dilluns, 29 de setembre del 2014

Puta malaltía (V)

Tot semblava anar bé. Un llit a la semi-UCI pels primers dies del postoperatori per una intervenció força delicada amb l'evolució prevista del malalt. Però aquella tarda estava molt nerviós, respirava molt sorollosament, estava inquiet, gens comunicatiu, però això tampoc era nou...Després de la mitja hora de visita al vespre vam marxar cap a casa. 
A la 1h de la matinada sona el mòbil. Quan vaig veure el nº llarguíssim ja vaig endevinar que la trucada era de Bellvitge. 
- Li comuniquem que el seu familiar ha estat traslladat a la UCI perquè ha empitjorat força en les últimes hores.
- Però empitjorat en quin sentit?
- En general i molt a nivell respiratori.
Total, corredisses, nervis i demés. El meu pare a la UCI amb un quadre d'infecció en diversos punts, en la ferida i en l'interior de l'abdomen i un derrame pleural entre totes les altres complicacions que ja li havien sortit en el temps d'hospitalització que porta.
I ens semblava que ja havia passat el pitjor! 
En les tres setmanes que ha estat a la UCI ha estat un calvari. Un dia estava millor i l'altre reculàvem. La febre anava i venia, la infecció no estava controlada, el meu para havia perdut totalment l'orientació, en coneixia però poc més. La seva conversa, en les poques estones que el podíem anar a veure, giraven sempre al respecte del seu desig de marxar d'allà i de voler morir. No notàvem milloria en cap sentit, tampoc que anés a pitjor, però això no deixa de ser una agonia.
Em venien al cap aquelles paraules del primer cirurgià que ens va dir que ell no l'operaria ja que podia no sortir més d'un llit d'hospital... i d'unes altres d'algú que em deia que ell en aquests casos és molt dràstic i pragmàtic però que malauradament això estava fora de la legalitat. Es referia a l'eutanàsia.
Veure a una persona així i sense garanties d'arribar a una qualitat de vida amb uns mínims de garantia, amb el desig constant d'acabar de patir, de morir, de marxar a descansar com ell mateix deia, "Jo ja estic avorrit de la vida, ja no faré res més aquí"... la veritat és que fa encongir el cor. Et debats en una sèrie de sentiments contradictoris sense saber què és el millor per a tots. Jo si pogués triar, no voldria veure'm així. Però res és fàcil, ni això, ni tenim la llibertat de desaparèixer quan volem... quina vida aquesta!

 

10 comentaris:

  1. Noieta, quan de patiment... Jo tampoc voldria veure'm així. I entenc tant les persones que voldrien marxar quan la vida ja no és ben bé vida. I que tot sigui tan complicat!!!

    Em sap greu tantes complicacions intan de patiment, per ell i per tu imper tots.

    T'envio una abraçada immensa...

    ResponElimina
  2. Han arribat les infeccions nosocomials. Ho lamete de veritat. És difícil que millore molt, però tot està en mans de... no sé de qui.

    Una forta abraçada, cuida't molt i fes-te l'ànim. En aquest cas tot acabarà bé, des del meu punt de vista: si millora molt, perfecte, i si se'n va... doncs, deixarà de patir i descansarà i descansareu...

    Bé, estimada, no et dic cap cosa més. Ja saps on estic i com trobar-me.

    ResponElimina
  3. El dolor dels malalts el pateixen també els familiars.
    Fes un petó al pare, metre el rep no patirà.

    ResponElimina
  4. Primer de tot, lamento la situació en la que us veieu. Molts ànims, diria que passi aviat, però no sé ben bé què entendràs amb això... així que ànims i prou.

    No tenim massa drets en aquesta vida, ni tan sols el de poder morir dignament. Potser és una decisió molt dràstica, i hi ha gent que la pren prematurament, però també n'hi ha d'altres que la tenen molt clara, i no els falten motius. No sé si en un futur aconseguirem ser amos dels nostres propis cossos, estaria bé.

    ResponElimina
  5. La veritat és que la vida és plena d'alts i baixos que no ens deixen estar tranquils, sento molt que les coses no vagin bé. Hi ha situacions a la vida molt difícils d'afrontar i penso que quan s'hi arriba, el més important és que les persones no pateixin...El meu pare sempre deia que quan arribés el moment, no li fessin res d'extraordinari. És clar que això moltes vegades també depèn de la manera de pensar dels metges.
    Procura que t'afecti el menys possible, (ja sé que és demanar molt)perquè tampoc tens la solució.
    Molts petonets.

    ResponElimina
  6. Ostres Laura, ho sento molt. No sé què dir-te, em sap molt greu que estigueu passant per tot això. Molts ànims i una abraçada.

    ResponElimina
  7. La meva mar ens va marxar molt rapid, massa rapid, però veient la situació vostre quasi que és preferible.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  8. Una abraçada molt forta, maca.
    És molt trist arribar en aquesta situació...

    ResponElimina
  9. ostres noia ho sento molt, realment quan hi ha patiment i poca esperança de millora ....els debats interns , el desig del propi malalt, el dolor que es pot fer gairebé insuportable.....el meu pare va estar a casa però el procés va durar any i mig , hi ha haver de tot de vegades empitjoraments altres semblava que millorava .....no saps mai ....
    abraçada!

    ResponElimina
  10. Als malalts tampoc els agrada veure patir als familiars. Tot és prou difícil. Per a tot hi ha un temps.
    Rep una abraçada.

    ResponElimina