Pan de limón con semillas de amapola de Cristina Campos

Dues germanes es retroben després d’anys de no veure’s perquè la vida els ha fet agafar camins molt diferents. L’herència de Can Molí, un forn de pa de Valdemossa, propietat d’una dona que no saben qui és, és el motiu pel qual la Marina, que treballa pel món per MSF torna a casa. Hi ha moltes coses que han canviat i altres que segueixen igual, però li pica el cuc de saber qui era la Lola, la dona que els ha deixat a elles tot el que tenia. En començar a estirar del fil van passant coses i paral·lelament a això, en passen altres i al final amb unes i altres es van posant les bases del passat per entendre el present i que donen nova lluminositat al futur.

Ho explico així de genèric perquè hi ha una sèrie de coses que no es poden desvelar si algú vol llegir el llibre.

M’ha encantat aquesta novel·la. He plorat molt llegint-la. M’he posat en la pell de les protagonistes en moltes pàgines, en històries diferents que els han passat i els van passant. Tot està molt ben lligat en una història actual, propera, fresca, real (en el sentit de que ens podria passar a qualsevol). Hi ha molts temes sobre els que apunta i fa reflexionar: amors impossibles, disputes familiars, classes socials, malalties, instint maternal, amistat, secrets ben guardats....

És una història dolça, construïda sobre moltes amargures. Però que és la vida sinó això?

“Pero la vida no es como uno quiere que sea, sino como es, y la vida, a veces, puede ser muy puta. Ese día fue cuando Antonio, jugando con el pecho de Anna, encontró el trocito de muerte que se la llevaría, para siempre, un año más tarde.”

Aquest fragment il·lustra això que dic. Em van frapar molt aquestes línies, perquè aquestes coses ens venen així avui en dia. I avui hi ets i demà ja no. Però això, fora de context, no té el sentit que té realment dins la història.

Us recomano molt aquesta lectura que us farà descobrir el que jo no puc espoilear.