriba una alenada d'aire fresc, just en el moment que més ho necessites.

Aquest matí m'ha vingut a mi jugant amb El oráculo de las Hadas. L'he fet girar 9 vegades i m'ha regalat això:

"El hada de la Ilusión que a menudo vive escondida en el fondo del corazón, te viene a decir hoy que no pierdas nunca la esperanza de conseguir la meta más alta y elevada; que tengas siempre fe en ti como en la suerte; y que confies que al final del camino, donde acaba el Arco Iris, siempre encontrarás la más bella recompensa.

Vivir sin ilusiones es peor que vivir sin amor porque las ilusiones son la fuente y el manantial de la creación. Si no se tiene ilusión, nada puede salir adelante." 

No perdre l'esperança d'aconseguir la meta més alta....
Tenir sempre fe en tu com en la sort....
Viure amb il·liusió....
Les fades són molt llestes! I tot i que per elles pugui ser fàcil de dir-ho, tenen raó.
Amb tres respiracions profundes he encarat el dia d'una altra manera i quan he sortit al carrer, fins i tot havia sortit el sol.

Olives amb gust a anxova

Haviem anat a donar un passeig per uns camins de muntanya de vora casa.  Aquells divertits matolls s'havien convertit en gairebé arbres. Però........
......................oh, sorpresa!!!!

Què si amagava al darrere?
Eren les restes d'un naufragi?
Què hi feia allà a dalt l'esquelet d'un vaixell?
Quin capità havia dut el seu vaixell a un port de muntanya?
El capità Pescanova? O era el secret de la recepta de les olives amb gust a anxova?
Si, era això. Doncs aquell secret tant ben guardat acabava de sortir a la llum.
Ara ja només ens queda descobrir la fòrmula secreta de la Coca-cola.
A veure sorta quin matoll apareix.

Els nens generosos

 

Als nens els agraden els regals. Quan vas a una festa d'aniversari veus que el de l'homenatge vigila a veure què porta el qui entra per la porta. Suposo que avui en dia el que més busquen és l'efecte sorpresa perquè com que la majoria ja tenen de tot poques coses del que els regales els apassionen massa i després de desembolicar el paquet allò ja va perdent importància.

Quina diferència amb altres temps!

La meva mare quan veu això només fa que dir: i abans que érem feliços, en els millors dels casos amb una nina de cartró que ens durava tota la infància si no es malmetia per accident!

Però sí, les coses han canviat molt, i algunes no per a bé. El valor que se li dona ara a les coses és tant eteri que fa pena i tot. Jo tinc serioses contradiccions internes amb aquest tema. No vull caure en el materialisme, però és l'únic que els agrada.

Però avui volia parlar de que als nens també els agrada molt regalar. En aquest sentit són generosos. Hi ha alumnes que els agrada fer-te content (no confondre amb fer la pilota). Si hi ha bon rotllo, el mestre forma part important de la seva vida i te'n volen fer partícip. Aquest any tinc un grup força maco i quan els dius que t'agrada una cosa s'il·lusionen i s'esmercen intentant satisfer-te. Si un dia a casa fan galetes amb els pares, al dia següent te'n porten 3 ó 4 perquè les tastis; si saben que t'agrada la xocolata, et porten de tant en tant un Ferrero i ara que comencen a sortir les flors et cullen floretes mentre venen a l'escola o et porten alguna rosa del jardí.

A principis d'abril vam començar el tema de les plantes i un dia va venir una nena i em va dir: tinc unes flors a casa meva que es veuen molt bé totes aquestes parts que em estudiat, en puc portar una?

I jo li vaig dir que i tant, que la mirariem tots i ho entendriem molt bé.

Al dia següent venia que no hi cabia i em va guarnir la taula amb una meravellosa peònia. No se qui va quedar més cofoia si la peònia amb la seva espectacularitat, la nena amb els ulls brillants de joia del seu present o jo amb aquella preciosa joia sobre la taula.

Trencar amb la parella 2.0

Demà és Sant Jordi i ha de ser més un dia de fer parelles que no de trencar-les i potser aquesta entrada no és prou dolça per l'ocasió però l'època dels dracs i els prínceps i les princeses està mooooolt superada.

El tema és que fa uns dies sentia per la ràdio una nova paraula, de fet un nou verb, que per cert no recordo quin era. Es tractava de l'acció per la qual quan tu trenques amb una parella vols fer desaparèixer el rastre de tot el que et lligava amb ella.

Abans quan tallaves amb una parella de la qual no en volies saber res més ni en pintura només havies de fer desaparèixer les fotografies d'aquella persona o les que hi sortíeu els dos. Aquest gest jo no l'he entès mai massa, perquè penso que encara que decideixis en un moment donat que amb aquella persona no hi vols tenir res més, el que hi ha hagut fins llavors ha existit i no cal voler esborrar res, hagi estat un error o no. I de fet, encara que desapareguin els vincles materials, els altres poden estar latents sempre.

Sempre he trobat molt absurd veure fotografies retallades enganxades en àlbums. Potser aconsegueix l'efecte contrari, sembla com si hagessis de donar explicacions de perquè justament aquella foto està tallada.

Però ara, com tot es penja en un fotimer de xarxes socials i tot navega en núvols per internet i demés resulta que és una feinada voler esborrar el rastre que va quedant a tot arreu. I per aquesta acció que abans no existia s'ha hagut de crear, obviament, un nom. 

Mentre intentava documentar-me una mica per a fer aquesta entrada m'he assabentat de les diferents eines i aplicacions, no sempre amb èxit assegurat, que hi ha per aquesta tasca i de les diferents empreses que es dediquen a aquesta labor quan tu no te'n pots acabar de sortit tot sol. Tota una feinada, ja us ho dic! 

Per tant, si ets dels qui després de trencar amb algú, en vol esborrar el rastre de la seva vida, més li val que no comenci a penjar fotos per aquí i per allà dels passos que va fent perquè és difícil controlar el descontrol. Aquestes coses se'ns solen escapar de les man.

L'altra opció és la de pensar dels errors se n'aprèn molt i que les experiències i el que portem a la nostra maleta és el que ens han portat fins on som, no?

 

...Que el sol faci el dia molt més llarg...

En dies grisos i ploraners com el d'avui se m'encongeix el cor i em torno de llàgrima fàcil. Avui, i no sé exactament per què, especialment.

Venia cap a casa i m'han començat a venir records, tristos la majoria. I dels alegres només en sentia melangia.

I algú m'ha vingut al cap. Avui, precisament avui. Com anyoro certs moments!

El paisatge era bonic, el Montseny a una banda i el Corredor per l'altra estaven coronats de núvols, com si algun menut hi hagués enganxat pigotets de cotofluix pels cims de les muntanyes i també per les valls. Però les llàgrimes m'ennuvolaven la vista.

Un mal dia. Massa humitat per tot arreu. 

Sort que algun altre dia tornarà a sortir el sol.

Sempre torna a sortir el sol.

En quin quilòmetre tenim el nostre destí marcat?

Torno avui de vacances i m'esgarrifo en veure les notícies. No hi ha com estar desconnectat del món en els dies que ens toca viure. I he recordat el que em va passar la setmana passada i que en volia fer un post i no vaig tenir temps.

Havia quedat el dia 22 per baixar a fer unes gestions bancàries a L'Hospitalet. En els 10 min de trajecte de cotxe que hi ha de casa a l'estació de tren vaig engegar la ràdio i vaig escoltar la notícia, encara amb tot molt incert perquè acabava de passar, d'una explosió a l'aeroport de Brusel·les. Tot i que no ho van dir encara, de seguida vaig pensar que es tractava del que realment es tractava. La meva primera sensació va ser d'indignació i no vaig poder-me estar de proferir una sèrie d'insults als autors d'aquests tipus d'actes. La meva intenció prèvia a aquell moment era agafar el tren fins a l'estació de Sants i allà agafar el metro de la L5 fins a Collblanc. Però automàticament vaig pensar: "No, a Sants no. És una estació massa central. Baixaré al Clot i agafaré la L1 per arribar al lloc". 

Quan ja anava al tren no vaig parar de donar-li voltes, del món en el què vivim, de la por i la inseguretat que ja viu entre nosaltres cada dia, del terror que aquesta mena d'éssers van sembrant per tot arreu. Entre totes les causes de mort que ens amenacen imprevisiblement cada dia hi hem d'afegir ja una de nova: un atac terrorista. Què fort! I llavors vaig tornar a pensar que baixaria a Sants definitivament, que la meva bola ja era al bombo des de primera hora del matí.

Temps enrere no m'hauria plantejat mai una cosa d'aquestes. I ara era una variable que ens feia prendre decisions. Què trist!

Però no només això. Al banc hi anava perquè tinc uns dinerets amb els que volia fer una petita inversió lligada a borsa. Però clar, amb els aconteixements del dia me'n vaig desdir perquè aquestes coses també afecten a borsa i no era plan. 

Total, que l'ona expansiva de tots aquests actes ens afecta de ple no només en els nostres sentiments sinó en les nostres actuacions i en les nostres decisions. 

Podrem aconseguir girar aquesta truita?

Relats conjunts. Macedònia.

Vaig anar al psicòleg de ben gran per demostrar-me a mi mateix que estava molt bé (potser aquesta sola reflexió ja era un senyal significatiu de que no ho estava). 

Després de deixar-me explicar em va donar un paper i un pot de colors i em va dir: "Dibuixa el que primer et vingui al cap".

Sense dubtar-ho un segon vaig fer això: 

S'ho va mirar i amb molta professionalitat em va dir: "A tu de petit també t'enganyaven fent-te menjar la fruita en format macedònia?"

Vaig obrir uns ulls com taronges, recordant els talls de síndria de l'estiu que em van fer avorrir perquè en menjava cada dia i aquells bols amb trossets de diferents colors que m'havia de menjar dia per altre durant la resta de l'any i que era la única manera de que la tan saludable fruita puguès entrar al meu cos.

Aquell era el meu trauma i es deia MACEDÒNIA.