dijous, 21 de novembre del 2019

Ella que todo lo tuvo de Ángela Becerra


Es tracta de la història d’una dona, escriptora, que pateix un accident amb la família en el que mor el seu home i la seva filla. Viu derrotada i perduda i obsessionada per trobar a la filla que creu que encara està viva. Actua de manera estranya, sempre solitària i moltes vegades de forma compulsiva. Per sentir-se viva d’alguna manera, crea un personatge enigmàtic i silenciós, La Donna di Lacrima, que rep en un impressionant àtic de la seva propietat a homes que li expliquen la vida i admiren el seu cos que només poden mirar. La resta del temps es dedica a restaurar llibres i a visitar una antiga llibreria, on estableix una curiosa relació amb el llibreter que també és un personatge solitari i misteriós com ella. Per sota de tota aquesta història en sorgeixen d’altres de forma molt subtil: una època d’assetjament sexual per part del seu avi i  una malaltia, trastorn d’identitat dissociativa. 


Vaig descobrir aquesta escriptora per la recomanació d’un bon amic lector. Em va captivar la seva manera d’escriure i la trama de les seves històries.
Aquesta novel·la potser és la que menys m’ha agradat de les que he llegit d’ella però si la seva “literatura”, el seu estil. I m’ha passat una cosa curiosa. Quan llegeixo m’agrada marcar certs paràgrafs o expressions que m’agraden, però com que el llibre era de la biblioteca vaig optar per fer un petit plec a la punta de les pàgines que m’interessaven per després apuntar-m’ho en algun lloc. A la primera marca que hi vaig fer no m’hi vaig fixar però més endavant vaig adonar-me que la pàgina que jo marcava, ja havia estat marcada anteriorment. El següent fragment que em va agradar va resultar que també havia tingut la pàgina seleccionada per algun altre lector previ. I així em va passar gairebé amb totes les pàgines en les que hi trobava coses interessants. Quina curiosa coincidència de compartir amb tanta exactitud les paraules seleccionades de la història. Potser seria interessant (o atrevit, o perillós) saber qui ha estat qui ha llegit el llibre abans que jo!!

Us deixo alguna de les coses seleccionades:
Una bonica metáfora per l’empunyadura d’un bastó:

Su bastón quedaba abandonado en la silla. Lo cogió y observó la extraña y misteriosa empuñadura: un antiguo reloj de arena acostado, con las partículas suspendidas entre los dos espacios de cristal creando el infinito y alrededor una inscripción: “Aquí tienes todo el tiempo del mundo para que lo manipules a tu antojo”

I de cop, al mig del llibre, sense haver fet cap menció a res, hi ha un capitol que diu:
Estaba cansada de arrastrar su yo. Ese yo que a veces aparecía y le negaba cualquier tentativa de remontar su existencia. Quería ser como todos. Ilusionarse con algo, sonreir, tener ganas de vivir y disfrutar. Acallar su mente, sus pensamientos, su alma. Llevar lo imaginado a la realidad.
[…] Todo lo había matado su primer dolor; ese secreto que guardaba la había desgarrado por fuera y, sobre todo, por dentro.
¿Dónde había quedad su cuerpo? Quien le había robado su inocencia y arruinado su valía?
Las asquerosas manos de su abuelo manoseándola, sus ojos suplicantes, su corazón acelerado, terror a ser descubierta y convertirse en niña mala.
Se acercó al muro para ver crecer la oscuridad sobre el rio y, al hacerlo, descubrió en la piedra cientos de escritos que prometían amor eterno. Corazones encerrando iniciales, frases de despecho y juramentos rotos cargaban la barandilla con el peso de los amores contrariados.
¡Cuántas palabras decía la gente cuando estaba enamorada, y cuántas cuando estaba despechada! Mirándolos, se dio cuenta de que sumaban lo mismo. Igual cantidad de amor que de desamor. El cálculo era bueno, los muros lo certificaban.
El enamoramiento y el despecho tenían algo en común: los dos se gestaban en las vísceras y reventaban sin pasar por el intelecto.

(Això forma part d'un molt curt capitol que hi ha enmig del llibre i que sembla insignificant i que a partir de la seva lectura res va ser igual en aquesta història...)

I finalment un altre fragment que vull destacar, una oda al lector: 
La puerta se abrió y esta vez no le dio la espalda. Sus ojos se deslizaron en los suyos, buscando una rendija para colarse en su alma. Como si volviera de un largo viaje, aquella mirada limpia la abrazó con suavidad. El tacto de sus ojos era tibio y desbordaba ternura. Invitaba a quedarse en ellos.
Todas las historias terminan siendo lo que el lector quiere. Una misma novela nunca es igual para dos personas. Las palabras tienen el don de colarse por los orificios más inesperados del alma y llegar al lugar donde habitan los fantasmas más íntimos, donde se gesta el auténtico significado de lo que se lee.

Ja teniu una bona mostra de com escriu l'Ángela Becerra per si us ve de gust tastat-la.

2 comentaris:

  1. Espero que gaudeixis molt d'aquesta lectura, que sembla que algú, abans, també ho va fer...
    Jo que no compro mai premis, tinc ganes de llegir Terra Alta de Javier Cercas!
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina