dimarts, 25 de febrer de 2014

Enfant terrible

Encara no sé com encaixar el cop.

Tot somreia, de bon matí.
Del mòbil passàvem a l'ordinador per a poder ampliar la conversa i de sobte, després d'una frase meva, potser si que incisiva per la meva part, no diré que no, una contundent sentència:
-Si vas a tirar per ahi passe de seguir
Primer vaig pensar que només volia canviar de tema, però ràpidament vaig rebre unes poques missives i un "Salut i sort!!!" que em va semblar escandalosament amenaçador. El corto y cierro de després em van fer sentir una forta punxada al cor i un terrible desconcert.
Vaig escapar-me de casa un moment per a fer una trucada que creia imprescindible per a calmar els ànims que veia que s'havien disparat desmesuradament, però ningú va despenjar a l'altre costat.
A partir d'aquell moment vaig veure clar que la cosa havia agafar un caire que em costava entendre i que no sabia com podria reconduir. La impotència em va fer sentir molta pena, més que això, un profund dolor.
Al cap de tres hores un dur missatge que encara no he pait: “No te esfuerces en ponerte en contacto conmigo. Todo tiene su ALFA y su OMEGA”.
I res més fins ara per la seva part. Per la meva si que hi ha hagut una explicació i un demanar perdó, però no sé si aconseguiré res més.
Les relacions humanes són molt complicades, això no és cap novetat però aquest gir a mi m'ha desquadrat totalment.
Tinc l'ànima terriblement adolorida. Se'm fa un nus a la gola cada vegada que hi penso. Cada vegada que obro el mòbil o el mail tinc l'esperança de trobar-hi alguna cosa, però les safates continuen buides.
Tan feble era la nostra bastida? Tan poc important per a tallar-ho així de soca rel?
No puc forçar res que l'altre no vulgui però l'adonar-me d'aquesta terrible fragilitat em fa sentir molt malament.
Passi el que passi, sempre quedarà el record.
I vull pensar que això només serà un punt i a part, no un punt i final.

Em sembla que l'omega no me la mereixo d'aquesta manera.
No vull acomiadar-me d'una altra manera que amb un: Salut, sort i fins aviat!

12 comentaris:

  1. Una abraçada dolceta, Laura...

    Hi ha coses que per inesperades i increïbles fins un segon abans que succeeixin ens deixen ben desquadrats i ens costen molt d'assimilar. T'entenc molt bé. Allò que em costa d'entendre és aquestes actituds de tancament que sorgeixen d'un moment a l'altre. De trencament de diàleg... costa, noieta, costa molt.

    ResponElimina
  2. Quan una cosa es trenca tant de sobte és perquè ja era molt fràgil. Aquesta fragilitat encara que costi hem d'entendre que no ens convé.

    ResponElimina
  3. Costa creure que poguessis dir una cosa tan forta que no es pugui arreglar. Però els diàlegs són cosa de dos, i no tothom és igual, de vegades tocar un punt molt sensible pot acabar una relació, sobretot si no és ferma i està basada només en la comunicació a distància, que no sé si és el cas.

    ResponElimina
  4. No saps com t'entenc, l'he patit i és dur i incomprensible alhora.

    Ànims preciosa ... aferradeta ben dolça!

    ResponElimina
  5. Algun dia trobaràs la safata plena, i no necessàriament la del mòbil. Potser creus que ets a l'omega quan de fet tornes a ser a'alfa.

    Fita

    ResponElimina
  6. De vegades, creiem que una relació està molt arrelada, i ens sorprèn quan no resisteix el primer embat d'algun petit temporal...Només ens queda pensar que entre l'alfa i l'omega hi ha moltes altres lletres i potser en alguna d'elles trobarem l'equilibri...
    Sempre podem dir allò de, més hi perds tu!
    Petonets.

    ResponElimina
  7. Carme: Ho has dit molt bé això, inesperat i increïble. M'ha fet pensar en els musclos, p.e. que si els toques tanquen ràpidament la closca i la fermen de manera que no hi pots penetrar. Només al cap d'una estona es tornen a relaxar i obren poc a poc...
    Joan: No sé si tens raó però ara no ho veig així jo.
    Xexu: No vaig dir una cosa tan forta. Més aviat va ser en un moment inadequat o potser era un tema que no devia tocar.
    Maria, Sa lluna i Xavier Pujol: Gràcies per les vostres paraules d'ànim.
    M. Roser: Jo no penso en el que hi perd l'altre perquè per molt que ho pensi és ell qui ho ha de valorar. Sempre hi perden totes les parts.

    ResponElimina
  8. les relacions són complexes...no sé que dir-te potser és que havia de ser així, no ho sé diuen que un esparadrap fa menys mal si tires d'un cop enlloc d'aixecar.lo a poc a poc ....no sé sap mai, ànims! potser vas tocar un punt massa sense pair, massa sensible i l'altre es va tancar com una ostra

    ResponElimina
  9. en tot cas reitero ànims! potser l'altre recapacita

    ResponElimina
  10. Elfreelang: En això estem, amb l'esperança de que l'altra recapaciti. Gràcies pels ànims

    ResponElimina
  11. Ànims Laura, potser només necessita distanciar-se i una mica de temps.

    Una abraçada.

    ResponElimina