diumenge, 2 de febrer de 2014

El riu desemboca al mar

En Lluís em feia enveja perquè cada tarda sortia a passejar davant el mar. A través de les seves pupil·les podia veure el seus paisatges, els seus bon dia i els seus capvespres, el sol, el cel, els núvols dansant allà dalt i l'aigua llepant la sorra amb una intensitat diferent cada dia. 

Ell envejava de mi altres coses.

Clar, no ho podem tenir tot! I just sempre trobem a faltar el que té l'altre...

Una alenada d'aire fresc i a gaudir del que es té! Que no vull dir resignar-se i morir sinó enfocar-se en el que segur hi ha de positiu en cada situació.

Passejo vora el Congost, l'aigua rellisca riu avall, dona vida a un munt d'éssers i alegria als marges. De pont a pont hi ha l'oportunitat de deixar anar pas a pas, aquells mals rotllets que se'ns enganxen, tirar-los a l'aigua i deixar que el corrent els porti lluny, molt lluny. I també hi deixo anar una capseta amb petons i abraçades que arribarà fins al mar, aquell mar en el que en Lluís passeja i podrà recollir malgrat la distància.


10 comentaris:

  1. Maco, maco.....i de passada vaig a obrir l'eixeta de la pica i de passada deixar anar algun mal rollo que tinc.......Bona setmana

    ResponElimina
  2. Jo tot just tinc una riereta a prop, però va igual de bé per deixar-hi mals rotllos... :) és un lloc preciós, tot i que tampoc hi vaig molt sovint.

    Un escrit molt bonic i molt tendre, Laura.

    ResponElimina
  3. Mira, jo em quedo amb la reflexió, sovint ens entestem en voler el que té l'altre, quan aquest ens admira a nosaltres per unes virtuts que nosaltres no ens valorem prou. Som el món al revés. No es tracta de presumir, sinó d'acceptar que cadascú té punts forts i febles, i que complementar-nos està molt bé.

    ResponElimina
  4. Com que de Sants al mar, amb bicicleta s'hi arriba ràpid, passaré per la platja a recollir un petó de la capseta que hi hagi arribat.
    Fita

    ResponElimina
  5. Tens raó, no podem tenir-ho tot, però hem de gaudir del que tenim tant com del que admirem dels altres.

    Segur que algun s'escaparà i arribarà fins aquí, pendent estaré per recollir-lo. ;)
    Aferradetes!!


    ResponElimina
  6. preciosa manera d'estar en contacte...i la teva de contar-ho....al capdavall el riu sempre va a la mar

    ResponElimina
  7. Que bonic veure els paisatges a través d'uns ulls...
    Hi ha rius que van a para a un altre riu...
    Bona nit.

    ResponElimina
  8. Joan: És important que tot flueixi!
    Carme: Si, sigui quin sigui el suport, cal trobar el que va millor per deixar escapar el que no ens fa bé.
    Xexu: Malauradament a vegades hi ha diferències incompatibles o gaps insalvables... El que si que és bo és intentar escurçar les distàncies en la mesura del que sigui possible per a salvar certes situacions.
    Xavier? Fita? A veure si ens aclares això. Bé, no es ben bé a la platja que dirigeixo la meva capseta però com que això del rumb és una mica incels cops de vent la poden fer anar a parar a qualsevol indret, passa, passa i recoll-ne un que serà ben tendre.
    Sa lluna: Surt ja que va de camí i amb molt de gust!

    ResponElimina
  9. Elfreelang: Amb una mica de literatura ho podem endolçar tot.
    M Roser: Això de veure-ho a través d'altres ulls és una bona opció quan no és pot veure en directe. I sí, hi ha rius que van a parar a altres rius, però al final sempre hi ha el mar...

    ResponElimina
  10. Me ha encantado tu texto. Eso de ver por los ojos de un amigo y ese regalo que le haces con tan hermosas letras. Un besote.

    ResponElimina