dilluns, 5 de març del 2018

Veïns

Darrerament busco excuses per a escriure al blog i em costa trobar-les. Visc entre la contradicció de les ganes que en tinc i de no trobar el temps necessari o la manera de posar-mi. Però en fi, la vida et porta coses que sigui per sorprenents, per dramàtiques o per divertides t'ajuden a fer un clic.
Aquesta setmana me n'ha passada una que us explico a continuació.

Visc des de fa 20  anys en una comunitat de 16 veïns. Alguns pisos han anat canviat d'habitants però són una minoria. La resta ens coneixem des d'aquest temps, que no és poc, perquè hi vam anar a viure al mateix temps, és a dir, quan es va construir l'edifici. I dir que ens coneixem és dir que sabem més o menys alguna cosa de cada una de les famílies que viu al darrere de cada porta, els noms, els oficis,... però gairebé només això.

Dimecres plovia. Quan vaig arribar a casa vaig aparcar en la meva plaça al pàrquing de la comunitat, com sempre. Però havia d'anar a ioga (hi vaig a peu) i vaig agafar el paraigües que sempre porto al cotxe. Com que les places són molt justes, has de descarregar abans d'entrar a la teva plaça, etc., etc. Vaig treure la compra del cotxe i la vaig deicar al costat de una columna i vaig penjar el paraigües a l'extintor perquè no caiguès. Vaig aparcar bé i vaig recollir el que havia deixat a terra i cap amunt. En ser a casa em va fer molta mandra tornar a sortir amb el temps que feia i vaig decidir no anar a ioga. 

Fins aquí, tot bé.

Al matí de dijous, quan recullo el bolso, la bossa del dinar, la bossa amb les coses del cole, el paraigües per tornar-lo al cotxe... ui! El paraigües no el trobo! Ostres, llavors m'adono que no el vaig pujar, que me l'havia deixat penjat a l'extintor.

Baixo al parquing amb la intenció de recollir-lo i marxar a treballar però el paraigües ja no hi era.

Ostres, què raro! No m'ho podia creure! Què volia dir que no hi fos el paraigües? Què algú se l'havia agenciat? Què el pàrquing és un espai en el que només hi poden entrar els veïns! Què tenim lladres a la comunitat???

Em va fer tanta ràbia que no parava de donar-li voltes. Em va venir l'impuls de fer una nota que vaig penjar a l'ascensor i que deia el següent:




Jo ho havia d'intentar...
Què creieu que va passar?

6 comentaris:

  1. Que el vas trobar penjat a l'extintor, no? Fa tota la pinta.



    ResponElimina
  2. Que d'alguna manera et van tornar el paraigües, ja que no crec que tinguessis la foto d'abans, segur que l'has hagut de fer després! És clar que ningú ens diu que fos aquest paraigües el que va desaparèixer...

    ResponElimina
  3. Anava a dir exactament el que expressa el Xexu.
    Beneïda pluja que t'ha fet renéixer les ganes de seguir escrivint al blog.

    ResponElimina
  4. Podien passar moltes coses que la persona que el va trobar, es descuides d'avisar, que algú amb molt de morro penses, ostres un paraigua , què bé, que el trobessis al mateix lloc, o potser algú que et contestés el missatge dient que feia temps que l'havia perdut i que gràcies per trobar-lo...O potser res d'això!!!
    Bon vespre, Laura.

    ResponElimina
  5. no sé ...vull creure que algú te'l va tornar

    ResponElimina
  6. Que et contestessin a la mateixa nota: "Sí!!! moltes gràcies! em va anar molt bé! :)" ja ja ja!

    ResponElimina