dimecres, 14 de maig del 2014

Calaixos

No discutirem ara una cosa tan evident com que Dalí és un geni. A uns els hi pot agradar més i a d'altres menys però la seva genialitat no té discussió. Us he de confessar que a mi m'apassiona.
Les metàfores de la seva obra tenen llargues i complexes interpretacions. El cervell d'aquests personatges ha de tenir una estructura més complexa que la resta dels mortals per arribar als nivells de creativitat que arriben. O això o que tenen obert el sisè xacra, o que s'ajuden amb alguna que altra substància. En Dalí va dir una vegada: "Sempre que he de fer alguna cosa important calço unes sabates molt petites. Ah! I sense mitjons. D'aquesta manera treballo en un estat d'irresistible compressió i efectuo creacions absolutament genials... per així acabar aviat i poder alliberar-me del suplici com més aviat millor."

En el marc de les seves metàfores, una de les obres que em suggereix molta literatura és la Venus de Milo amb calaixos i també altres que incorporen calaixos en les figures que hi surten: Ciutat de calaixos, La girafa ardent, etc.

Per a ell els calaixos simbolitzen els secrets. Cada persona guarda aspectes narcisistes en els calaixos del seu cos. Aquests són la porta al nostre subconscient. Aquests calaixos només poden ser oberts per la psicoanàlisi.

Viure amb secrets. Qui no ho fa? Tots tenim la nostra calaixera. Hi ha calaixos que guarden i altres que amaguen. N'hi ha inclús de tancats amb clau. N'hi ha en els que hi hem guardat tota una història, des del principi fins al final, i ja està. N'hi ha d'endreçats i de molt desordenats. Hi ha els “calaix de sastre”. N'hi ha dels que fan por d'obrir, inclús a un mateix i n'hi ha dels que fa por obrir als altres.

El calaix, quin gran invent!
I a tu, te'n  queden de buits?

Obres els calaixos dels altres? Què hi busques? T'emportes sorpreses?
Hi ha similituds entre les teus calaixos físics i els teus calaixos mentals?

Us convido a la reflexió.

En el llibre que estic ara llegint, després de la mort del pare, un dels fills va a casa a buscar papers i troba un calaix amb un rerefons on hi descobreix qui era realment el seu pare. Amagar una vida en un calaix, sembla fort, eh? Doncs segurament és més real del que pugui semblar.

Au, a endreçar calaixos!



7 comentaris:

  1. M'agrada obrir calaixos... molt. Dels altres i meus. M'agrada descobrir les persones, m'agrada entendre... tantíssim que em costa d'entendre a qui no en vol obrir cap, ni propi ni aliè.

    Malgrat això no pregunto gaire... només miro què hi ha dins quan els altres me'ls obren..

    ResponElimina
  2. Si som de tenir els sentiments mal endreçats també hi tindrem els calaixos físics.

    ResponElimina
  3. Si els meus calaixos mentals són com els meus calaixos físics, tinc un greu problema.

    ResponElimina
  4. Suposo que tots en tenim de calaixos secrets, per accedir-hi cal molta, molta proximitat, obrir-los és el que més ens costa en aquesta vida. Jo te'n faré una altra de pregunta: cal realment obrir-los tots? Lliurar-nos a una persona significa donar-li la clau mestra de tots els calaixos. Jo apostaria que no, com amb els diners, sempre convé guardar-se'n una part per un mateix. Posaria la mà al foc que hi estàs d'acord!

    ResponElimina
  5. El meu calaix de sastre, és un calaix desastre. Desastrós!
    I un calaix (ben tancat) de secrets inconfesables.
    Obrim nous calaixos per corregir els dolents.

    Fita

    ResponElimina
  6. Penso que tots en tenim algun de calaix, i que els obrim , o no depenen de si en volem compartir el seu interior.
    I també hi ha calaixos que mai s'obriran, perquè algú els va tancar i va llençar la clau...
    M'ha fet gràcia això del Dalí de treballa descalç i amb sabates petites...
    Bon vespre.

    ResponElimina
  7. Carme: Quan preguntava si obrieu calaixos, volia dir físicament. Jo no ho faig mai i em molesta que ho facin els altres, encara que ni siguin els meus. Quan era petita i anava a casa d'un altre mai se m'acudia d'obrir calaixos, però hi havia altres nens que venien a casa i si que ho feien. Ho trobava de tant mala educació!
    En obrir calaixos dels que tu parles estic completament d'acord amb tu. I jo tampoc pregunto, però moltes vegades les coses cauen pel seu propi pes i t'acabes enterant del que toca.
    Joan: Segurament passa així. Sovint reflectim el com som en moltes de les nostres actuacions.
    Josep: Segur que no ets l´únic! A mi també em passa bastant.
    Xexu: Doncs no, no cal obrir-los tots. De fet penso que n'hi ha que és millor no obrir-los més. La clau mestra si és teva que continui sent només teva. Ja ens anem coneixent, eh? Posant la mà al foc no t'hauries cremat pas.
    Xavier: Uff, secrets inconfesables? Quin morbo que dona això!
    M. Roser: També hi ha mestres en obrir calaixos tot i que no hi hagi clau!

    ResponElimina