dijous, 4 de setembre de 2014

Puta malaltia (IV)

Abans de la intervenció els metges ens van venir a explicar tot el bo i el no tant bo que ens podíem trobar.
"Hasta ahora todas las pruebas que hemos realizado son en blanco y negro pero para verlo todo claro hay que verlo en color y el color se ve cuando se abre"
Amb metàfores o sense, la realitat és aquesta i la manera de dir-ho no està pas malament.
I finalment va arribar el dia. A priori tot va anar molt bé. El tumor ja es fora i sembla que no hi ha res més afectat, però encara hi ha uns dies crítics de recuperació i de que tot torni a funcionar poc a poc com toca.

Sky line, vista nord, des de la planta 19
Com que l'espera del moment de l'operació ja ha estat molt llarga, et sembla que un cop passat això ja està tot. I no està tot, no. Tot just ara sembla que comença tot. Així que seguim, sense perdre la paciència i anant passat processos.
Ara estem en una zona de vigilància semi-intensiva, on el pas dels dies és delicat i on els avanços han d'estar rigurosament controlats, estem en zona de perill, però malgrat tot sembla que evoluciona tal i com es pot esperar.
Els pacients que corren per aquesta zona restringida són espectaculars! Aquests tallers de reparació de persones són fantàstics! Mira que se'n fan de pedaços i cosits i se'n salven de vides!
Vistes cap al sud des de la planta 19
 Normalment els pacients que corren per aquestes plantes són a causa de malalties de l'aparell digestiu, molts tumors, uns quants trasplantaments i altres disfuncions menys severes, però el darrer company d'habitació del meu pare és un noi ferit d'arma blanca en un atracament: una ganivetada a l'esquena que li va afectar el pulmó i una altra a l'abdomen que li va afectar al fetge. Pobre, té bosses i drenatges que li pengen per totes bandes de llit. Però se'n sortirà en quatre dies també. 
Al final he de reconèixer que la medicina és una meravella i que els metges fan una labor increïble.

9 comentaris:

  1. Molta força i molta sort en aquesta recuperació... i tota la paciència necessària.

    Abraçades, Laura.

    ResponElimina
  2. Estimada amisga, per fi he tornat al món dels blogs i he llegit tots els posts que has anat publicant respecte de la malaltia del teu pare. De tota manera, hem estat en contacte per altres vies i m'he mantingut el millor informat possible. Agraïsc el teu esment a la meua persona en un d'ells, i t'assegure que com a personal sanitari, seguisc sent dels qui s'involucren, però açò ja ho saps... Ara el que importa és la ràpida recuperació del teu pare, i que no perdeu l'esperança, encara que ja saps que jo sempre mantinc les meues reserves en aquests casos.
    Els meus millors desitjos i ja saps on trobar-me.

    Teu...

    ResponElimina
  3. Esperem doncs una bona recuperació. I ràpida.

    ResponElimina
  4. El teu testimoni és valuós per conèixer la importància de la feina mèdica, i sobretot de els infermers. Cada cop ens n'expliques coses millors, i si tanta gent es salva de traumes així és per ells i la seva dedicació. El cas del noi que expliques m'ha esgarrifat, sort que se'n sortirà aviat. I del teu pare, què dir? Doncs que la lluita comença just ara probablement, però no és una lluita que comença de zero, i no està sol per lliurar-la. A seguir endavant i que tot surti com sembla que està sortint. Ànims.

    ResponElimina
  5. Per això diuen que quan vas a un hospital, saps quan entres però no quan surts...
    De totes maneres estic contenta que tot hagi anat bé, ja té molt de guanyat; ara toca carregar-se de paciència i tenir esperança en una bona recuperació. Que aquesta sigui el més ràpida possible.
    Petonets.

    ResponElimina
  6. Com m'alegro de llegir-te tan positiva! Que tot vagi molt bé Laura, t'ho desitjo de tot cor.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Estic conforme amb el que dius. Actualment els avenços de la ciència mèdica són espectaculars.
    Molts ànims, i endavant!

    ResponElimina
  8. :-) Una gran abraçada... els grans arbres ja ho tenen, semblen febles però se'n surten.

    Petonarros.

    ResponElimina